Els éssers humans duem a terme diverses activitats tant laborals com d’esbarjo en medis aquàtics, com ara el mar, la piscina, o el riu. Tanmateix, l’aigua no és el medi habitual de l’ésser humà, i en ella l’organisme es troba en condicions diferents a les que existeixen en el medi aèreo-terrestre. A més, el cos humà només es pot mantenir surant a l’aigua mitjançant un treball actiu i conscient, per la qual cosa qualsevol trastorn que alteri les funcions nervioses o musculars, encara que en el medi aèreo-terrestre pogués ésser transitori i anodí, dins l’aigua pot tenir greus conseqüències. Per aquests motius, en el medi aquàtic poden produir-se diversos tipus de trastorns, les conseqüències més greus dels quals poden ésser evitades sovint mitjançant una primera assistència adequada.
Negament
Un dels accidents més greus i relativament més freqüents que es poden produir en el medi aquàtic és el negament o asfíxia per immersió, que consisteix en la detenció de la respiració a causa de la inhalació accidental d’aigua, i al dèficit d’oxigenació sanguínia a conseqüència de la manca d’arribada d’aire als pulmons.
Una de les causes de negament és que una persona que no sap nedar se submergeixi en entrar inadvertidament en una zona del mar o de la piscina on el nivell de l’aigua quedi per sobre del seu cap. Els nens petits i els minusvàlids poden ofegar-se fins i tot a la banyera, si rellisquen al fons. Tanmateix, també les persones que saben nedar poden negar-se, si sofreixen dins de l’aigua algun trastorn que els impedeixi de controlar llurs moviments, sobretot si aquest altera la consciència.
Un dels trastorns que pot causar un negament, encara que probablement amb menys freqüència de la que popularment li és atribuïda, és una alteració anomenada mèdicament hidrocució, i que és més coneguda amb el nom de tallament de digestió. Aquest trastorn consisteix en una alteració de la consciència a causa d’una disminució de la irrigació cerebral, que es produeix en ficar-se bruscament en aigua freda, habitualment durant el període de la digestió. En realitat, aquest trastorn no es produeix només dins de l’aigua sinó que pot presentar-se en qualsevol medi, i no sempre s’esdevé en el període de la digestió. Se sol produir quan una persona que ha estat exposada al sol, i per tant a una temperatura elevada, es fica bruscament a l’aigua. El canvi de temperatura dóna lloc a un reflex generalitzat de vasoconstricció, o contracció dels vasos sanguinis, que pot reduir l’aportació de sang al cervell. Si això coincideix amb alguna altra circumstància que redueixi encara més la irrigació cerebral, es pot presentar una pèrdua de consciència. Se sol produir durant la digestió, perquè en aquest període una part relativament important del volum sanguini es troba en els vasos de l’aparell digestiu. Si a més hom efectua un exercici físic, com és ara nedar, una part de la sang aflueix cap als músculs, amb la qual cosa encara disminueix més la irrigació cerebral, i es pot esdevenir més fàcilment una pèrdua de consciència dins de l’aigua.
En altres casos, el negament pot ésser degut a un esgotament produït per romandre massa temps dins de l’aigua. L’esgotament pot tenir lloc perquè les onades i el corrent d’aigua impedeixin tornar a la vora del mar, però és més freqüent que es produeixi quan una persona s’allunya massa de la platja, sense calcular bé les forces que ha de reservar per a tornar. En qualsevol cas, si s’està molt de temps dins l’aigua, la temperatura relativament freda d’aquesta pot arribar a ocasionar un descens de la temperatura corporal. Com en qualsevol altra situació d’hipotèrmia, es presenta llavors una gran debilitat, que pot reduir greument la capacitat de mantenir-se surant.
També es pot esdevenir una pèrdua de consciència a causa d’una hiperventilació, és a dir, en realitzar respiracions més profundes del normal, efectuades voluntàriament amb la intenció de romandre un temps prolongat sota l’aigua. La hiperventilació ocasiona un descens del nivell de diòxid de carboni en la sang, que dóna lloc a un reflex de vasoconstricció generalitzada. Com a conseqüència d’això, la irrigació cerebral pot disminuir i causar una alteració de la consciència.
