El botxi (Lanius excubitor) és més gros que l’escorxador (ateny 24 cm), i es reconeix pels colors grisencs del mantell, el negre de les ales i la taca allargassada de la zona de l’ull. Al dibuix s’aprecia la llargada de la cua i la forma del bec, alhora que s’il·lustra l’hàbit alimentari d’aquest depredador d’insectes i rosegadors. Aquesta qualitat de depredador, que és ben manifesta en la forma del bec i de les potes, es complementa amb la seva manera de menjar, comparable a la dels rapinyaires, perquè fixen la presa amb la pota, i hi recolzen tot el tars al damunt, mentre l’estripen i en van arrencant els trossos amb el bec.
Marisa Bendala.
El botxí, amb un caràcter marcadament sedentari, és als Països Catalans un ocell habitual però no abundant, i ha sofert en algunes comarques més humanitzades, i els darrers anys, una certa regressió. Falta a les Balears, on tan sols hi ha alguna citació d’ocells en pas, i a tota la zona d’alta muntanya dels Pirineus, on desapareix a partir dels 1200 m. Tampoc no se’l troba a l’Empordà i al Rosselló, a excepció de petits enclavaments costaners, ni a tota la franja litoral del S del Principat i el País Valencià. A l’hivern, especialment entre el setembre i l’octubre, ens arriben alguns individus centreuropeus; aleshores apareixen botxins en zones on normalment no són corrents. La població indígena també pot realitzar alguns moviments, principalment de caràcter transhumant, que no acostumen a anar més lluny de 150 km de la seva àrea de nidificació.
L’hàbitat típic del botxí és format per zones obertes si fa no fa pelades o amb vegetació baixa, on caça, i una cobertora vegetal propera, on s’amaga. Necessita també pilars des d’on vigilar el seu territori, tot esperant alguna presa, i algun arbre o arbust ben espès que utilitza per a dormir. En general, mostra una especial predilecció per ambients càlids i, segons com, semiàrids. Es comú, per tant, a pinedes esclarissades i assolellades al costat d’erms, vinyes o d’altres camps oberts, màquies de garric (Quercus coccifera) o d’altres matolls (especialment esclerofil·les) amb alguns arbres dispersos, camps d’ametllers i d’altres arbres fruiters, pinedes joves i espaioses i, fins i tot, boscos cremats.
Àrea de nidificació del botxí (Lanius excubitor) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Els seus territoris són bastant grans (aproximadament 25 Ha), i són utilitzats pels mateixos individus any darrere any. La parella, que es forma al final de l’hivern, ja es prepara el març per a la reproducció. La posta, però, no té lloc fins a l’última quinzena d’abril o al començament de maig. El niu, el construeixen ambdós individus a arbres o arbustos, i el mascle és l’encarregat d’aportar-hi la major part del material. Els polls no surten del niu fins al final de maig, si bé encara es pot veure algun niu ple al començament de juny. En arribar l’hivern, els botxins estableixen territoris individuals. Aquests espais defensats són molt grans, i en general tan sols utilitzen del 50 al 60% de l’àrea. De tant en tant, però, visiten la resta del territori, vigilant que no sigui ocupat per d’altres botxins, alhora que la prospecten des d’un punt de vista tròfic. La seva alimentació, a l’hivern, es caracteritza per un augment en la proporció de rosegadors i ocells envers els insectes, que en aquest període són evidentment més escassos. Dintre del període hivernal també es poden produir canvis en la dieta. La innivació, per exemple, produeix un considerable augment en el nombre d’ocells capturats, ja que mentre els rosegadors es fan més difícils d’atrapar, els ocells es converteixen en una presa bastant fàcil.