Símptomes i signes patològics del sistema nerviós

El funcionament del sistema nerviós es pot alterar i donar lloc a una gran varietat de malalties i trastorns. Segons les parts del sistema nerviós afectades, les alteracions es poden manifestar amb diversos símptomes, és a dir, molèsties subjectives que la persona que n’és afectada percep, i signes, que són les alteracions de la funció nerviosa susceptibles d’ésser percebudes tant per la persona que n’és afectada com per les altres.

Alteracions de la força muscular

Les alteracions de la força muscular —és a dir, la disminució o pèrdua de la capacitat de contreure voluntàriament uns músculs determinats— són una de les manifestacions més comunes en les malalties del sistema nerviós. L’alteració de la força muscular és anomenada parèsia quan consisteix en una debilitat o disminució de la força de contracció muscular, i és anomenada paràlisi quan hom perd del tot la capacitat de contreure voluntàriament uns músculs determinats. La parèsia i la paràlisi són causades pels mateixos trastorns, i pot aparèixer l’una o l’altra segons el grau d’alteració de la funció nerviosa.

Les alteracions de la força muscular poden ésser degudes a una gran diversitat de trastorns que afecten les estructures del sistema nerviós responsables de la producció o la conducció dels impulsos nerviosos que provoquen la contracció muscular, o bé als músculs mateixos. Així, es poden presentar en les malalties que lesionen les estructures següents: les neurones de la zona motora de l’escorça cerebral o dels nuclis grisos del tronc encefàlic, les vies de conducció motora que baixen des d’aquestes estructures per la medul·la, les neurones motores de la substància grisa de la medul·la espinal, els nervis cranials o perifèrics, la unió neuromuscular i les fibres musculars. La parèsia o la paràlisi es poden manifestar amb diverses formes, segons l’estructura que n’és afectada.

La parèsia o paràlisi central és l’alteració de la força muscular causada per una lesió de les neurones de l’encèfal que generen els impulsos nerviosos motors voluntaris o de les vies que transmeten aquests impulsos a la medul·la espinal. La lesió d’aquestes estructures altera la producció o la conducció dels impulsos nerviosos responsables de la contracció muscular voluntària. Les persones que pateixen d’una alteració d’aquest tipus no poden moure voluntàriament les zones del cos que corresponen a l’àrea afectada. Tanmateix, però, els músculs d’aquesta zona continuen rebent els impulsos nerviosos que són generats a les neurones de la substància grisa medul·lar de manera automàtica, sense control voluntari. Així, en la parèsia o la paràlisi central, hom conserva el to muscular i els reflexos medul·lars que, fins i tot, s’hi troben incrementats per la manca de control cerebral. En aquest tipus d’alteració, els músculs que no poden ésser moguts voluntàriament tendeixen a mantenir-se contrets de manera espontània, i, en estimular els reflexos, es contreuen amb més vivacitat que els de les zones sanes. La paràlisi o parèsia central sol ésser una de les manifestacions de diverses malalties, com els accidents vasculars cerebrals, els aneurismes cerebrals, la paràlisi cerebral infantil, els traumatismes crànio-encefàlies i medul·lars, els tumors cerebrals i medul·lars, la hidro-cefàlia, l’esclerosi lateral amiotròfica o l’esclerosi múltiple.

La parèsia o paràlisi perifèrica és l’alteració de la força muscular deguda a una lesió de les neurones motores de la prominència anterior de la substància grisa medul·lar, o de les fibres que en procedeixen i que formen els nervis perifèrics. Com que els impulsos procedents de l’encèfal es transmeten a través d’aquestes neurones, en aquest tipus de lesions el múscul deixa de rebre qualsevol mena d’impulsos nerviosos, voluntaris o automàtics. En la paràlisi perifèrica, a més que hom perd la capacitat de moure voluntàriament unes parts del cos determinades, els músculs afectats són flàccids, sense to muscular, i no hi ha reflexos. Aquesta paràlisi es presenta en lesions molt localitzades de la medul·la espinal que poden ésser degudes a un traumatisme o un tumor medul·lar, o en lesions dels nervis perifèrics causades per compressió, tumors o traumatismes.

D’altra banda, la parèsia o paràlisi miopàtica és una alteració de la força muscular causada per un trastorn de les fibres musculars. S’acompanya en general de flaccidesa muscular i absència de reflexos, i n’és característic que s’esdevingui una atròfia important o bé una disminució de la grandària dels músculs que en són afectats. Aquesta mena d’alteració es presenta sobretot en les miopaties distròfiques i la miastènia greu.

