L’entrenament també incideix en altres factors com ara l’elasticitat, el to i la resistència musculars.
L’elasticitat muscular és la propietat gràcies a la qual les fibres musculars poden, després de contreure’s, tornar a distendre’s, i recuperar llur longitud normal. El grau d’elasticitat d’una fibra muscular depèn, sobretot, de la longitud que aquesta té abans de contreure’s, és a dir, de la longitud inicial: com més gran és la longitud inicial d’una fibra muscular, més gran és la seva elasticitat. Una major longitud inicial també augmenta la força i la potència musculars. Tanmateix, per tal d’incrementar la longitud inicial no es requereixen sobreesforços, sinó, sobretot, exercicis físics en els quals les articulacions es desplacin fins a llurs capacitats màximes, per exemple de flexió i d’extensió, és a dir, allò que hom anomena exercicis d’estirament. Aquests exercicis no són incompatibles amb els que es recomanen per a incrementar la força, la potència i el volum musculars, sinó tot el contrari: la pràctica d’exercicis d’estirament, més que els sobreesforços, augmenta l’aprofitament d’aquests últims en incrementar la longitud inicial de les fibres musculars.
El to, o tensió muscular, és el resultat de la força que exerceixen permanentment les masses musculars perquè el cos pugui mantenir l’equilibri en diferents posicions, o també, segons els grups musculars de què es tracti, per a contribuir a l’estabilitat de les vísceres abdominals o facilitar el retorn de la sang venosa des de les extremitats inferiors cap al cor. El to muscular és regulat involuntàriament per diversos centres nerviosos del cerebel, que integren la informació que prové de tots els músculs esquelètics, la retina i la còclea, és a dir, les estructures implicades en l’equilibri postural, i que al seu torn envien impulsos nerviosos a tots els músculs esquelètics per tal que es tesin en la mesura necessària per a mantenir l’equilibri, tant en posicions fixes com durant el moviment.
El to muscular és una funció bàsicament nerviosa. Tanmateix, la inactivitat física, concretament la manca de treball muscular, pot donar lloc a una hipotonia, és a dir, una disminució del to muscular, que al seu torn, segons el grup muscular que en resulti afectat, pot ocasionar diversos trastorns. Els més freqüents són varices, per hipotonia dels músculs de les extremitats inferiors; dolors d’esquena i de coll, per hipotonia de la musculatura de l’esquena i de l’abdomen —una musculatura abdominal forta contribueix a mantenir erecta la columna vertebral—; i laxitud dels òrgans de la cavitat abdominal que també és deguda a una hipotonia de la musculatura abdominal, que amb el seu to normal contribueix a mantenir aquests òrgans en llur posició habitual. Qualsevol exercici físic és apte per a incrementar el to muscular. Això no obstant, en cas d’hipotonia és recomanable d’efectuar alguns exercicis específics dels grups musculars implicats, i sota la direcció d’un fisioterapeuta.
La resistència muscular és la capacitat que tenen els músculs de dur a terme una activitat durant el major temps possible, és a dir, fins que aquesta activitat hagi d’ésser interrompuda per cansament muscular. La resistència muscular no s’avalua en relació a exercicis físics molt intensos, en què predominen els mecanismes anaeròbics d’obtenció d’energia, i la durada dels quals, en el millor dels casos, no sobrepassa els 2 minuts, sinó en relació amb esforços físics moderats, en els quals l’energia és obtinguda per mecanismes aeròbics, i la durada dels quals pot comportar períodes de temps molt prolongats, com ara la marxa forçada, córrer, nedar, anar amb bicicleta, o la majoria dels esports que es practiquen en equip. D’altra banda, són precisament aquestes activitats o esports els que incrementen més la resistència muscular.
En realitat, el teixit muscular té, en general, una gran resistència per a la realització d’activitats físiques d’intensitat moderada, ja que el sistema cardiorespiratori garanteix l’arribada fins als músculs de quantitats suficients d’oxigen amb el flux sanguini.
Per això, en la pràctica, l’esgotament muscular en l’exercici aeròbic se sol produir per una manca d’entrenament per part de l’aparell cardiovascular o del respiratori. Tanmateix, en els subjectes que ja han superat un determinat nivell d’entrenament, com és ara en els esportistes professionals, l’esgotament muscular en el transcurs d’un exercici aeròbic també es pot produir per una extracció d’oxigen insuficient des de la sang per part de les fibres musculars. Aquests fets, que en els subjectes no entrenats passen desapercebuts perquè abans que es puguin produir es verifica una disminució de la capacitat cardiorespiratòria, també es poden corregir amb l’entrenament aeròbic.