En l’entorn en què es mou, l’ésser humà es troba habitualment en relació amb diversos animals domèstics, i ocasionalment pot trobar-se també amb animals salvatges. Normalment, cap d’ells ataca l’ésser humà, sinó que en general mantenen una actitud amistosa o indiferent, o bé en fugen. De vegades, però, s’esdevé que una persona, encara que sigui inintencionadament, fa gestos o manté actituds que l’animal pot interpretar com una agressió. En aquests casos és possible que l’animal intenti defensar-se, atacant, i que per a fer-ho utilitzi els mitjans naturals de què disposa, com ara dents, ungles o verins. D’aquesta manera, els animals poden ocasionar diversos tipus de lesions a una persona, que poden tenir conseqüències molt diverses, però que en qualsevol cas poden reduir-se mitjançant uns primers auxilis adequats.

Mossegada de gos i d’altres mamífers

Les mossegades de gos són accidents relativament freqüents en el nostre àmbit geogràfic, atès el gran nombre d’aquests animals que hi ha tant en el medi urbà com en el rural. Són molt menys freqüents les mossegades causades per altres animals mamífers domèstics, com és ara el gat, i són excepcionals les lesions causades per mamífers salvatges, com ara conills o guineus. També poden produir-se mossegades causades per una persona a una altra, generalment en el curs d’una baralla, i que originaran les mateixes conseqüències que les de qualsevol altre animal.

Conseqüències

Les lesions produïdes per mossegades d’animals mamífers són ferides de característiques molt diverses segons quin hagi estat l’animal i la intensitat de l’atac. En la majoria de casos, es tracta d’erosions o de ferides inciso-contuses superficials i lleus, però de vegades poden ésser ferides penetrants que lesionin músculs, vasos sanguinis o altres estructures internes.

Les complicacions que poden produir-se són les pròpies de qualsevol ferida, però destaca la gran freqüència amb què es produeixen infeccions. Això és degut al fet que a la boca de qualsevol animal hi ha una gran quantitat de microorganismes, que habitualment no causen trastorns en aquesta localització, però que poden causar infeccions en d’altres.

Les infeccions que poden produir-se són generalment del mateix tipus que les que poden presentar-se en les ferides d’altres causes. Tanmateix, per mitjà de les mossegades es pot produir a més el contagi del virus de la ràbia de l’animal atacant a la víctima. La ràbia o hidrofòbia és una malaltia molt rara o fins i tot excepcional en el nostre medi, ja que a l’estat espanyol no s’ha presentat cap cas de ràbia humana des del 1978. A Europa se n’ha detectat algun cas esporàdicament en animals salvatges, especialment en guineus, per la qual cosa hi ha la possibilitat que la malaltia entri en el nostre territori a través dels Pirineus. D’altra banda, es coneix l’existència de rat-penats infectats, que poden transmetre la malaltia a mamífers i, a través d’ells, a l’ésser humà. En definitiva, davant qualsevol mossegada de gos o d’un altre mamífer, cal tenir present la possibilitat de la ràbia, fonamentalment perquè és una malaltia molt greu, relativament fàcil de prevenir, però difícil de guarir.

El virus de la ràbia afecta l’activitat del sistema nerviós, i ocasiona diverses alteracions, com ara trastorns de la conducta, especialment irritabilitat o agressivitat, i espasmes musculars. Els espasmes musculars afecten la musculatura laríngia, i produeixen una dificultat en la deglució de la pròpia saliva que ocasiona un baveig abundant. Al cap de pocs dies, la persona afectada pot morir a causa d’espasmes de la musculatura respiratòria. Actualment, aquesta evolució pot ésser evitada mitjançant un tractament hospitalari complex.

Conducta a seguir amb l’animal

Si una persona és mossegada per un gos o per un altre animal, s’ha d’intentar conservar la calma, i bellugar-se com menys millor. Generalment, el gos mossega un cop, i si la persona atacada no es defensa, la deixa anar i se’n va. Tanmateix, si la persona atacada es mou o intenta defensar-se, el més probable és que el gos insisteixi en l’atac. A més, si es belluga la part del cos afectada, empitjoraran les lesions causades per les dents clavades.