La regió del cos afectada per la paràlisi o la parèsia pot ésser més o menys extensa, segons la zona del sistema nerviós lesionada. La monoplegia, o paràlisi d’una extremitat, es presenta en general quan resulta lesionada l’àrea cerebral motora corresponent o bé són afectades les arrels nervioses medul·lars que transmeten els impulsos a aquesta extremitat. L’hemiplegia, o paràlisi de mig cos, sol ésser deguda a una lesió de les vies de conducció d’impulsos motors d’un costat, a nivell de l’encèfal o la medul·la espinal. La paraplegia, o paràlisi d’ambdues extremitats inferiors, es manifesta quan es lesionen les dues meitats de la medul·la espinal, a nivell dels segments toràcics o lumbars. La tetraplegia, o paràlisi de les quatre extremitats, és deguda a una lesió d’ambdues meitats de la medul·la espinal, a nivell dels segments cervicals. D’altra banda, també són possibles paràlisis de zones del cos molt restringides, innervades per un únic nervi, com és la freqüent paràlisi facial, que consisteix en una pèrdua de força en la meitat de la cara, causada per una lesió del nervi facial o de les estructures encefàliques corresponents. Igualment, es poden presentar totes aquestes varietats en el cas de la parèsia, i aleshores són anomenades monoparèsia, hemiparèsia, paraparèsia, tetraparèsia i parèsia facial.

Convulsions

Les convulsions constitueixen un signe de trastorn nerviós que consisteix en contraccions musculars involuntàries, de presentació sobtada, que provoquen moviments espasmòdics anormals. Són degudes a descàrregues anòmales d’impulsos nerviosos en les neurones motores de l’escorça cerebral. Segons la localització i l’extensió de l’àrea cerebral on s’esdevenen aquestes descàrregues anòmales, les convulsions es poden presentar en un sol grup muscular, per exemple en una extremitat, en més d’un, o en tota la musculatura del cos. Les descàrregues anòmales es poden produir de manera espontània en les persones que pateixen d’epilèpsia essencial per una alteració congènita en les neurones cerebrals. En altres casos, englobats sota la denominació d’epilèpsia secundària o simptomàtica, les convulsions són degudes a una lesió de les neurones cerebrals causada per un trastorn previ, com ara un traumatisme crànio-encefàlic, un accident vascular cerebral, un tumor intracranial, hidrocefàlia, lesions tòxiques degudes a l’alcohol o un procés infecciós com ara una encefalitis. Igualment, es poden presentar convulsions en diversos trastorns generals de l’organisme que provoquen una alteració del metabolisme de les neurones, com en les crisis d’hipoglucèmia, la diabetis, el coma hepàtic, la insuficiència hepàtica aguda, la insuficiència renal, la porfíria, les crisis d’hipertensió arterial, l’acalorament, la intoxicació per sobredosis d’uns medicaments determinats com són les amfetamines, i la síndrome d’abstinència d’alcohol o els tranquil·litzants. En els infants, es poden produir convulsions febrils degudes a la irritació de l’escorça cerebral per increments de la temperatura corporal.

Alteracions del moviment i la postura

Les alteracions del moviment i la postura o discinèsies són un conjunt de manifestacions causades per diversos trastorns de la coordinació dels moviments i del control de la contracció muscular involuntària, deguts a lesions dels nuclis grisos de la base del cervell o el cerebel. Segons les estructures que en són afectades, es poden presentar diversos tipus d’alteracions.

La corea és una alteració consistent en moviments involuntaris, ràpids i irregulars, que es presenten de manera sobtada a la cara, el tronc o les extremitats. La contracció de diversos músculs produeix aquests moviments anòmals, i per això són complexos, semblants als moviments voluntaris. Bé que es presenten de manera involuntària, en graus poc avançats, la persona que n’és afectada pot aprofitar el moviment per efectuar alguna acció útil, de manera que pot passar inadvertit. En graus avançats, però, la corea és evident, perquè els moviments són exagerats i poden semblar una mena de dansa grotesca. La corea es presenta per una alteració bioquímica en els nuclis grisos caudal i putamen, que consisteix en un dèficit dels neurotransmissors GABA i acetilcolina. Quan manquen aquestes substàncies, predomina l’acció del neurotransmissor que n’és antagonista, la dopamina, i es produeixen impulsos nerviosos anòmals causants de la corea. Aquesta alteració dels nuclis grisos es pot presentar en la corea de Syndenham, la corea de Huntington, la malaltia de Wilson, en alguns casos d’encefalitis i per sobredosi d’alguns medicaments antiepilèptics, antipsicòtics o simpaticomimètics.

L’atetosi és un moviment involuntari, lent i sinuós, que provoca gestos de contorsió poc fins i que impedeixen de mantenir en una mateixa posició unes parts del cos determinades. L’atetosi predomina a les mans, on provoca moviments de flexió i extensió dels dits i rotació del canell. Pot afectar també els peus, la llengua i el rostre. És deguda a una lesió del cos estriat que es pot produir en diverses malalties, com ara la malaltia de Wilson, la corea de Huntington, la corea de Syndenham, l’encefalopatia hepàtica, la hipòxia neonatal o la icterícia nuclear.

El balisme és un moviment involuntari, ampli i brusc, com de llançament. En general afecta un sol costat del cos, i aleshores s’anomena hemibalisme. Es manifesta en una sola extremitat, especialment la superior, que és llançada ràpidament i s’estén amb molta força, de manera que de vegades es presenten traumatismes. És deguda a una lesió del nucli subtalàmic de Luys, que es pot presentar en els accidents cerebrals vasculars, la corea de Syndenham i la corea de Huntington.

