Situació
Façana de ponent d’aquest castell, la millor conservada, que devia tenir inicialment uns 20 m de llargada per uns 14 m d’amplada.
ECSA - J. Bolòs
Aquest castell, situat al cim d’un petit turó, a la riba dreta del riu Francolí, és al costat del poble abandonat de Montgons, just al límit amb el terme municipal de Constantí.
Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF503558.
Per a anar-hi des de Tarragona, s’ha d’agafar la carretera T-721 que va cap a Constantí i entrar al polígon industrial Riuclar. A la banda meridional del polígon hi ha una central elèctrica. El castell dels Montgons és situat exactament al sud d’aquesta central. D’una carretera del polígon que resta tallada, surt una pista de terra que passa pel costat d’un canal i porta a sota de les restes del castell en pocs minuts. Prop seu hi ha les ruïnes de l’antiga parròquia de Sant Julià dels Montgons. (JBM)
Història
El lloc dels Montgons és avui dia una partida del terme municipal de Tarragona. Una de les primeres mencions d’aquest antic poble, avui totalment abandonat, data de l’any 1149, quan el cavaller Ponç de Timor féu donació als germans Guillem i Ramon de Vilafranca i a Arnau i Berenguer de l’Om del “locum qui dicitur Mangons cum suis terminis, ad edificandum, ad construendum, ad meliorandum, ad fortitudinem ibi faciendam”; aquesta escriptura deixa entreveure que la donació fou feta amb la finalitat de colonitzar l’indret i amb la condició de construir-hi una fortalesa. D’altra banda, el document descriu les afrontacions territorials del terme cedit, alhora que Ponç de Timor admetia que ho tenia “per dominum meum Guillelmum de Cervaria”, és a dir, que es reconeixia feudatari seu. Una altra dada interessant d’aquesta escriptura és que Guillem de Cervera havia rebut el lloc dels Montgons de Robert d’Aguiló.
Els Timor eren encara castlans del castell dels Montgons el 1278, perquè un descendent de Ponç, dit Guillem de Timor, juntament amb la seva muller, van vendre una part dels seus drets a Guillem Jardí per 601 morabatins, alhora que un descendent d’aquest darrer els traspassà el 1346 a un tal Guillem Huguet, que tenia possessions dins el terme. Del 1381 hi ha notícia que Agnès, esposa de Pere Bernat Despujol, germà del cambrer de Tarragona, comprà a Dalmau de Conesa el castell dels Montgons, del qual era castlà i que posseïa per mà de Roger de Montcada. Així doncs, Pere Bernat Despujol i la seva esposa Agnès es convertiren en castlans de la fortalesa dels Montgons fins que l’any 1387, a causa d’un procés, foren destituïts d’aquest càrrec i tots els drets passaren a un tal Arnau Barceló.
L’any 1391, el rei Joan I vengué a l’arquebisbe de Tarragona Ènnec de Vallterra el domini eminent que tenia sobre diversos indrets del Camp, entre els quals es trobava el lloc dels Montgons. D’aquesta manera els prelats tarragonins esdevingueren senyors del castell i el terme dels Montgons, que passà a dependre de la ciutat de Tarragona, tot considerant-lo com un raval o lloc pertanyent a les “faldes”. Els Montgons inicià el seu despoblament definitiu a mitjan segle XVI. (JMB-MMFG)
Castell
La fortificació dels Montgons que veiem actualment té una planta rectangular i coincideix amb una esplanada que hi ha al cim d’un petit turó, situat a tocar de l’església. De fet, només s’ha conservat en bon estat la façana orientada cap a l’W. Aquesta façana té una longitud d’uns 20 m i es conserva en una alçada d’uns 4 m. La longitud del castell, de N a S, devia ésser, doncs, de poc més de 20 m. Es pot suposar que l’amplada, d’acord amb el que s’ha conservat, era d’uns 14 m. Al costat est i al sud de l’esplanada ocupada pel castell també hi ha algunes restes de murs, que tenen una alçada de poc més de mig metre. Al N-E hi ha un marge que deu coincidir també amb el perímetre del recinte.
Si s’analitzen les característiques de l’aparell de la façana occidental, es veu que hi cal distingir clarament dues zones. A la banda meridional, al llarg d’uns 3,8 m (als quals s’haurien d’afegir uns 2 m enderrocats), l’aparell és format per pedres petites, sense treballar, col·locades en filades. En alguns llocs aquestes pedres formen una espècie d’opus spicatum. En aquest sector l’alçada del mur és d’uns 2,7 m. Les pedres són unides amb molt morter de calç dur, amb moltes pedres. Sembla que en aquest sector hi havia alguna espitllera. Si ens fixem amb el relleu de l’esplanada superior ens adonem que potser aquest mur, diferent del de la resta de la fortificació, correspon a un espai quadrangular amb unes mides d’uns 6 × 6 m. Només és, però, una hipòtesi de treball que caldria demostrar amb un treball arqueològic acurat.
La resta del mur és feta amb unes pedres una mica més grans, sense treballar i col·locades seguint més o menys unes filades; en general és més irregular. El gruix del mur en aquest sector és d’uns 80 cm. Al llarg de la paret hi ha un seguit d’espitlleres repartides regularment cada 2,5 o 3 m. No són gaire grans: a l’exterior fan uns 7 cm d’ample × 35 cm d’alt.
