Crisi convulsiva

Reben el nom de crisis convulsives unes contraccions musculars involuntàries que es presenten de manera sobtada i provoquen moviments espasmòdics anormals. Poden ésser causats per diversos trastorns que desencadenin descàrregues anormals d’impulsos nerviosos en l’escorça cerebral. Aquests trastorns poden ésser deguts a alteracions del sistema nerviós, com ara l’epilèpsia, o bé a alteracions generals de l’organisme que afectin el funcionament de les cèl·lules cerebrals.

Poden produir-se crisis convulsives de molt diversos tipus, els quals són descrits amb més detall en el capítol dedicat al sistema nerviós. Tanmateix, en l’assistència de primers auxilis només interessa diferenciar-les fonamentalment per la seva extensió i per l’alteració de la consciència que puguin causar.

El més típic dels trastorns que ocasionen convulsions generalitzades és la crisi epilèptica del tipus gran mal. Aquesta crisi sol iniciar-se amb contraccions musculars breus, que provoquen la caiguda a terra i l’emissió d’un crit, a causa de la contracció de la musculatura respiratòria. Immediatament, es produeix una contracció sostinguda de tota la musculatura del cos, inclosa la respiratòria —la qual cosa explica que es produeixi una cianosi per manca d’una adequada oxigenació sanguínia—, i al cap de pocs segons segueixen una sèrie de contraccions musculars intermitents. Finalment, es relaxa tota la musculatura, fins i tot la dels esfínters, la qual cosa dóna lloc a una emissió involuntària d’orina. A continuació, la víctima queda inconscient durant un temps variable, i després es va recuperant progressivament, però sense recordar el que li ha passat. Rarament, les convulsions poden persistir durant molt de temps, i cal administrar un medicament específic, per tal d’atu-ar-les.

Poden ocasionar crisis convulsives generalitzades, similars al gran mal epilèptic, diversos trastorns capaços de produir una irritació generalitzada en l’escorça cerebral. Les més freqüents són les convulsions febrils, les crisis diabètiques, el coma hepàtic, la crisi hipertensiva, determinades intoxicacions per drogues o medicaments, la síndrome d’abstinència de l’alcohol, els accidents vasculars cerebrals, els traumatismes crànio-encefàlics i els tumors intracranials. En tots aquests casos, a més de les convulsions i la pèrdua de consciència, poden observar-se altres símptomes, propis del trastorn causant, que són descrits amb detall en els articles corresponents.

Són diferents les crisis convulsives focals, que afecten només una part de l’organisme. Poden presentar-se de molt diverses maneres, però el més freqüent és que les convulsions comencin en un dit de la mà, des d’on s’estenen al braç, al coll i a la cara, i de vegades comporten una pèrdua de consciència. Generalment són degudes a un trastorn del sistema nerviós, com ara l’epilèpsia.

En qualsevol cas, les crisis convulsives, per elles mateixes, no ocasionen complicacions ni seqüeles. L’únic perill de les convulsions és la pèrdua de control durant la crisi, a conseqüència de la qual la persona afectada es pot lesionar. Si, a més, es produeix una pèrdua de consciència, es poden produir les alteracions pròpies d’aquesta, fonamentalment una obstrucció de les vies respiratòries per la pròpia llengua.

Primers auxilis

Sigui quina sigui la causa de la crisi convulsiva, l’actuació de primers auxilis ha d’ésser la mateixa, ja que no se’n pot fer un tractament específic. Cal que quedi clar que, en l’ajuda no especialitzada, no es pot aplicar mai cap mètode per tal de detenir-la. És inútil pretendre subjectar la víctima perquè no tingui convulsions, i si s’intenta això, es poden provocar estímuls sensitius que encara prolonguin més la crisi. L’única cosa que es pot fer és, doncs, protegir la víctima, per tal d’evitar que es lesioni com a resultat de les convulsions.

El primer que cal fer, si és possible, és posar algun objecte tou entre les seves dents, per evitar que es mossegui la llengua. Per a això pot ésser útil un mocador doblegat, un rotlle de bena o un tub de goma, però cal tenir la precaució de no introduir-lo massa, per tal de no dificultar la respiració. No s’han d’utilitzar mai objectes durs i que puguin trencar-se, com ara un bolígraf, ja que la víctima podria arribar a empassar-se’n fragments.

També és convenient apartar de la víctima els mobles o altres objectes propers amb els quals es pugui lesionar en bellugar-se. Així mateix, es pot protegir el cap agafant-lo amb les mans.

Conducta a seguir després de la crisi

Quan cedeixen les convulsions, i la persona afectada queda inconscient, se li han de procurar les cures generals indicades per a tota persona inconscient, fins que no es recuperi. Convé assegurar-se que les vies aèries són permeables i que respira. Si és així, el més adequat és col·locar-la en la posició lateral de seguretat.

En aquest moment, si la crisi ha estat provocada per alguna causa coneguda, es pot aplicar el tractament adient. Així, en cas de convulsions febrils, a més de despullar del tot i immediatament el malalt, és indicada l’administració de medicaments antitèrmics, per via rectal si no és completament conscient, i l’aplicació d’altres mesures per a abaixar la febre, com ara els embolcalls amb draps mullats amb aigua freda.

Sempre que no es conegui la causa de les convulsions o que la persona afectada no sàpiga el que ha de fer si les sofreix, és convenient que sigui traslladada a un centre sanitari perquè l’examinin i l’indiquin les mesures que cal adoptar. Sempre és preferible esperar que cedeixin les convulsions per a traslladar la persona afectada a l’hospital. Només en els rars casos en què les convulsions no cedeixen en pocs minuts, pot ésser necessari efectuar el trasllat sense que aquestes cedeixin, però, en tot cas, només s’ha d’utilitzar un mitjà de transport sanitari adequat.