Els tics són moviments convulsius involuntaris de durada breu que reprodueixen un gest quotidià i es presenten de manera repetida i estereotipada. Els tics se solen localitzar a la cara o el coll, i consisteixen en moviments de parpelleig, arrugues al front, girades de cap o encongiments de les espatlles. En general, es relacionen amb trastorns transitoris d’origen psicològic que es presenten durant la infància o bé són provocats directament per aquestes alteracions. De vegades, es mantenen en l’adult i s’accentuen en estats d’ansietat o tensió psicològica. En casos més estranys, són deguts a úna malaltia ben definida com a orgànica, que provoca una acció excessiva del neurotransmissor dopamina en els nuclis grisos de la base del cervell, com ara la malaltia de Gilles de la Tourette, o seqüeles de traumatisme crànio-encefàlic, encefalitis o intoxicació amb uns medicaments antipsicòtics determinats.

El tremolor és un moviment involuntari oscil·latori, regular i rítmic, de poca magnitud. S’observa especialment en les parts més extremes del cos, com són les mans, però igualment es pot manifestar al cap, la llengua, el rostre i el tronc. És degut a la contracció i la relaxació alternants de músculs antagonistes entre si, com els que provoquen la flexió i l’extensió dels dits. Pot ésser degut també a nombroses causes que generen diverses menes de tremolor. El tremolor postural o tremolor d’actitud és un tremolor fi i ràpid que es presenta en una part del cos i es manté activament en una determinada postura i desapareix en repòs. Així, per exemple, es mostra quan hom manté esteses cap endavant les extremitats superiors. No sempre és símptoma de trastorn nerviós, sinó que moltes persones sense malaltia presenten aquest tremolor, en un grau poc elevat, sobretot en les situacions d’estrès. El tremolor postural de gran intensitat sol indicar un trastorn de la capacitat de contracció muscular degut a l’alcoholisme crònic, una síndrome d’abstinència alcohòlica, l’hipertiroïdisme o qualsevol malaltia que provoqui una parèsia generalitzada. El tremolor de repòs és un tremolor poc fi que segueix un ritme de quatre o cinc moviments per segon, es presenta sobretot en actitud de repòs i minva quan hom efectua un moviment voluntari. Afecta en general els dits de les mans, bé que es pot manifestar igualment als peus, la mandíbula i la llengua. Aquest tremolor és típic de la malaltia de Parkinson, i es pot presentar també en algunes altres malalties degeneratives, com la malaltia de Wilson. El tremolor intencional o cinètic és un tremolor irregular que apareix especialment quan hom efectua un moviment intencional. Es degut a un trastorn de la coordinació dels moviments que es pot manifestar en l’esclerosi múltiple, en la malaltia de Wilson o com a seqüela d’un accident vascular cerebral.

L’atàxia és un conjunt de trastorns caracteritzats per la manca de coordinació motora, sense que hi hagi paràlisi, que provoquen moviments d’amplitud, força i velocitat inadequats per a l’acció que hom vol efectuar, i en una seqüència equivocada. L’atàxia es pot manifestar quan hom manté postures actives. Així, per exemple, és possible que el malalt sigui incapaç de mantenir-se dret amb estabilitat, i aleshores efectua petits moviments d’un costat a l’altre per no caure. La persona que n’és afectada no pot seguir una línia recta quan camina i es desplaça cap a un costat o l’altre. També li és difícil d’efectuar altres moviments intencionats, com ara quan vol portar els coberts a la boca, que realitza amb un moviment irregular, amb nombroses inflexions. L’atàxia es manifesta sobretot quan es tracta d’executar una sèrie de moviments de sentit oposat. Així, pot ésser impossible de realitzar els moviments de gir de la mà necessaris per a enroscar una bombeta. L’atàxia pot ésser deguda a una alteració del cerebel, que és l’estructura nerviosa responsable de la coordinació motora, o de les vies nervioses per les quals aquest òrgan rep informació de la postura del cos. Es pot presentar en una gran varietat de malalties, com ara accidents vasculars cerebrals, traumatismes crànio-encefàlies, tumors intracranials o esclerosi múltiple.

Dolor

El dolor és una sensació subjectiva desagradable percebuda en una part del cos que ha estat lesionada per un agent extern o intern de l’organisme. És el símptoma que apareix més sovint en tota mena de malalties. Es manifesta normalment a conseqüència de la interpretació efectuada en l’escorça cerebral d’impulsos nerviosos desencadenats en receptors nerviosos situats en la pell i els òrgans interns. No hi ha un tipus de receptor específic per al dolor, perquè prové de l’estimulació intensa de qualsevol tipus de receptor nerviós o de terminacions nervioses lliures. Hi ha una gran diversitat d’estímuls capaços de desencadenar aquests impulsos nerviosos, com ara la pressió o la calor intenses, la inflor, la distensió, la punció o la manca d’oxigenació en una part del cos.