Un cop l’animal abandoni l’atac i se’n vagi, no se l’ha de seguir de prop, ja que si se sent perseguit podria tornar a atacar. Cal observar, però, a on es dirigeix, per tal de poder esbrinar si procedeix d’alguna casa o qui és el seu amo, o en qualsevol cas, per a poder capturar-lo més tard, quan es disposi dels mitjans professionals necessaris per a fer-ho.

És molt important poder controlar l’animal atacant, per tal de saber-ne l’estat de salut, i en cas que es detectés que pateix alguna malaltia poder adoptar les mesures preventives necessàries. Per tal que aquest control sigui fet, sempre cal comunicar una mossegada d’animal a les autoritats locals. Aquesta comunicació pot ésser realitzada a través del mateix centre sanitari on es faci la cura de les ferides, o bé posant una denúncia a les dependències del cos poli-cial corresponent.

L’animal atacant ha d’ésser examinat pel veterinari corresponent, qui a més comprovarà si l’animal compleix les condicions sanitàries legalment exigibles, com és ara l’administració dels vaccins obligatoris. Encara que l’animal estigui correctament vacci-nat i no tingui signes de malaltia, cal mantenir-lo en observació 14 dies, durant els quals ha de romandre en dependències públiques, o sense sortir del seu domicili, en cas que es tracti d’un animal domèstic i l’amo se’n faci responsable. Si un cop transcorregut aquest temps no presenta signes de malaltia, es pot descartar que l’animal pateixi la ràbia. En cas que presenti signes de malaltia, es comunicarà immediatament a la persona mossegada, per tal que vagi a un servei sanitari, on li diran les mesures que cal adoptar.

Primers auxilis i prevenció de malalties

Les primeres mesures que cal adoptar amb les lesions causades per mossegada d’animal són bàsicament les mateixes que se segueixen amb qualsevol ferida. Cal insistir sobretot en la rentada antisèptica de la ferida, ja que és útil per a eliminar els gèrmens que puguin haver estat transmesos amb la mossegada.

Sempre és convenient que la persona afectada per una mossegada d’animal sigui atesa en un centre sanitari, perquè es faci la valoració i la cura de les lesions i es recomanin les mesures preventives més adequades en cada cas.

Com en qualsevol ferida, cal adoptar les mesures necessàries per a prevenir el tètan. Respecte a la ràbia, si es tracta d’un animal identificat, se’l pot controlar, i comprovar així que no té signes de malaltia; en aquest cas, generalment no es recomana d’entrada cap tractament en especial. En canvi, si l’animal fuig, si presenta signes que poden ésser deguts a la ràbia, o si es tracta d’un animal salvatge, els experts sanitaris han de valorar la possibilitat que sigui transmissor de la ràbia, segons l’animal de què es tracti, i segons el risc que hi hagi a la zona geogràfica. Si es considera que hi ha una possibilitat de contagi de la ràbia, es recomana l’administració de gammaglobulina i de vaccí antiràbic. No és convenient l’administració indiscriminada d’aquests productes, ja que poden produir efectes secundaris indesitjables, com tot medicament.

Mossegada de serp

Espècies verinoses

El nostre país no és una de les zones de la Terra on hi hagi més serps, però en el medi rural es troba un nombre elevat d’aquests animals. La majoria d’espècies són inofensives per a l’ésser humà, però algunes d’elles són verinoses, és a dir, que quan mosseguen inoculen una substància tòxica, que ocasiona diverses alteracions en l’organisme, que de vegades són greus. Les úniques serps realment perilloses que poden trobar-se normalment als Països Catalans són els escurçons, la mossegada dels quals pot arribar a ésser mortal, ja que el seu verí és poderós, neurotòxic en alguns casos, i fonamentalment hemotòxic. D’aquesta família de serps, la més comuna al Principat de Catalunya és la Vipera aspis, o àspid, que és la que comunament s’anomena escurçó. A les comarques més meridionals pot trobar-se la Vipera latastei, de morro més pronunciat.