D’acord amb això que s’ha dit, possiblement es poden distingir dues construccions. Una de més antiga situada a l’angle del S-W, amb una planta gairebé quadrada i amb uns 6 m de costat. En un moment tardà dins l’edat mitjana, a aquest edifici inicial potser hom n’afegí un altre, també de planta quadrangular, que correspon si fa no fa a la plataforma superior del turó. Si és fàcil datar aproximadament aquesta possible segona construcció, datar l’edifici que sembla que fou fet en primer lloc és molt més difícil. Si es tenen en compte només les característiques de l’aparell constructiu, cal datar-lo cap a l’any 1000. Per a assegurar-ne una datació caldria, tanmateix, estudiar molt més aquesta interessant fortificació, mitjançant mètodes arqueològics. (JBM-JJMB)
Vilatge
Restes d’edificacions de l’antic poblat dels Montgons, situades prop del castell i de l’antiga església de Sant Julià.
ECSA - J. Bolòs
Al costat nord del castell hi ha l’església de l’antic poble, dedicada a sant Julià, i les restes d’uns habitatges. Al costat de l’església hi ha unes cases que són més modernes. Tanmateix, més enllà, cap a l’E, hi ha algunes parets i algunes coves que poden pertànyer a diversos habitatges fets a la mateixa època que es feren el castell i l’església. Tot aquest conjunt de construccions s’organitzen al voltant d’un camp rodó, situat en un nivell una mica més baix, que, tot i que no es pugui pas assegurar, potser ja existia en època medieval. Més cap a l’E, en direcció al riu Francolí, hi ha el camí per on hem vingut i una sèquia.
Les restes d’edificis més ben conservades són les situades al N del camp, sota unes roques. Darrere d’aquest possible habitatge, més cap al N, hi ha els murs d’una altra casa. Més a l’E, també al costat del camp rodó, n’hi podia haver una altra. En moltes d’aquestes construccions, al mateix temps que es bastiren els murs es feren uns forats o túnels cavats a la roca, en aquest indret molt fàcils de treballar.
L’habitatge més ben conservat està format per diverses cambres, totes adossades a la roca. La central fa uns 6 m de llarg. Una d’oriental, amb una planta trapezial, fa uns 4,5 m de llarg per uns 3,5 m d’ample. Més cap a l’W potser n’hi havia una altra, aprofitada fins a temps recents per al bestiar. Tot el conjunt de l’habitatge és orientat cap al S. Es conserven alguns murs de separació, en especial amb relació a les cambres est i oest; és possible que coincideixin amb els originals, però no és pas segur que siguin els primitius. L’element més interessant d’aquest habitatge és, però, un túnel que surt de l’estança central. Té una alçada d’uns 80 cm i una amplada també d’uns 80 cm. Actualment té una longitud de més de 8 m. Al costat de l’entrada del túnel hi ha un petit armariet cavat a la roca.
Restes d’edificacions de l’antic poblat dels Montgons, situades prop del castell i de l’antiga església de Sant Julià.
ECSA - J. Bolòs
Més cap al N hi ha restes d’uns murs que tanquen un espai amb una amplada d’uns 4 m. Segurament devia ésser la cambra d’un habitatge. La paret posterior d’aquesta cambra era la mateixa roca. En un replà tallat a la roca, situat a uns 85 cm del terra, es fonamentava la paret, de la qual només es conserven unes quantes filades. Aquesta solució és semblant a la que hem proposat, per exemple, per al Mas B de Vilosiu (tot i que en aquest cas no hi hagi cap resta d’aquest mur).
Més cap a l’E, segurament també hi havia altres habitatges adossats a la roca, tot i que la seva existència no és pas tan evident com en els casos precedents. Així mateix, segurament, les cases fetes a prop de l’església s’edificaren on hi havia hagut alguns antics habitatges medievals. Cal esmentar també el fet que en una casa de pagès situada a unes dotzenes de metres d’aquest lloc, al S del castell, actualment abandonada, hom veu que hi havia un túnel buidat a la roca, situat a la part posterior. Així mateix, en aquest mateix lloc, hi ha nombrosos forats o encaixos cavats a la roca, destinats possiblement a suportar un sostre de bigues. Tot i que és difícil d’assegurar res, possiblement en aquest indret també hi hagué un habitatge en època medieval.
En conjunt, doncs, al costat de la fortificació i de l’església hi havia una sèrie de llocs de poblament construïts al voltant d’un camp i aprofitant unes roques. Un petit poble que pot ser que tingui l’origen en una època força reculada. Un altre aspecte que es podria plantejar és el possible origen eremític d’aquests habitatges i de les coves. D’una banda, d’acord amb les restes conservades és difícil d’assegurar res, ja que cal tenir present la utilització d’aquest tipus de túnels fins i tot en habitatges moderns. D’altra banda, però, si el topònim d’aquest lloc derivés de monachus, no es podria pas descartar aquesta possibilitat, almenys pel que fa al seu origen. Sigui com vulgui, ens trobem davant d’un vilatge molt interessant per les seves característiques. A més, cal valorar la seva proximitat a la població de Tarragona. (JBM)
Bibliografia
- Morera, 1897, vol. I, pàg. 460; 1899. vol. II, pàgs. 441-442, 474, 609, 630, 657, 660 i 932
- Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 70, pàgs. 114-115 i 733
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàg. 120
- Cubells, 1983, pàgs. 465-466 i 474-476
- Blanch, 1985, vol. II, pàg. 75.