Els estímuls dolorosos són transmesos per fibres nervioses que formen part dels nervis perifèrics i entren en la medul·la espinal per l’arrel posterior. Aquestes fibres fan sinapsis amb neurones de la substància grisa medul·lar, els axons de les quals creuen a l’altre costat de la medul·la. Aquests axons, transmissors de la sensibilitat dolorosa, formen el feix espinotalàmic, que puja per la part anterolateral de la substància blanca de la medul·la espinal. Les fibres nervioses d’aquest feix efectuen nombroses connexions als nuclis de la base del cervell, sobretot al tàlem. Des del tàlem, els impulsos nerviosos són transmesos a l’àrea sensitiva corresponent en l’escorça cerebral, on esdevenen sensació de dolor. En cada zona de l’àrea sensitiva cerebral es localitza el dolor procedent d’una part de la pell i el dels òrgans interns, la sensibilitat dels quals es transmet per les mateixes vies. El dolor procedent d’un estímul superficial, a nivell de la pell, es localitza amb precisió en la part del cos que ha estat lesionada. Però com que al cervell no hi ha una representació conscient de l’interior de l’organisme, el dolor procedent dels òrgans interns es localitza de manera menys precisa i es percep en l’àrea de la superfície del cos la sensibilitat de la qual és transmesa pels mateixos nervis.

En tot el recorregut des dels receptors nerviosos fins a l’escorça cerebral, les vies de transmissió del dolor reben nombroses connexions, a través de les quals es poden transmetre impulsos nerviosos capaços de modificar la sensació dolorosa. Així, per exemple, un estat de gran emoció pot arribar a inhibir els impulsos dolorosos generats per un traumatisme, que esdevenen conscients de seguida que l’emoció desapareix. Gràcies a aquesta possibilitat de regular el dolor amb la modificació de l’estat emocional, en alguns casos de dolor poden ésser útils les tècniques psicoterapèutiques o l’administració de medicaments ansiolítics o bé antidepressius.

La transmissió, la regulació i la percepció de la sensació dolorosa s’efectua, com totes les activitats nervioses, amb substàncies neurotransmissores que actuen sobre zones receptores específiques de les neurones, activant la transmissió nerviosa o bé inhibint-la. En el cas del dolor, en les investigacions efectuades hom ha constatat que al sistema nerviós central hi ha receptors que són activats per les substàncies derivades de l’opi emprades clàssicament contra el dolor, com ara la morfina. L’activació d’aquests receptors, anomenats receptors opiacis, desencadena impulsos nerviosos que inhibeixen la transmissió de la sensació dolorosa. El mateix cervell sintetitza diverses substàncies capaces d’activar aquests receptors, anomenades opiacis endògens, com les proencefalines, les beta-endorfines o les prodinorfines. Hom creu que en aplicar algunes tècniques terapèutiques emprades empíricament contra el dolor, com és l’acupuntura, s’esdevé un increment dels nivells d’aquestes substàncies inhibidores del dolor. D’altra banda, s’ha comprovat que les terminacions nervioses sensibles al dolor són estimulades per diverses substàncies químiques, entre les quals destaquen les prostaglandines, que es troben als teixits lesionats, especialment si hi ha inflamació. L’acció de la major part dels medicaments analgèsics, o medicaments contra el dolor, com ara l’àcid acetilsalicílic, consisteix precisament en la inhibició de la síntesi de prostaglandines.

Hi ha una gran varietat de malalties i trastorns en què es poden desencadenar estímuls dolorosos. En el cas de malalties del sistema nerviós, qualsevol trastorn que afecti les vies de transmissió del dolor o les àrees cerebrals sensitives es pot manifestar com una sensació dolorosa a la zona del cos corresponent. El dolor és un símptoma que es pot presentar especialment en tumors medul·lars, neuràlgics i en alguns casos de paràlisis perifèriques.

Un tipus especial de dolor, amb característiques particulars, és el mal de cap o cefalea. La cefalea és un dels trastorns més habituals. Més del 50% de la població n’ha patit alguna vegada, i un 15% dels casos han necessitat assistència mèdica. La cefalea es presenta quan s’irriten les terminacions nervioses sensibles al dolor situades a les estructures del cap. De les diverses estructures que hi ha per fora del crani, són sensibles al dolor la pell, els músculs del cap —especialment els de les regions frontal i occipital—, com també els músculs cervicals que s’insereixen al crani, i les artèries, sobretot la temporal. En el crani pròpiament dit, només hi ha terminacions nervioses al periosti, la membrana que envolta l’os. A l’interior de la cavitat cranial, tenen sensibilitat dolorosa els vasos sanguinis de més diàmetre, sobretot els sins venosos i les artèries que hi ha a la base del crani i entre les meninges, la duramàter i els nervis cranials V, IX i X. L’estimulació de les fibres nervioses sensibles al dolor es pot produir per mecanismes diversos: contracció intensa i sostinguda dels músculs del cap o el coll, dilatació de les artèries de dins o fora el crani, tracció, compressió o desplaçament de les artèries, les venes o els nervis cranials esmentats, inflamació de les meninges, el periosti o qualsevol de les altres estructures sensibles al dolor. El mal de cap és la manifestació característica de la migranya i la cefalea deguda a la tensió, i es pot presentar també en altres trastorns del sistema nerviós, com la meningitis, els accidents vasculars cerebrals, especialment l’hemorràgia cerebral, els aneurismes cerebrals, la hidrocefàlia o els tumors intracranials. També es pot manifestar cefalea en trastorns d’altres òrgans o sistemes, com en l’astigmatisme, el glaucoma i d’altres trastorns oculars, en la sinusitis, els trastorns dentals, l’artrosi cervical i en les malalties infeccioses.