En general, qualsevol altre trastorn que ocasioni una pèrdua de consciència pot provocar un negament, quan es presenta dins l’aigua. Així, per exemple, una crisi d’epilèpsia que tingui lloc dins l’aigua pot produir una submersió en perdre’s el coneixement. Els traumatismes cranials, que es poden esdevenir en caure d’una planxa de surf o en tirar-se de cap a l’aigua, quan s’arriba a xocar amb el fons de la piscina o amb roques al mar, també poden provocar aquesta situació.
Conseqüències
La immersió accidental dins de l’aigua no acostuma a causar, almenys immediatament, un envaïment d’aigua als pulmons. Si la persona està conscient quan se submergeix, intenta de primer moment contenir la respiració, per tal d’evitar la inhalació d’aigua. Tanmateix, a causa de la gran inquietud que li provoca la situació, pot arribar a perdre el control, i no podrà impedir que es desencadeni un moviment d’inspiració reflex.
Però fins i tot si aconsegueix de contenir la respiració, arribarà a perdre el coneixement al cap de poca estona, a causa de la manca d’oxigenació cerebral quan es deixa de respirar. En produir-se una pèrdua de consciència, es perd el mecanisme voluntari que impedia l’accés de l’aigua per les fosses nasals i per la boca cap a la via aèria.
En definitiva, tant si la persona afectada estava inicialment conscient com si no, es produeix una entrada d’aigua en les vies aèries superiors. Generalment, quan l’aigua arriba a la tràquea, es desencadena un reflex de laringospasme, o contracció intensa dels músculs de la glotis laríngia, que tanca l’accés a les vies respiratòries inferiors. En aquesta situació, es produeix una detenció de la respiració, per la qual cosa els nivells d’oxigen en la sang descendeixen ràpidament. Si la submersió es manté, la manca d’oxigenació pot arribar a inhibir el reflex laringi, i es produirà llavors una relaxació de la glotis, amb la consegüent entrada massiva d’aigua dins dels pulmons.
L’aigua inhalada ocasiona aleshores diferents trastorns, que poden variar una mica segons quin sigui el medi aquàtic. En qualsevol cas, la conseqüència més immediata sol ésser una acumulació d’aigua en les parets de les estructures pulmonars, o edema pulmonar, i la més greu, l’aturada càrdio-respiratòria. De tota manera, no és l’entrada d’aigua als pulmons el fet més significatiu del negament, sinó la manca d’oxigenació sanguínia consegüent a la manca d’arribada d’aire als pulmons. És per això que l’actuació immediata ha d’anar dirigida a fer possible la respiració, i no a extreure l’aigua dels pulmons.
Rescat i primers auxilis
Quan una persona sofreix una immersió accidental, s’ha d’intentar treure-la de l’aigua tan aviat com sigui possible, per tal d’evitar que es desenvolupi la cadena de conseqüències esmentada. No s’ha d’intentar mai, però, efectuar el rescat precipitadament, sense preveure les possibilitats que hi ha que la víctima i el rescatador puguin sortir de l’aigua. Cal tenir present que si la víctima està conscient, estarà molt agitada, i probablement intentarà agafar-se de manera reflexa a qualsevol objecte o persona que se li atansi. Si el socorrista no és capaç de controlar-la, poden acabar ofegant-se tots dos. I encara que la víctima estigui inconscient, pot caldre una força física considerable per tal d’arrossegar el seu pes nedant.
Si la víctima està conscient, sempre és preferible fer-li arribar algun objecte amb el qual pugui surar, com és ara un salvavides, o bé una corda on pugui agafar-se per tal d’atreure-la fora de l’aigua. Si es troba massa lluny per a fer-li arribar aquests objectes directament, o bé si es troba inconscient, és convenient d’apropar-s’hi amb una barca, sempre que se’n pugui disposar d’una immediatament.
Si es fa necessari anar a rescatar-la personalment a l’aigua, cal valorar abans les pròpies forces, i calcular si es podrà recórrer la distància i tornar arrossegant la víctima. És important també observar les característiques de la vora del mar, per tal de preveure per quin punt serà més fàcil tornar a terra, en cas que la costa sigui rocosa. Evidentment, sempre és preferible tenir l’ajut d’altres persones.
Abans de tirar-se a l’aigua, és convenient treure’s la roba, per tal de poder nedar amb més agilitat. Només si la temperatura és molt baixa pot ésser millor deixar-se posada alguna peça de roba, per tal d’evitar la hipotèrmia. Sempre que sigui possible, és convenient lligar-se al cos una corda gruixuda i llarga, que en cas necessari podrà facilitar la tornada.
