Definició origen i tipus
Rep el nom de pèrdua de consciència o inconsciència el trastorn, de divers origen, consistent en una interrupció, més o menys important o prolongada, de la capacitat que té una persona de reconèixer-se a si mateixa i el seu entorn. Bàsicament, es considera que una persona està inconscient en el moment en què no respon adequadament als estímuls externs que rep.
La pèrdua de consciència és un trastorn molt comú, que es pot presentar amb relativa freqüència en les persones que han sofert un accident o un trastorn mèdic agut. Es produeix quan s’interromp la integració en el cervell dels impulsos nerviosos procedents dels òrgans sensorials que informen de l’estat del propi organisme i de l’exterior. Pot ésser degut a trastorns originats en el mateix cervell, o també a trastorns generals que n’alteren l’oxigenació o la nutrició de les cèl·lules, i en conseqüència les inactiven.
La causa més freqüent de pèrdua de consciència és la síncope, en la qual la pèrdua de consciència es presenta sobtadament, com a conseqüència d’una reducció brusca del flux sanguini cerebral, i es recupera completament al cap de pocs minuts, habitualment sense seqüeles. Es diferencien diversos tipus de síncopes, segons el mecanisme causant de l’alteració de la irrigació cerebral.
L’altre tipus principal de pèrdua de consciència és el coma, estat en què l’absència de resposta als estímuls és més prolongada. Durant un temps variable, fins i tot indefinidament, la persona afectada no realitza cap moviment voluntari intencionat, ni espontàniament, ni com a resposta a un estímul exterior.
Causes i tipus de síncope
El tipus de síncope més freqüent és la síncope vasomotora o lipotímia comuna, anomenada popularment desmai, trastorn caracteritzat per presentar-se de manera sobtada, sense que sigui causat per cap malaltia concreta, i per resoldre’s espontàniament al cap de pocs segons sense seqüeles. Se sol presentar en situacions que generen emoció intensa o ansietat, i especialment en ambients calorosos i llocs tancats. És deguda a una resposta exagerada del sistema nerviós parasimpàtic als estímuls nerviosos desencadenats en aquestes situacions, la qual cosa ocasiona una dilatació generalitzada dels vasos sanguinis. Com a conseqüència de la vasodilatació, es produeix, doncs, una reducció sobtada de la irrigació sanguínia cerebral i s’altera la consciència.
L’aparició d’un dolor agut i intens també pot causar una vasodilatació generalitzada, per estimulació del nervi vague, que dona lloc a la síncope vasovagal. Altres tipus de síncopes causades per aquest mecanisme de vasodilatació són la síncope ortostàtica, que es presenta en posar-se dempeus i afecta sobretot persones debilitades, i la síncope del si carotidi, que es presenta quan es comprimeix el coll en persones amb una especial sensibilitat.
En tots aquests tipus de síncope causats per una vasodilatació sobtada i exagerada, la pèrdua de consciència se sol precedir d’un estat de presíncope, que popularment es coneix com a esvaniment. Consisteix en l’aparició d’una sensació de sufocació, mareig, visió borrosa, sudoració freda i enganxosa, pal·lidesa i sensació d’inestabilitat. Si en aquest moment s’actua adequadament, es pot arribar a evitar la pèrdua de consciència. Si no és així, la persona afectada pot arribar a perdre la consciència, i com a conseqüència d’això cau a terra. En caure i situar-se la persona en un pla horitzontal, el cap queda al mateix nivell que el cor, la qual cosa facilita la irrigació del cervell. Això fa que es reactivi la funció cerebral i que la persona afectada recuperi la consciència al cap de poca estona.
Un altre mecanisme que pot donar lloc a una síncope és una reducció sobtada del volum de sang expulsada pel cor, la qual cosa dona lloc a la síncope cardiogènica. Pot presentar-se en diversos trastorns cardíacs, com ara cardiopaties congènites, estenosi aòrtica, determinades arrítmies i bloqueigs. En aquesta mena de síncope no se solen presentar símptomes precedents, tot i que de vegades la persona afectada pot sofrir momentàniament un malestar indefinit, sensació vertiginosa i inestabilitat. Generalment, en presentar-se la síncope la persona afectada adquireix una pal·lidesa cèria, el pols és imperceptible i la respiració queda detinguda, o és superficial i lenta. Als pocs segons, es presenten moviments respiratoris mig tallats, que progressivament es van regularitzant, al mateix temps que es va recuperant la consciència. Si la síncope és prolongada, es poden presentar algunes alteracions nervioses, com ara convulsions, o pot transformar-se en un coma.