Alteracions de la sensibilitat

Les alteracions de la sensibilitat són manifestacions que es presenten molt sovint en els trastorns del sistema nerviós. Es manifesten quan s’alteren les fibres nervioses dels nervis perifèrics o de la medul·la espinal que transmeten els impulsos nerviosos procedents dels receptors cutanis, o bé si s’alteren els nuclis grisos de l’encèfal que reben aquests impulsos, o les àrees sensitives de l’escorça cerebral que els interpreten i els transformen en les diverses menes de sensibilitat. Qualsevol tipus de sensibilitat pot ésser alterada: el tacte, la sensibilitat tèrmica, la sensibilitat dolorosa, l’apreciació de les vibracions o el sentit de la posició. Igualment, es poden presentar diferents formes i graus d’alteració de la sensibilitat tàctil i dolorosa.

La hipoestèsia consisteix en la disminució de la percepció dels estímuls tàctils i els dolorosos. En general es manifesta en una zona determinada del cos en què els estímuls són percebuts amb menys intensitat que a la resta. La sensació que hom percep, si la part afectada es toca amb un cotó o es punxa amb una agulla, és clarament menys intensa que la que es percep en la zona no afectada. Aquest símptoma es pot presentar en diversos trastorns dels nervis perifèrics, com ara polineuritis o paràlisis perifèriques, en traumatismes i tumors medul·lars i en diversos trastorns encefàlies, com els accidents vasculars cerebrals.

L’anestèsia consisteix en la pèrdua total de sensibilitat en una zona del cos. La persona que n’és afectada té una sensació d’insensibilitat a la zona alterada i no hi percep en absolut els estímuls tàctils o dolorosos que s’hi apliquin. Aquesta alteració constitueix un grau avançat d’hipoestèsia i es pot presentar en els mateixos trastorns.

La hiperestèsia és un increment de la percepció dels estímuls tàctils i dolorosos. La persona que n’és afectada percep d’una manera exagerada, i en general desagradable, els estímuls que rep a la zona del cos afectada. Es pot presentar en alguns trastorns del sistema nerviós que incrementen l’excitabilitat de les neurones o les fibres nervioses, com la meningitis, la meràlgia parestèsica, els tumors medul·lars o els tumors intracranials.

Les parestèsies són sensacions anòmales que es manifesten espontàniament en una part del cos que no ha rebut cap estímul. La persona que n’és afectada pot explicar aquestes sensacions de maneres diferents: formigueig, endormiscament, sensació constrictiva o sensació de calor o fred. És un símptoma molt freqüent que precedeix o acompanya sovint les altres alteracions de la sensibilitat i pot aparèixer en qualsevol de les malalties esmentades, com també en l’esclerosi múltiple, en alguna forma d’epilèpsia, i en les compressions de les arrels nervioses causades per trastorns de la columna vertebral, com és l’hèrnia discal o l’artrosi.

Alteracions de la consciència

En diverses malalties i trastorns es presenten alteracions de la consciència, és a dir, alteracions de la capacitat que té una persona de reconèixer-se a si mateixa i l’ambient que l’envolta. La consciència pot ésser alterada per trastorns que afecten globalment l’encèfal i dificulten o impedeixen la integració en l’escorça cerebral dels impulsos sensorials que informen sobre l’estat del mateix organisme i l’exterior. També alteren la consciència els trastorns que afecten el sistema reticular ascendent del tronc encefàlic, responsable del manteniment de l’estat de vigília. L’afecció d’aquestes estructures cerebrals pot provocar diversos graus d’alteració de la consciència, des d’un estat de somnolència, en què hom tendeix a endormiscar-se però es manté conscient si és estimulat, fins a una pèrdua de consciència completa, en què la persona que n’és afectada desconeix del tot l’estat del seu organisme i el de l’exterior.

La lipotímia, la síncope vaso-vagal o el desmai és una alteració de la consciència que pot arribar a constituir una pèrdua de consciència completa que es produeix sobtadament en persones que no pateixen cap malaltia i es recupera al cap de pocs segons sense seqüeles. En general, la pèrdua de consciència és precedida per una sensació de sufocació, mareig i inestabilitat. La persona que n’és afectada queda amarada d’una suor freda i enganxosa i esdevé extremament pàl·lida. Se sol presentar en persones joves, emocionalment làbils, sobretot en situacions que poden generar ansietat o en ambients calorosos i tancats. És degut a una resposta excessiva del sistema neurovegetatiu parasimpàtic als estímuls nerviosos desencadenats en aquestes situacions. Aquesta reacció parasimpàtica exagerada ocasiona una dilatació generalitzada dels vasos sanguinis, amb un descens de la tensió arterial que redueix de manera sobtada la irrigació sanguínia cerebral i dóna lloc a l’alteració de la consciència.