L’apropament a la víctima s’ha de fer nedant de pressa, però sense cansar-se. Si està conscient, és convenient parlar-li, per tal de tranquil·litzar-la. Un cop a prop de la víctima, és aconsellable submergir-se i sortir per darrere d’ella, lluny del seu abast. En aquesta posició, se li ha de subjectar bé el cap, i arrossegar-la fins a la vora de l’aigua.
Durant el rescat, ja es pot començar a fer una valoració de l’estat de la víctima, que es completarà un cop fora de l’aigua. Com en qualsevol accidentat, la primera cosa que s’ha de valorar és l’estat de consciència. Si està conscient, és convenient eixugar-la bé i abrigar-la, per tal d’evitar un descens de temperatura. Encara que estigui aparentment bé, cal que sigui traslladada a un centre mèdic, ja que si ha aspirat aigua, pot presentar complicacions posteriorment. Mentre s’espera el trasllat, és útil mantenir-la una mica incorporada, per tal de facilitar la respiració.
Si la víctima està inconscient, cal efectuar tota la seqüència d’actuació habitual en aquests casos. Així, s’haurà de fer l’obertura de la via aèria i l’examen de la respiració, i si no respira s’haurà de fer la respiració artificial boca a boca. En aquest cas, també s’ha d’examinar el pols, i en cas que estigui absent, s’haurà d’efectuar el massatge cardíac extern.
Cal destacar que no té cap utilitat intentar fer maniobres per a buidar l’aigua dels pulmons. En la majoria de casos, l’aigua no arriba a entrar als pulmons, i quan ho fa, aquestes maniobres no n’aconsegueixen l’evacuació eficaç, i retarden l’inici de la reanimació. L’aigua que pot ésser extreta procedeix generalment de les vies digestives, on sí que pot haver-se acumulat en gran quantitat. És per això, precisament, que sovint la víctima presenta vòmits freqüents, per la qual cosa és molt important, quan no es procedeix a una insuflació en el boca a boca, mantenir-la amb el cap girat cap a un costat, per tal d’evitar l’aspiració del material expulsat.
En qualsevol cas, les maniobres de reanimació s’han de mantenir indefinidament, fins que la víctima rebi assistència mèdica. En cas d’aturada càrdio-respiratòria causada per un negament, cal insistir més que en altres casos en la reanimació, perquè el descens de temperatura i l’aturada brusca de la respiració desencadenen un reflex en l’organisme, que redueix l’activitat dels teixits i en prolonga la supervivència.
Accident subaquàtic
La submersió sota l’aigua comporta principalment dues modificacions per a l’ésser humà: es perd la capacitat de respirar directament de l’aire, i l’organisme es veu sotmès a una pressió més gran que en l’aire lliure. Aquestes modificacions poden produir diversos efectes, segons la tècnica d’immersió practicada i la profunditat a què hom baixi.
En introduir-se sota l’aigua, l’organisme ha de suportar la pressió de la columna d’aigua que hi té per damunt. Per aquest motiu, com més es baixa, més augmenta la pressió. Així, a uns 10 metres de profunditat, la pressió és el doble de la que hi ha a nivell de la superfície del mar. Aproximadament, per cada 10 metres de descens, la pressió augmenta una atmosfera, és a dir, 760 mm Hg. Aquesta força actua sobre la superfície de l’organisme, i és transmesa als òrgans interns. Mitjançant unes precaucions adequades, es pot evitar que ocasioni trastorns, però en determinades situacions poden produir-se accidents com a conseqüència de la immersió.
Barotraumatisme timpànic
El barotraumatisme timpànic és una lesió del timpà, la membrana que separa l’orella externa de l’orella mitjana, produïda com a conseqüència d’un canvi sobtat i important de pressió en el medi extern.
El timpà és un dels òrgans més sensibles als canvis de pressió produïts per la immersió. En efectuar una immersió, la pressió de l’aigua introduïda a través del conducte auditiu extern tendeix a desplaçar el timpà cap endins, és a dir, cap a l’orella mitjana. Generalment, quan es baixa a una profunditat d’uns 2 metres, se sent una petita sensació dolorosa, per la qual cosa hom pot advertir que el timpà s’està bombant. Si es continua baixant, entre els 3 i els 5 metres, el timpà pot arribar a trencar-se, la qual cosa provoca un dolor agut de gran intensitat. Com| a conseqüència d’això, es produirà una pèrdua d’audició, que pot ésser permanent si no s’efectua un tractament adient.