Els escurçons es poden diferenciar d’altres espècies no verinoses, com les colobres, per alguns trets característics. Així, el cap dels escurçons és triangular i aplanat, mentre que el de les colobres és arrodonit i cilíndric. Les escates que tenen entre els ulls són nombroses i petites en els escurçons, i grans i poc nombroses en les colobres. Els escurçons tenen una pupil·la allargada en sentit vertical, mentre que la de les colobres és més arrodonida. Quan mosseguen, els escurçons deixen un senyal de dos punts sagnants separats per un centímetre, que les colobres no deixen.

Símptomes i conseqüències

La mossegada d’una serp verinosa causa un dolor intens a la zona lesionada, que al cap de poca estona comença a inflamar-se. Si no s’adopta cap mesura, el verí s’escampa des del punt d’inoculació, passa a la sang i a través de la circulació arriba a tot l’organisme. Com a conseqüència d’això, es produeixen diversos trastorns locals i generals.

La zona on s’ha produït la mossegada s’inflama i continua fent molt de mal durant uns 2 o 3 dies. En la pell d’aquesta zona se sol formar un hematoma, i fins i tot es poden destruir els teixits.

Els primers símptomes generals solen ésser mareig, nàusees i vòmits. Més endavant es pot presentar dolor abdominal intens, com també hematèmesi, és a dir, vòmits de sang. El tòxic també pot provocar diversos trastorns neurològics, trastorns del ritme cardíac, xoc i, en darrer terme, aturada cardíaca, si no s’efectua un tractament adient.

Conducta a seguir

La primera cosa que cal fer és observar l’aspecte de la serp. Es important fixar-se en les seves característiques per tal de poder descriure-la posteriorment als especialistes i així identificar-la i efectuar el tractament més adequat. El que de cap manera s’ha de fer és intentar agafar-la, ja que la serp podria tornar a mossegar. En definitiva, no s’ha de córrer cap risc tractant d’observar detingudament l’animal, ja que de tota manera, si no es té una gran experiència en la identificació de serps, els primers auxilis han d’ésser sempre els mateixos, i pel que fa al tractament posterior, els especialistes podran resoldre el problema encara que no se’n pugui fer una descripció detallada.

Pel que fa a les mesures que cal adoptar, sempre s’ha de pensar que es tracta d’una serp verinosa. Per això, és fonamental intentar evitar que el verí que eventualment s’hagi inoculat no sigui absorbit i passi a la circulació sanguínia, per la qual cosa cal procurar d’extreure’l. A aquest fi, el més adequat seria realitzar succions amb una xeringa al voltant de les marques. Però si no es disposa d’una xeringa, situació que és la més habitual, es pot intentar succionar amb la pròpia boca. És preferible efectuar la succió interposant un plàstic entre la ferida i la boca, per tal d’evitar absorbir el verí, tot i que en fer-ho així es redueix la força de succió. En qualsevol cas, el verí s’ha d’escopir, no empassar-lo, i no s’ha de practicar la succió si es té alguna ferida a la boca.

Per tal de facilitar la succió es poden practicar uns petites incisions a la ferida. Tanmateix, no és convenient efectuar grans incisions, ja que afavoreixen l’absorció del tòxic. N’hi ha prou amb unes incisions de mig centímetre aproximadament a la zona de les marques.

No és convenient aplicar un torniquet per damunt la ferida, mesura que de vegades és adoptada amb la intenció d’evitar el pas del verí a la circulació general. El torniquet impedeix la circulació sanguínia a la zona lesionada, i per tant afavoreix el desenvolupament de les alteracions locals. A més, quan es tregui el torniquet, el verí envairà de sobte l’organisme, i pot causar greus trastorns.

La lesió s’ha de tractar com qualsevol altra ferida, i per tant convé rentar-la amb aigua i sabó i aplicar-hi un antisèptic. A més, és útil l’aplicació de fred, per exemple en forma d’una bossa amb gel, per tal de reduir la inflamació i el dolor, i de retardar l’absorció del verí.

S’ha de procurar traslladar tan aviat com sigui possible la persona lesionada a un centre sanitari on li puguin administrar l’antídot corresponent. Mentrestant, és convenient mantenir en repòs la part lesionada, perquè l’activitat muscular afavoreix l’absorció del verí.