La síncope és una pèrdua brusca de la consciència acompanyada d’alteracions respiratòries i circulatòries, deguda a un trastorn de la funció càrdio-circulatòria, que se sol recuperar al cap de pocs minuts. En una síncope són escassos els símptomes premonitoris, bé que hi pot haver un període breu de malestar indefinit, sensació vertiginosa i inestabilitat. La persona que pateix d’una síncope adopta una pal·lidesa extrema, el pols és imperceptible i la respiració s’interromp o bé és superficial i lenta. Al cap d’uns segons, es presenten moviments respiratoris mig tallats, alhora que hom va recuperant la consciència. Quan la síncope és prolongada, es poden presentar algunes alteracions nervioses com ara convulsions o bé es pot transformar en coma. La síncope és deguda a una manca d’irrigació sanguínia cerebral per alteració de les contraccions cardíaques, que pot ésser causada per una gran diversitat de malalties. Es pot manifestar en diverses malalties nervioses que afectin el nucli encefàlic responsable del control de la funció cardíaca, com els accidents vasculars cerebrals, els aneurismes cerebrals, els traumatismes crànio-encefàlies o els tumors intracranials. També es pot presentar en diversos trastorns cardíacs, com el blocatge aurículo-ventricular, l’estenosi aòrtica o cardiopaties congènites. En alguns casos és desencadenada per crisis de tos, en persones que pateixen una malaltia bronco-pulmonar crònica obstructiva, deguda a la compressió del cor per l’increment de la pressió a l’interior del tòrax. D’altra banda, també pot aparèixer en trastorns de la columna vertebral cervical com ara l’artrosi, per compressió de les artèries vertebrals que irriguen l’encèfal.

El coma és el trastorn de la consciència més profund. Es caracteritza per una disminució o una absència de resposta per part de la persona afectada als estímuls externs o interns, amb pèrdua de la motilitat voluntària, de manera que la persona que es troba en coma no efectua cap moviment voluntari intencionat, ni espontàniament ni com a resposta a un estímul exterior. Hi ha una gran varietat de malalties i trastorns que poden lesionar l’escorça cerebral o el tronc encefàlic i generar el coma. Els més freqüents són els accidents vasculars cerebrals, els traumatismes crànio-encefàlies i els tumors cerebrals. Per la seva gran rellevància, el coma és considerat no solament un signe, sinó un trastorn específic del sistema nerviós, amb manifestacions característiques, i que requereix unes tècniques de diagnosi i tractament particulars.

Altres alteracions de les funcions nervioses superiors

A més de les diferents funcions cerebrals esmentades anteriorment, en les malalties nervioses es pot alterar qualsevol de les funcions nervioses superiors que permeten a l’ésser humà de desenvolupar la seva activitat intel·lectual i relacionar-se amb els altres.

L’amnèsia és una alteració de la memòria consistent en la impossibilitat de recordar experiències passades. És deguda a un trastorn en l’activitat de les estructures cerebrals responsables de la memòria, fonamentalment el sistema límbic. Es pot presentar en malalties que afectin localment aquesta estructura, o bé el cervell en forma generalitzada. Hi ha diversos tipus d’amnèsia. La més freqüent és l’amnèsia retrògrada, consistent en la impossibilitat de recordar fets esdevinguts. És habitual en traumatismes crànio-encefàlics i pot consistir simplement en una impossibilitat de recordar l’accident patit o bé, en els casos més greus, en la impossibilitat de recordar les pròpies dades personals o reconèixer els familiars. També es produeix una amnèsia retrògrada, pel que fa als fets més recents, en l’epilèpsia. És menys freqüent l’amnèsia anterògrada, consistent en la impossibilitat de memoritzar noves experiències. Així, per exemple, les persones que en pateixen no poden aprendre un número de telèfon ni recordar la frase que acaba de dir en una conversa. Es presenta especialment en diversos trastorns cerebrals difusos, com la malaltia d’Alzheimer o la psicosi de Korsakoff. En els accidents vasculars cerebrals i els tumors intracranials, es poden presentar qualsevol dels dos tipus d’amnèsia, en un grau variable.

La disàrtria és una alteració de la parla que consisteix en una dificultat en l’articulació dels sons que formen les paraules, sense que es presenti alteració de la comprensió del llenguatge ni en la comunicació per un mitjà escrit o mímic. La disàrtria pot adoptar formes diverses, com una pronúncia mig nuada de les paraules, un balbuceig o una pronúncia imprecisa amb manca de vocalització que pot arribar a fer inintel·ligible el llenguatge. Es manifesta en els trastorns que afecten les àrees de l’escorça cerebral responsables del llenguatge, els nervis cranials que innerven els músculs de la fonació, els nuclis grisos del tronc encefàlic corresponents a aquests nervis o al cerebel, que coordina els moviments musculars. Aquestes estructures poden resultar afectades en diverses malalties, com són els accidents vasculars cerebrals, els traumatismes crànio-encefàlies, els tumors intracranials, la malaltia de Parkinson, la paràlisi bulbar progressiva o l’atàxia de Friedreich. Es pot presentar una disàrtria transitòria en algunes intoxicacions, especialment en la intoxicació aguda per alcohol.

