Garsa blava
(Cyanopica cyana)
La distribució mundial de la garsa blava és molt peculiar, ja que es troba a la península Ibèrica i a l’Extrem Orient. Dins la península Ibèrica ocupa una bona part de la Meseta, Extremadura, el S de Portugal, l’Andalusia occidental i alguns sectors de les serralades bètiques, tot i que el seu límit oriental no és gaire conegut.
Als Països Catalans és actualment una espècie rara, amb solament 4 citacions entre el 1956 i el 1978, de les quals 3 són del territori ruscínic o regió de la tramuntana: una parella la primavera de 1956 que intentà de criar a Cotlliure; un exemplar en una pineda de Lloret el 18.06.65 i un individu mort prop de Figueres el 30.06.72. L’altra citació és la d’un exemplar mort el 1978 a Calafell, que podria correspondre a un exemplar escapat de captivitat. A Catalunya, almenys des del final del segle passat, ha estat una espècie molt rara, com ho constaten explícitament alguns autors com Texidor, el qual el 1880 deia, referint-se a la província de Girona, que "Se ve alguna vez a la Cyanopica cooki o gaig blau". Corroboren també aquesta escassetat l’absència d’exemplars en les col·leccions i museus, llevat de 2 mascles (actualment en la col·lecció de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona), capturats a la plana de Vic anteriorment al 1913.
La situació al País Valencià és globalment similar a la catalana, a excepció del fet que el 1916, A. Boscà deia que la garsa blava habitava el Racó d’Ademús, on rebia el nom popular de "blavosenc" i era més rar de veure-la a la costa de les comarques centrals valencianes. És possible que això fos veritat, i que actualment no s’hi observi a causa de la minva del seu areal, minva ja postulada per alguns autors d’aquest segle.
Trencanous
(Nucifraga caryocatactes)
El trencanous és un ocell de les extenses pinedes boreals i alpines, que només arriba excepcionalment a les nostres latituds. Fins ara es disposa tan sols d’unes poques dades (2 exemplars naturalitzats a la col·lecció de la Universitat de Barcelona, un d’ells capturat el 1890 i l’altre anterior al 1913) i de 6 referències recents: 3 captures, un exemplar els primers dies de febrer de 1954 a Meranges (Baixa Cerdanya), un altre el 1961 a Andorra i el darrer el 30.10.77 a Vallbona de les Monges (Urgell), que es conserva naturalitzat a la col·lecció del Museu de Vilafranca del Penedès; i 3 observacions, un ocell el 27.01.81 a Navarcles (Bages), un altre el 09.04.82 a Serradell (Pallars Jussà) i la darrera el 10.02.85 a la vall de Ribes (Ripollès).
Graula
(Corvus frugilegus)
La graula és un hivernant excepcional a la Catalunya Nord, a la resta del Principat, a la regió de Castelló i a les Balears, però principalment en aquests territoris és un migrador primaveral accidental. En efecte, llevat de dues citacions el desembre (1977 i 1979) i d’una d’indeterminada l’hivern de 1975-76, la resta són totes de l’abril (5 de la primera setmana d’aquest mes i 2 de la segona). Aquesta fenologia coincideix bastant amb la dels Pirineus centrals aragonesos i representa l’extrem final de la migració pre-nupcial, perquè la major part de les graules hivernants a l’Estat espanyol parteixen el març. Les dades corresponen a 11 anys diferents, 5 dels quals entre mitjan segle passat i l’any 1914, i la resta entre el 1933 i el 1982.
A la graula li agraden els cultius de cereals barrejats amb pollancredes, com alguns indrets de l’Alt Empordà i la Selva, on ha estat citada. També, però, durant el pas migratori pot ocupar d’altres paisatges, sempre que siguin oberts. Dominen els individus aïllats i, més rarament, els grups petits, com a màxim de 20 exemplars plegats (Avinyonet de Puigventós, Alt Empordà).
A Catalunya es coneix de les comarques, de la meitat oriental, més humides: l’Alt Empordà (02.04.69, 09.12.77 i 05.04.80), la Garrotxa (abril del 1980), el Ripollès 04.04.82), la plana de Vic (almenys 2 citacions anteriors al 1887 i el 1913), la Selva (desembre del 1979) i el delta del Llobregat (del 4 al 13.04.80). A les Illes ha estat citat a Mallorca (abans del 1866, el 1914, i el 06.04.33), Menorca (abans del 1911 i l’hivern de 1975-76) i Eivissa (1914).