Picada d’insecte i d’aràcnid

En el nostre ambient són molt freqüents les lesions produïdes per animals petits, principalment insectes i aràcnids, que quan piquen inoculen sota la pell substàncies que ocasionen diversos trastorns, generalment localitzats.

Insectes

Les picades més freqüents són les causades per insectes, com ara mosquits, abelles, vespes, i determinades formigues. Habitualment, aquestes picades produeixen només una inflamació a la zona afectada, que pot coure o fer un cert mal. El grau d’inflamació que es produeix varia molt segons la sensibilitat individual de cada persona.

Algunes persones al·lèrgiques a les substàncies inoculades poden sofrir trastorns al·lèrgics generalitzats, fins i tot un xoc anafilàctic, sobretot en cas de picades d’abella o de vespa.

Alguns insectes, com ara les abelles, deixen el fibló clavat a la pell. En aquests casos, s’ha d’intentar treure’l sense trencar-lo, la qual cosa s’aconsegueix més fàcilment rascant amb l’ungla o amb una navalla que no pas intentant agafar-lo amb unes pinces.

En qualsevol cas, és útil l’aplicació de gel, que redueix la inflamació i el dolor. Si no se’n disposa, pot ésser útil l’aplicació de compreses impregnades amb aigua freda amb llimona, vinagre o amoníac. No és aconsellable aplicar-hi fang, perquè la terra conté molts microorganismes, i la ferida es podria infectar. Generalment, no cal demanar assistència mèdica, si no és que es presenten símptomes generals.

Aranyes

Al nostre país no hi ha cap espècie d’aranya verinosa, la picada de la qual pugui posar en perill la vida d’un ésser humà. Algunes espècies d’aranyes poden causar una inflamació a la zona lesionada, on també es poden formar butllofes. Rarament es presenten complicacions generals, com ara malestar general, febre, i alteració del ritme cardíac i de la respiració.

Tot i que les complicacions generals siguin rares, sempre és preferible que una picada d’aranya sigui atesa en un centre sanitari. Inicialment, cal efectuar les cures pròpies d’una ferida, i és útil l’aplicació de gel, per tal de reduir la inflamació i el dolor.

Escorpins

Les espècies d’escorpins que hi ha al nostre país no són perilloses, però quan piquen inoculen una substància molt irritant, que causa un dolor intens.

El dolor de la picada es pot alleujar col·locant la part lesionada en aigua molt calenta, a la temperatura més alta que hom pugui aguantar. Amb aquesta mesura s’aconsegueix dilatar els vasos sanguinis i disseminar la substància inoculada per tot l’organisme, i així en disminueix la concentració i se’n redueixen els efectes.

En qualsevol cas, és convenient que una picada d’escorpí sigui atesa sempre en un centre mèdic.

Lesió provocada per animal marí

En el mar del nostre medi geogràfic no hi ha espècies d’animals marins perilloses, que siguin capaces de devorar un ésser humà ni que inoculin verins mortals. Tanmateix, hi ha alguns animals que poden ocasionar diverses lesions molestes, causants de trastorns que poden alleujar-se mitjançant un tractament adequat.

Eriçons de mar

Probablement, les lesions més freqüents en el nostre medi marí són les produïdes pels eriçons de mar o garotes. Aquests animals es caracteritzen per tenir la superfície del cos coberta per unes pues llargues i dures, que en algunes espècies contenen una substància verinosa, però que no resulta tòxica per a l’ésser humà.

Són freqüents les lesions produïdes en trepitjar inadvertidament aquests animals quan es va caminant per les roques sense portar un calçat adequat, que protegeixi les plantes del peus. Generalment, les pues clavades es trenquen i queden introduïdes en la pell. Aquesta lesió provoca dolor i una petita inflamació al voltant de la pua. Si no es curen adequadament, les lesions es poden infectar, i els fragments més petits de les pues es poden desplaçar als teixits més profunds. Per tal d’evitar aquestes complicacions, és convenient d’extreure les pues.

