Un detall del foli 3v, amb una lletra capital “Q”, molt ornamentada, de determinació curvilínia i amb un cap d’animal.
Museu Episcopal de Vic
Dos manuscrits diferents componen segons Josep Gudiol aquest volum en pergamí (111 i 38 folis) de 32 x 24 cm. Propietat de la catedral de Vic (núm. 7516 de l’inventari i XXXV de Villanueva), escrit en Carolina, les inicials són més abundants que en el Ms. 38 (Vic), relatiu també als Diàlegs de Gregori les defineixen amb negre, vermell, blau i groc. No hi manquen els ataronjats(*).
Com assenyalàvem ja en les notes sobre el Ms. 38, la figura que es publica en Els Primitius, núm. 76, pertany a aquest còdex núm. 39(*) i no al primer. La seva dominant és dibuixística, amb tintes negres i ataronjades. Dues testes entre la serp o el cànid (típiques també en altres manuscrits) formen els punts de juntura d’una inicial que determina uns trets rectilinis i àdhuc la curvatura, que, a més, defineix una onda en enroscar el cos de l’animal. Alguns aspectes fitomòrfics no excessivament desenvolupats ajuden a finir els extrems de la lletra. És bàsicament l’estructura al·ludida la que conforma altres signes del manuscrit. Amb notes de blau i tocs de groc, sense ometre el vermell ataronjat, observem la “Q” del foli 3v de determinació curvilínia (7 x 4,5 cm). En el foli 22 hi ha una “F” de complicació notable respecte als resultats genèrics del còdex. Fa 12,3 x 5,4 cm i suposa el desig d’introduir la sinuositat en una lletra construïda per verticals i horitzontals. No falta el cap d’animal, però el seu paper és secundari(*).
Un detall del foli 112, amb la lletra capital “Q”, obtinguda amb la combinació d’uns éssers monstruosos, dels quals veiem tres caps i uns motius vegetals.
Museu Episcopal de Vic
Inicials més senzilles apareixen als folis 37v, 39 o 39v, pintades amb marró en els folis 59v 60, 67 i 67v… Tenen més interès la “Q” del foli 41 (6,50 x 6 cm), la “M” del foli 104v, la “Q” del 112 o la “S” del 143 (7 x 2,5 cm) entre altres. Advertim que sense importar quina sigui l’arquitectura en què es funda la lletra, la màxima atenció recau principalment en la curvitat del signe(*), fins al punt d’afegir nous sentits en la seva forma més simple, en especial quan és necessari equilibrar l’hegemonia de l’angle o l’oblic.
La cronologia de l’obra és situada dintre el segle XI(*). No es pot determinar actualment amb prou seguretat si tenim una producció més de l’etapa de l’escriptori sota Ermemir. Eduard Junyent citava uns Diàlegs de Sant Gregori de l’any 1041(*), així com un text similar del principi del segle XI, que caldria atribuir al notari Ichila. En tot cas, les inicials podrien comparar-se amb algunes del Ms. núm. 66 o Sacramentari del Bisbe Oliba(*), exemplar important per més d’una raó i que hom data de l’any 1038. En el nostre manuscrit les seqüències d’entrellaçat són mínimes i el caràcter de la il·lustració no és distant de les combinacions més típiques d’elements zoomórfics i fitomórfics freqüents entre les solucions més arrelades a l’escriptori ja des de la primera meitat del segle XI.
D’altra banda l’obra es podria diferenciar d’una sèrie de còdexs que presenten unes inicials de factura més abstracta, per exemple el Ms. 26 o el Ms. 27(*), si bé sobretot el darrer insinua altres constants, definides en compondre la lletra a partir del cos d’animals diversos, visibles a mesura que hom avançava en la lectura de les Homilies (Ms. 27) i freqüents en el Ms. 39.