L’afàsia és una alteració del llenguatge consistent en una incapacitat d’expressar-se o comprendre el llenguatge verbal, escrit o mímic. Es manifesta en els trastorns que lesionen les àrees cerebrals del llenguatge, localitzades especialment en una zona triangular que engloba la part posterosuperior del lòbul temporal, la part més propera del lòbul parietal i la part inferolateral del lòbul frontal, com també les connexions entre aquestes zones, sobretot quan es lesiona l’hemisferi esquerre en les persones dretanes. Segons l’àrea lesionada, es presenten diverses formes d’afàsia. Les lesions de l’àrea frontal solen generar l’afàsia de Broca, que provoca incapacitat d’expressar-se en qualsevol mena de llenguatge, oral o escrit, bé que hom conserva la capacitat de comprensió. Quan l’afàsia és completa, la persona que n’és afectada no pot repetir les paraules que sent ni parlar ni llegir en veu alta. En alguns casos incomplets, pot pronunciar monosíl·labs i escriure alguna cosa, però amb una cal·ligrafia deficitària i molts errors. Les lesions de l’àrea temporal provoquen l’afàsia de Wernicke, amb incapacitat de comprendre el llenguatge en qualsevol forma, bé que hom conserva la capacitat d’expressar-se. El malalt pot parlar i escriure, però com que la capacitat de comprensió del llenguatge propi es troba alterada, construeix frases sense sentit i amb molts errors. Sovint, el malalt no és conscient del trastorn que pateix. Les àrees cerebrals esmentades poden ésser lesionades especialment en accidents vasculars cerebrals, sobretot de tipus trombòtic, tumors intracranials i traumatismes crànio-encefàlies.

L’apràxia consisteix en la pèrdua de capacitat d’efectuar voluntàriament actes complexos amb un objectiu determinat sense que hi hagi una alteració de la contracció dels músculs necessaris per a executar-los. La persona que pateix aquesta alteració sap quins són els moviments necessaris per a executar una acció, però és incapaç de realitzar-los amb l’ordre i la coordinació escaients. Així, per exemple, és possible que hom no pugui emprar una pinta, o efectuar els gestos que calen per a encendre un llumí. Aquesta alteració es presenta en les lesions dels lòbuls parietals, especialment de l’esquerre, o de les fibres que interconnecten els dos hemisferis a través del cos callós. És deguda a un trastorn de les estructures nervioses responsables de la memòria dels actes apresos. Es produeix especialment en accidents vasculars cerebrals, tumors cerebrals i traumatismes crànio-encefàlies.

L’agnòsia és la pèrdua de capacitat de reconèixer el significat dels estímuls sensorials o sensitius, de tipus tàctil, auditiu, visuali olfactori o gustatiu. La persona que n’és afectada pot experimentar dificultat a l’hora de reconèixer els estímuls recollits pels receptors nerviosos i els òrgans dels sentits. Així, per exemple, pot ésser incapaç d’identificar un objecte familiar que s’estigui veient o tocant, o pot tenir dificultat a reconèixer una melodia senzilla que sabia. Sol ésser deguda a lesions de l’àrea sensitiva del lòbul parietal. Es pot presentar en accidents vasculars cerebrals, tumors intracranials i traumatismes crànio-encefàlies.

Vertigen

El vertigen és una sensació de desequilibri, o bé de rodament de cap, en què la persona que n’és afectada té la sensació de girar en l’espai o bé que l’entorn gira al voltant seu. És un símptoma comú de l’alteració de l’aparell de l’equilibri i, per aquesta raó, s’inclou entre les alteracions de l’orella. El vertigen, però, també es pot presentar en alguns trastorns nerviosos quan s’afecten els nuclis vestibulars del tronc encefàlic i el cerebel, els centres nerviosos on s’interpreten els estímuls procedents de l’aparell de l’equilibri. Aquestes estructures nervioses es poden alterar en accidents vasculars cerebrals, traumatismes crànio-encefàlies, tumors intracranials, esclerosi múltiple, hidrocefàlia o encefalitis.

Altres alteracions dels sentits

Hi ha una gran diversitat de malalties i trastorns del sistema nerviós en què es poden presentar alteracions dels sentits, ja que en l’encèfal s’interpreten i transformen en sensacions conscients els estímuls originats als òrgans dels sentits. No s’inclouen aquí les alteracions de la vista ni l’oïda, que es consideren en altres apartats, ni les alteracions del tacte, descrites com a alteracions de la sensibilitat.