Si una persona s’adona que ha trepitjat un eriçó, convé que no recolzi el peu afectat, ja que si ho fes se li clavarien més les pues. Tant bon punt surti de l’aigua, és convenient intentar extreure-les, ja que l’extracció serà més fàcil com més aviat es faci. No s’ha d’intentar extreure les pues amb unes pinces, perquè el més probable és que es trenquin i no s’aconsegueixi de treure-les. És més fàcil fer-ho amb una agulla prima, arrossegant-les cap a fora amb la punta. A més de treure les pues, cal tractar les lesions produïdes com qualsevol ferida, per la qual cosa es rentaran i s’hi aplicarà un antisèptic. Si no s’aconsegueix extreure totes les pues, s’ha d’anar a un centre mèdic per tal de completar el tractament.

Meduses

Uns altres animals que es poden trobar sovint als nostres mars i que poden causar lesions són les meduses. Aquests animals es caracteritzen per la forma de campana i per tenir uns tentacles llargs, que en algunes espècies poden arribar als 2 metres de llarg. En aquests tentacles hi ha unes càpsules que contenen una substància verinosa, que és inoculada quan entren en contacte amb la pell.

Els trastorns produïts pel verí inoculat varien, segons l’espècie i la sensibilitat individual. El més freqüent és que a la zona lesionada es produeixi una inflamació dolorosa, generalment limitada i que pot dibuixar clarament la forma de la part de la medusa que ha contactat amb la pell. De vegades, en aquesta zona inflamada es poden formar butllofes, i sense una cura adequada es pot produir posteriorment una infecció. Algunes persones tenen a més diversos símptomes generals, com ara mal de cap, mareig, vòmits, espasmes musculars, i fins i tot alteracions cardíaques o respiratòries.

Així que es produeix la lesió, convé rentar bé la zona afectada, preferentment amb aigua salada, per tal d’arrossegar el verí que no hagi estat absorbit. A continuació, pot ésser útil aplicar-hi compreses impregnades amb diversos productes, com ara alcohol, aigua amb amoníac, aigua amb llimona o aigua amb vinagre. Si el dolor persisteix, es pot submergir la part lesionada en aigua ben calenta, a fi de destruir el verí. Si després d’aquestes mesures continuen les molèsties o es presenten trastorns generals, és convenient que la persona afectada sigui atesa en un centre mèdic.

Aranyes de mar

Els peixos de la família Trachinidae, l’espècie més freqüent de la qual rep el nom d’aranya de mar, tenen a l’esquena unes espines que contenen una substància verinosa. Els pescadors poden lesionar-se fàcilment amb aquestes espines si després de capturar un peix d’aquesta espècie l’agafen amb la mà. Els banyistes poden sofrir lesions als peus si trepitgen inadvertidament un d’aquests peixos, que solen estar mig amagats a la sorra. És molt estrany que l’aranya de mar, com qualsevol altre animal, ataqui espontàniament.

La picada provoca un dolor molt intens a la zona lesionada, que ràpidament s’escampa a tota l’extremitat corresponent. La duració del dolor és molt variable, segons la sensibilitat individual i la quantitat de verí inoculada, però oscil·la entre les 2 i les 24 hores. Durant tot aquest temps, s’inflamen progressivament la zona lesionada i l’extremitat; aquesta inflamació pot persistir més d’una setmana.

Algunes persones presenten a més diversos símptomes generals, com ara mareig, mal de cap, nàusees, vòmits i lipotímia. Les persones més sensibles poden arribar a sofrir alteracions de la respiració i del ritme cardíac, i fins i tot xoc.

La lesió produïda per la picada s’ha de tractar inicialment com qualsevol ferida, per la qual cosa es rentarà bé i s’hi aplicarà un antisèptic. Si es pot disposar d’aigua ben calenta, pot ésser útil submergir-hi la part lesionada, durant més de mitja hora, ja que les toxines del verí són destruïdes per les temperatures altes. L’aplicació de gel pot ésser útil per a reduir la inflamació i el dolor, però no impedeix l’acció del verí.

En qualsevol cas, és convenient que la persona afectada sigui atesa en un centre sanitari, on puguin avaluar els eventuals efectes generals i aplicar el tractament mèdic adequat.