El barotraumatisme timpànic pot ésser evitat fent una maniobra destinada a augmentar la pressió a l’orella interna, de manera que s’equilibri amb la del conducte auditiu extern i es normalitzi la situació del timpà. L’orella mitjana comunica amb la naso-faringe mitjançant un conducte prim, la trompa d’Eustaqui. Per això, si s’incrementà la pressió a la nasofaringe, també s’incrementarà al l’orella mitjana i es contrarestarà la pressió externa. Per tal d’aconseguir aquest efecte, quan s’efectua una immersió çal tapar-se el nas fent pinça amb els dits, amb la boca tancada, i fer el gest d’intentar treure aire pel nas. Aquesta maniobra es pot repetir tantes vegades com calgui, quan es noti una molèstia a l’orella.
Per tal de poder efectuar aquesta maniobra, és necessari utilitzar una màscara d’aigua adequada, que permeti pinçar el nas. Per aquest motiu, no són? adequades les màscares que agafen completament els ulls i el nas. Encara ho són menys les que porten un tub respirador acoblat, perquè a l’interior de la màscara s’acumula aire pobre en oxigen, i en respirar-lo es pot arribar a produir una pèrdua de consciència.
El barotraumatisme timpànic no es prevé amb la utilització de taps a les orelles. Ans al contrari, aquests poden ésser perillosos, ja que la pressió de l’aigua pot enclavar-los a l’interior del conducte auditiu extern. A més, entre el tap i el timpà es forma una cambra tancada, la pressió de la qual no pot adaptar-se i això fa que els canvis de nivell produeixin desplaçaments del timpà.
Accident per descompressió
Per tal de fer immersió a gran profunditat s’utilitzen habitualment ampolles d’aire comprimit, que permeten romandre sota l’aigua durant una llarga estona. Aquestes ampolles contenen una mescla de gasos en proporcions similars a les de l’aire atmosfèric, però sotmesos a una gran pressió.
En anar baixant, l’augment de pressió modifica la distribució dels gasos en l’organisme. A pressions elevades, els gasos ocupen menys espai que no pas a baixes pressions, i per tant es va acumulant en l’organisme una quantitat de gasos superior a la que és habitual.
Mentre el submarinista roman en la profunditat, aquesta acumulació de gasos no li provoca cap trastorn, ja que la mateixa pressió elevada fa que es mantinguin dissolts en els líquids orgànics. Tanmateix, si en aquest moment fa una pujada ràpida a la superfície, sotmet l’organisme a un canvi de pressió sobtat. Com a conseqüència d’això, els gasos s’expandeixen i ocupen un volum més gran. En aquestes circumstàncies, es pot esdevenir que el nitrogen acumulat arribi a formar bombolles a l’interior dels vasos sanguinis. Aquestes bombolles poden ocasionar obstruccions dels vasos sanguinis, o bé passar als teixits, i ocasionar diversos trastorns.
Si es produeix un accident per descompressió, el submarinista nota diverses molèsties i pot experimentar diversos trastorns, a conseqüència de l’acumulació de gasos. Així, pot tenir dolors musculars, taques a la pell, dificultat per a bellugar les cames o els braços, o dificultat respiratòria. En els casos més greus, es pot perdre la consciència, i fins i tot produir-se una aturada càrdio-respiratòria.
L’única manera de solucionar aquest trastorn és aconseguir que el nitrogen acumulat torni a dissoldre’s en els líquids orgànics. Per a això, l’únic mitjà útil és sotmetre la víctima a altes pressions, introduint-la en un aparell anomenat cambra hiperbàrica. Cal, per tant, procurar el trasllat de la víctima com més ràpid millor a un centre sanitari dotat d’aquest dispositiu. Durant l’espera i el trasllat, cal adoptar les atencions habituals en tot accidentat greu. Sobretot, se n’ha de controlar l’estat de consciència, la respiració i el pols, i si cal s’han de fer les maniobres de reanimació.
Aquest trastorn pot ésser evitat efectuant un ascens progressiu, en funció de la profunditat a què hom hagi baixat. Per a això, els submarinistes han de fer servir unes taules especials, en les quals s’indica el temps que han de trigar a pujar segons cada profunditat.