Les alteracions de l’olfacte, és a dir, les alteracions de la capacitat de percebre o interpretar les olors, es poden presentar en els trastorns que afecten les terminacions nervioses sensibles a les olors, les àrees encefàliques que els interpreten o les vies nervioses que els interconnecten. Els receptors nerviosos sensibles a les olors es localitzen a la membrana olfactòria, una zona de la mucosa nasal, d’una superfície d’uns 2,4 cm2, localitzada a la part superior i la posterior de les fosses nasals. La membrana olfactòria es compon de cèl·lules pròpies de la mucosa nasal i cèl·lules olfactòries, que són les cèl·lules nervioses sensorials. Les cèl·lules olfactòries són allargades i es disposen perpendicularment a la superfície de la mucosa. Pel cantó de la mucosa, les cèl·lules formen un engrossiment o botó, d’on emergeixen nombroses prolongacions petites o cilis olfactoris. Aquests cilis són immersos en una secreció mucosa deguda a glàndules de la mucosa nasal. Per mecanismes no gaire ben precisats, quan hom aspira una substància volàtil odorífera, en passar per les fosses nasals es dissol en el moc nasal i estimula els cilis olfactoris. L’estímul desencadenat es transforma en un impuls nerviós que és transmès a través de les cèl·lules olfactòries. Per l’extrem d’aquestes cèl·lules oposat a la mucosa surt l’axó, a través del qual es transmet l’impuls generat. Els axons de les cèl·lules olfactòries travessen per petits orificis l’os etmoide, que forma el sostre de les fosses nasals, i en la part superior fan sinapsis amb altres neurones. Els cossos d’aquestes segones neurones s’agrupen i formen el bulb olfactori. Llurs axons formen el nervi olfactori o I parell cranial. Les fibres del nervi olfactori arriben a l’àrea olfactòria medial i l’àrea olfactòria lateral, on els impulsos nerviosos es transformen en sensacions oloroses conscients.

Qualsevol trastorn que afecti les estructures esmentades pot generar diverses alteracions de l’olfacte. Es pot presentar una anòsmia, o pèrdua del sentit de l’olfacte, una hipòsmia, o disminució de la sensibilitat a les olors, o una paròsmia, o percepció errònia de les olors. Aquestes alteracions apareixen en diversos trastorns nasals, com la rinitis, l’empiema nasal o la sinusitis, i en trastorns del sistema nerviós, com els traumatismes crànio-encefàlies, meningitis o tumors intracranials, especialment del tipus dels meningiomes. Una altra alteració de l’olfacte són les al·lucinacions olfactòries o crisis uncinades que consisteixen en l’aparició sobtada de sensacions oloroses desencadenades espontàniament sense cap mena d’estímul extern i característiques d’algunes formes d’epilèpsia.

Les alteracions del gust, o alteracions de la capacitat de percebre o interpretar els gustos, es poden manifestar en els trastorns que afecten les terminacions nervioses sensibles al gust, les àrees encefàliques que els interpreten o les vies nervioses que els interconnecten. Les terminacions nervioses que detecten el gust es troben a les papil·les gustatives, unes estructures especialitzades ubicades a la llengua i alguns punts de la paret posterior de la faringe. Cada papil·la gustativa es compon d’unes vint cèl·lules epitelials disposades concèntricament al voltant d’una cavitat anomenada porus gustatiu. Entre aquestes cèl·lules hi ha una xarxa de fibres nervioses. Per mecanismes no gaire ben precisats, en presència d’unes partícules determinades, aquestes cèl·lules desencadenen estímuls en les fibres nervioses. Segons les investigacions realitzades, sembla que de les 10 000 papil·les gustatives que hi ha a la boca, n’hi ha que reaccionen més intensament que les altres a uns estímuls determinats. Així, les papil·les de les vores de la llengua detecten sobretot el gust àcid, les de la part anterior, excepte la punta, el salat, les de la punta el dolç i les de la part posterior l’amargant. De la combinació d’aquests quatre gustos primaris s’obtindria tota la gamma que hom pot percebre. Les fibres procedents de les papil·les gustatives s’integren en tres nervis diferents, a través dels quals es transmeten els impulsos desencadenats. Les fibres procedents de la regió de la llengua posterior a l’extrem lingual passen a formar part del nervi glosso-faringi. Les fibres de la part anterior integren inicialment la branca lingual del nervi trigemin, però després passen al nervi facial. Les altres fibres procedents de l’epiglotis i la part posterior de la faringe segueixen el nervi vague. Per diverses vies, totes aquestes fibres que transmeten els impulsos procedents de les papil·les gustatives entren al bulb raquidi, on fan sinapsis amb altres neurones que s’agrupen tot formant el nucli gustatiu. Des d’aquest nucli, els impulsos es transmeten per mitjà d’altres fibres al tàlem, on fan sinapsis amb altres neurones. Des del tàlem, emergeixen altres fibres que el connecten amb la zona gustativa de l’escorça cerebral situada a la zona inferior del lòbul parietal, on els impulsos esdevenen sensacions conscients. Els trastorns que afecten qualsevol de les estructures esmentades poden causar alteracions del gust, per bé que estranyament es presenten aïlladament, pel gran nombre de bifurcacions i connexions que les fibres nervioses esmentades efectuen.

L’agèsia, o pèrdua del sentit del gust, estranyament és completa, bé que es pot manifestar en alguns accidents vasculars cerebrals, tumors intracranials o traumatismes crànio-encefàlies. És més freqüent que, en aquests mateixos trastorns, es presenti una agèsia parcial, amb disminució de la sensibilitat als gustos. Es pot produir també en alguns trastorns dels nervis implicats, sobretot el nervi facial i el nervi trigemin.