Es denomina anticossos el grup de substàncies proteiques elaborades pels limfòcits B que es troben distribuïts de manera uniforme al plasma sanguini i en tots els líquids intersticials de l’organisme, la funció de les quals és unir-se a elements estranys al propi organisme —els genèricament denominats antígens—, amb la finalitat de desactivar-los o destruir-los. Atès que aquestes proteïnes són del tipus globulina i formen part essencial de la resposta immunitària humoral, també són denominades immunoglobulines, o Ig. D’altra banda, en realitzar amb una mostra de sèrum normal una electroforesi —sotmetre la mostra a l’acció d’un camp elèctric per verificar-hi el desplaçament de les proteïnes entre ambdós pols, segons la càrrega elèctrica—, si bé les distintes immunoglobulines es comporten de manera heterogènia i es desplacen des de la fracció alfa fins a la gamma, la majoria se situen en aquesta darrera franja, per la qual cosa també són conegudes genèricament per gammaglobulines.
Existeixen cinc classes diferents d’immunoglobulines, que difereixen en múltiples aspectes, com ara la grandària, la composició bàsica d’aminoàcids, o la càrrega elèctrica, i fins i tot la funció específica: les IgG, IgM, IgA, IgD i IgE. Tanmateix, tots els anticossos tenen una estructura bàsica comuna.
Esquemàticament, una molècula d’immunoglobulina es compon de quatre cadenes polipeptídiques, unides per ponts disulfur. En realitat, poden diferenciar-se dues menes de cadenes polipeptídiques, presents a parells idèntics en cada molècula de l’anticòs. Dues de les cadenes, que formen un parell idèntic, són més petites, i es denominen cadenes lleugeres. Les altres dues cadenes, que també constitueixen un parell idèntic, són més grans, i s’anomenen cadenes pesants.
Les cadenes pesants, que tenen com a mínim el doble de longitud que les lleugeres, presenten una curvatura molt accentuada en un punt determinat. Molt esquemàticament, en la molècula d’immuno-globulina una part de la cadena pesant és paral·lela a la part corresponent de l’altra, però els extrems oposats d’ambdues cadenes se separen de la línia mitjana; d’aquesta manera, el parell de cadenes pesants adopta una forma semblant a una Y. Les cadenes lleugeres, molt més curtes, es disposen paral·leles a la part de les cadenes pesants que formen els braços de la Y. La molècula, doncs, té extrems diferents, la funció dels quals és també diversa: per l’extrem dels braços de la Y, les cadenes lleugeres i les pesants tenen per funció unir-se als antígens; per l’extrem corresponent a les cadenes pesants unides, la funció consisteix a unir-se a les molècules de proteïnes sèriques del sistema de complement o a cèl·lules immunitàries, per activar-les i afavorir la destrucció dels antígens. De fet, hi ha dos tipus de cadenes lleugeres i diversos de cadenes pesants, que poden combinar-se, sempre en parells idèntics, formant els diversos tipus d’immunoglobulines.
La IgG és la immunoglobulina més abundosa —entre el 70% i el 75% del total d’anticossos. Hi ha quatre subclasses de IgG —amb moltes similituds, però formades per cadenes pesants que presenten petites diferències—, denominades IgG1, IgG2, IgG3 i IgG4. La IgG es distribueix àmpliament i uniformement per tots els líquids orgànics, tant intra-vasculars com extravasculars. És l’anticòs principal de la resposta immunitària secundària; és l’única immunoglobulina capaç de travessar la barrera placentària durant l’embaràs.
La IgM representa prop del 10% del total d’anticossos. Es tracta d’una estructura molecular més complexa que la resta, ja que és formada per cinc unitats, i per consegüent la grandària i el pes molecular són notablement superiors als dels altres anticossos. La IgM es troba exclusivament en l’espai intravascular i és l’anticòs predominant en la resposta immunitària primària davant microorganismes infecciosos antigènicament complexos.
La IgA abasta del 15% al 20% del total d’immunoglobulines del sèrum. Se’n distingeixen dues subclasses, denominades IgAl i IgA2. La major part d’aquests anticossos estan formats per una única molècula d’immunoglobulina, però la resta estan formats per dues unitats. La IgA és el principal anticòs present en les secrecions seromucoses; en aquesta localització es troba unida a una proteïna, denominada component secretor, secretada per les cèl·lules epitelials, que la protegeix de l’acció de les substàncies enzimàtiques presents en les diferents secrecions. És present, per exemple, en la saliva, la secreció tràqueo-bronquial, el calostre, la llet materna i les secrecions gènitourinàries.
La IgD representa menys de l’1% del total d’immunoglobulines plasmàtiques. La major part es troba adossada a la membrana de limfòcits B circulants i, si bé no se’n coneix la funció exacta, sembla intervenir en el procés de diferenciació limfocítica desencadenada pels antígens.
La IgE, també denominada reagina, és la immunoglobulina més escassa, amb una concentració ínfima en el sèrum normal. Es troba adossada a la membrana de determinats leucòcits, com els basòfils i els mastòcits. La funció primordial és d’actuar en la resposta immunitària desencadenada per organismes paràsits, com ara els helmints. Tanmateix, també intervé en la gènesi de les malalties al·lèrgiques produïdes per reaccions d’hipersensibilitat immediata, com ara l’asma bronquial o la dermatitis atòpica.
Un mateix limfòcit B, o bé la cèl·lula plasmàtica que se’n derivi, pot fabricar els diferents tipus d’immunoglobulines, però totes reaccionaran contra el mateix antigen. Com que hi ha una enorme quantitat de clons de limfòcits B diferents, també hi ha una quantitat molt elevada d’anticossos diferents dins l’organisme. Aquesta gran variabilitat és determinada bàsicament per les diferències en la denominada part variable de les cadenes pesants i lleugeres de cada anticòs, que l’habilita per a encaixar-se fortament en un antigen determinat. En realitat, si una molècula antigènica té una forma molt irregular, presentarà diferents punts, o epítops, on un determinat anticòs podrà encaixar-se. Encara més: alguns anticossos poden correspondre’s amb una zona determinada de l’antigen, i d’altres poden correspondre’s amb altres zones. Fins i tot, un determinat anticòs pot correspondre’s exactament amb totes les irregularitats d’un determinat antigen, cosa que li dóna una més gran especificitat. Per aquest motiu, si bé molts anticossos poden tenir una estructura molt semblant i presentar afinitat per un mateix antigen, sempre n’hi haurà algun de més específic que els altres.