Després que s’ha completat la dilatació, s’inicia l’anomenada fase d’expulsió, durant la qual el fetus davalla al llarg de la pelvis, per l’anomenat canal del part, fins atènyer l’exterior.
Aquesta fase ha de transcórrer en la sala de parts, on es poden garantir les adequades condicions d’antisèpsia i es disposa de tot l’equip necessari per a efectuar les intervencions mèdiques que eventualment siguin necessàries.
Per a facilitar el part hom sol col·locar la dona en una llitera ginecològica especial que disposa d’uns suports on es col·loquen les cames, de manera que quedin flectides sobre l’abdomen. Per a evitar la contaminació per gèrmens, l’abdomen i les cuixes de la dona es cobreixen amb robes estèrils, utilitzades també pels especialistes que l’atenen.
En aquesta fase s’incrementa la intensitat i la freqüència de les contraccions uterines, que duren entre 45 i 50 segons i es presenten cada 2 o 3 minuts. La durada del període és variable, però sol durar entre 60 i 90 minuts en les dones nul·lípares, i de 40 a 60 en les multípares, per bé que en alguns casos s’allarga bastant més.
La davallada del fetus comprimeix les estructrures contingudes a la pelvis, com la bufeta urinària, el recte i la vagina, i desencadena uns reflexos anomenats espoderaments. Aquests reflexos es presenten quan les contraccions atenyen una determinada intensitat, i són similars als que es produeixen en defecar, però més intensos. Quan la dona que va de part els experimenta, contreu amb força els músculs abdominals i les seves vies respiratòries es tanquen. Per a millorar l’eficàcia dels espoderaments i facilitar l’expulsió del fetus, la dona pot fer una inspiració profunda i alçar el cap, com se sol ensenyar en els cursos d’educació maternal. En presentar-se els espoderaments, la gestant s’adona que el procés del part ja està atenent el seu punt culminant, i se sol trobar psicològicament més alleujada que en les fases anteriors. Malgrat això, per a algunes dones les contraccions són molt doloroses i de vegades cal l’aplicació d’anestèsia amb algun dels mètodes que es descriuen en l’article que tracta del control mèdic del part.
Les contraccions cada vegada més intenses i els espoderaments provoquen la davallada progressiva del fetus per l’interior de la pelvis. Per a fer aquest recorregut, el cos del fetus ha d’efectuar una sèrie de canvis de posició per a buscar sempre el pas més ample. En iniciar-se el part, el fetus flecteix el cap damunt el seu pit, de manera que la part que queda més pròxima a l’exterior és la part superior i la posterior del crani, mentre que el clatell recolza sobre la cara interna del pubis. De fet, a mesura que l’expulsió avança, el fetus gira i davalla, per tal d’aprofitar en tot moment els diàmetres màxims de la pelvis materna. Finalment, arriba un moment en què el cap ateny la vulva i comença a entreobrir-la, de manera que esdevé visible des de l’exterior. Aquesta situació és anomenada coronament, i indica que l’expulsió del fetus a l’exterior és ja imminent. En aquest moment sovint s’efectua l’episiotomia, una petita incisió de l’àrea genital destinada a afavorir la sortida del fetus i prevenir la producció d’esquinçaments en la pell i la musculatura de la zona, com es descriu en l’article que tracta del control mèdic del part.
En la darrera etapa de l’expulsió, la flexió del cap del fetus cedeix i posteriorment s’esdevé una deflexió progressiva, de manera que primer surt la coroneta, a continuació el front i en darrer lloc la cara. Després que ha sortit el cap, el cos del fetus experimenta un gir d’uns 90° per a afavorir la sortida del tronc, especialment de les espatlles, l’una col·locada a dalt i l’altra mirant a baix. Així, la cara del fetus queda mirant cap a una de les cuixes. Aquest moviment se sol efectuar espontàniament, però l’especialista que atén el part el pot facilitar subjectant-li el cap amb les mans. Per a afavorir la sortida de les espatlles, el metge pot efectuar també un moviment del cap cap avall, que ajuda a fer sortir l’espatlla cap a dalt, i després un moviment invers per tal que surti l’espatlla inferior. Posteriorment, surt la resta del cos sense cap dificultat. Tot aquest procés de sortida del fetus és la part més ràpida de tot el part, i no sol durar més de 20 o 40 segons, si no es produeix cap complicació.
Quan l’infant ja ha sortit, se’l pot col·locar en una tauleta auxiliar al costat de la mare, tot i que en general es va implantant cada vegada més el costum de posar-lo sobre el ventre de la mare. Això és molt gratificant per a la dona, ja que amb tots els seus sentits pot percebre la presència de l’infant que s’ha desenvolupat al seu interior. A més, s’evita l’impacte que la sortida a l’exterior pot causar-li a l’infant, després d’haver estat nou mesos pràcticament aïllat i a una temperatura constant: sobre el ventre de la mare pot continuar sentint el batec del seu cor i l’escalfor del seu cos, i se sent més protegit.
Després que el fetus ha sortit, encara és unit a la placenta, retinguda momentàniament a l’úter pel cordó umbilical, que penja a través de la vagina de la dona. Durant els primers moments encara es pot palpar el batec produït per la circulació de la sang pel seu interior. Tanmateix, però, quan la placenta comença a desprendre’s s’interromp la unió que hi ha hagut durant nou mesos entre mare i fill i l’infant comença a respirar per si mateix. Precisament l’increment dels nivells de diòxid de carboni en la sang de l’infant, causat en interrompre’s el subministrament d’oxigen per la mare, produeix un estímul al cervell que desencadena la respiració. En iniciar la respiració el nen sol plorar, però això no indica necessàriament que es trobi bé; així, actualment ja no és tan habitual que se li donin uns copets a les natges com es tenia gairebé per norma antigament. En general no s’espera que la circulació umbilical s’interrompi espontàniament, sinó que es pinça el cordó umbilical i després es talla per tal que el nounat quedi del tot separat de la mare. Immediatament, hom efectua un examen mèdic del nen en néixer i se’n valora l’estat amb l’anomenada prova d’Apgar, a partir de la qual hom avalua la freqüència cardíaca, la respiració, el to muscular, els reflexos i la coloració de la pell. A més, en general s’efectua una aspiració de les secrecions que poden haver quedat retingudes en les vies respiratòries i se l’atén de la manera que hom detalla en l’article dedicat a la infantesa, dins aquest mateix volum.