També pot presentar-se una síncope en altres situacions, com per exemple en una crisi de tos molt intensa, a causa de la compressió del cor per augment de la pressió en l’interior del tòrax. Així mateix, poden sofrir sincopes les persones que tenen trastorns de la columna vertebral cervical, com ara artrosi, per compressió de les artèries vertebrals que irriguen l’encèfal.
Causes de coma
L’estat de coma pot ésser causat per una gran diversitat de malalties i trastorns nerviosos que poden alterar temporalment o permanentment el funcionament de l’escorça cerebral o del tronc cerebral, com ara l’epilèpsia, els accidents vasculars cerebrals, els traumatismes cranioencefàlics, la meningitis i els tumors cerebrals.
El funcionament de les cèl·lules cerebrals també pot afectar-se en situacions en què s’altera la temperatura de l’organisme, com ara el cop de calor o la hipotèrmia.
En altres casos, el coma és degut a trastorns generals que alteren el metabolisme d’aquestes estructures cerebrals i ocasionen diversos tipus de coma, com el coma diabètic, el coma hepàtic o el coma urèmic.
També pot causar un coma la intoxicació amb drogues o medicaments que deprimeixen l’activitat cerebral, com ara l’alcohol, l’heroïna o altres drogues opiàcies, i els medicaments sedants o hipnòtics.
Així mateix, poden causar un coma els trastorns que redueixen de manera notable l’oxigenació de la sang, com ara la insuficiència cardíaca aguda, la insuficiència respiratòria aguda, o el xoc, que pot ésser causat per una hemorràgia massiva. En tots aquests trastorns, es pot esdevenir que, a causa de la manca d’oxigenació, l’activitat cerebral s’alteri i la persona afectada perdi la consciència.
Precisament a causa d’una manca d’oxigenació cerebral, es troben en estat de coma les persones que han sofert una aturada cardiorespiratòria, que és el trastorn més greu, encara que el menys comú, que pot ocasionar una pèrdua de consciència. La pèrdua de consciència és una de les primeres conseqüències de l’aturada cardiorespiratòria, ja que en aquesta situació s’interromp la circulació de la sang, i, per tant, les cèl·lules cerebrals deixen de rebre oxigen.
Conducta a seguir en cas de presíncope o de símptomes previs al coma
Si una persona presenta els símptomes propis de la presíncope, una actuació adient pot arribar a evitar que perdi la consciència. Per a això, s’ha de procurar que el cervell rebi la màxima irrigació sanguínia possible, ja que la síncope es produeix precisament per una irrigació sanguínia cerebral insuficient.
La manera més fàcil i eficaç de facilitar la irrigació cerebral és col·locar la persona afectada en posició de decúbit supí, és a dir, ajaguda boca per amunt, i amb les cames aixecades. D’aquesta manera, només per efecte de la gravetat, part de la sang es desplaça des de les extremitats inferiors cap al tronc i el cap, i en estar el cervell i el cor al mateix nivell, es facilita la circulació sanguínia entre els dos òrgans vitals. Si d’aquesta manera s’evita la pèrdua de consciència, és convenient que la persona afectada es mantingui en la mateixa posició durant una estona, mentre no es recuperi completament del trastorn. Quan ja es tingui la seguretat que s’ha recuperat, cal que es vagi aixecant a poc a poc, primer baixant les cames, després seient-se, i quan es trobi segura, posant-se dempeus. En qualsevol cas, si arribés a perdre la consciència, la posició en decúbit supí és inicialment la més adient, pels motius que s’han referit abans.
Si la persona afectada es troba en un lloc on pot ésser difícil o enutjós ajeure’s, pot aconseguir un efecte semblant si s’asseu i flecteix el cos cap endavant fins que el cap li quedi entre els genolls. D’aquesta manera, també es col·loca el cap al nivell del cor i es facilita la irrigació sanguínia cerebral.
També, com s’ha esmentat més amunt, en alguns casos poden presentar-se alguns símptomes previs al coma. Si la persona que el sofreix, o els seus familiars, sap que pateix una determinada malaltia, i ha estat informada del que cal fer en aquests casos, es pot adoptar alguna mesura per tal d’evitar el coma. Així, per exemple, si una persona diabètica sent mare jos, vertígens, sudoració, debilitat i altres símptomes, pot sospitar que està sofrint una crisi hipoglucèmica, i pot evitar el coma prenent una mica de sucre. Tanmateix, si malgrat tot la persona afectada arriba a perdre la consciència o a quedar obnubilada, ja no s’ha d’intentar donar-li cap medicament per la boca, perquè probablement tindrà alterat el reflex de la deglució i el medicament podria dirigir-se a la via aèria.