El perill més gran de les hemorràgies és que provoquin un xoc, la qual cosa només s’esdevé quan l’hemorràgia és greu. Per tal d’evitar-lo, cal diagnosticar i tractar com més aviat millor les hemorràgies que ocasionen una pèrdua de sang abundant o persistent.
Les hemorràgies externes es diagnostiquen simplement observant la sortida de la sang.
Les hemorràgies internes poden passar desapercebudes durant molt de temps, fins que la sang és expulsada per algun conducte, en el cas que siguin exterioritzables, o bé fins que la persona afectada presenti símptomes de xoc. Per aquest motiu, és convenient tenir en compte que qualsevol persona que ha sofert un accident important pot tenir una hemorràgia interna, i en conseqüència adoptar les mesures apropiades per a prevenir el xoc. Les possibilitats que la persona atesa tingui una hemorràgia interna són més grans si ha sofert un impacte important en el tòrax o en l’abdomen, o si té signes de fractura d’un os gran, com el fèmur.
En cas d’una hemorràgia externa lleu, n’hi ha prou amb aplicar els mètodes d’hemostàsia que es descriuen més endavant.
En cas d’hemorràgia externa important o de sospita d’hemorràgia interna, és convenient que la persona afectada sigui col·locada en posició de decúbit, és a dir, ajaguda horitzontalment. En aquesta posició, es fa més fàcil la irrigació sanguínia del cervell, ja que queda al mateix nivell que el cor, i la sang no ha de vèncer la força de la gravetat. A més, es redueix la pressió de la sang en totes les parts del cos situades més avall que el cor, com ara l’abdomen i les extremitats inferiors; i si l’hemorràgia es localitza en aquesta zona, la sang sortirà amb menys força. Per tal d’augmentar el flux sanguini en els òrgans vitals, també és útil aixecar les extremitats inferiors, sempre que no hi hagi alguna fractura.
Només si l’hemorràgia es localitza en les extremitats superiors o en el cap, pot ésser convenient modificar les maniobres esmentades. En aquests casos, és convenient aixecar aquestes parts del cos i, en canvi, no aixecar les extremitats inferiors, per tal de reduir el flux sanguini en la zona de l’hemorràgia.
A més d’aquestes mesures generals, en cas d’hemorràgia externa cal aplicar el mètode d’hemostàsia més adient per a aturar l’hemorràgia. Sempre que sigui possible, és preferible aturar l’hemorràgia abans de traslladar la persona afectada al centre sanitari on s’haurà de fer el tractament definitiu.
Si l’hemorràgia és interna, només es pot aturar mitjançant un tractament mèdico-quirúrgic, per la qual cosa sempre que se sospiti aquest tipus d’hemorràgia, cal traslladar immediatament la persona afectada a un centre sanitari, amb un mitjà de transport sanitari adequat.
Mentre s’espera el trasllat, és convenient cobrir la persona afectada amb roba d’abric, ja que si l’organisme perd calor es pot desencadenar o empitjorar la situació de xoc. En canvi, no convé donar-li res per a beure, ja que en cas d’una lesió interna pot ésser perillós, i si té la consciència alterada el líquid podria entrar en les vies respiratòries. Sobretot, són especialment contraindicades les begudes alcohòliques, perquè tenen un efecte vasodilatador que facilitaria el xoc. Si la persona afectada té set, se la pot alleujar mullant-li els llavis i l’interior de la boca amb un drap humit.
En els casos potencialment greus, cal romandre al costat de la persona afectada fins que se’n facin càrrec els serveis sanitaris corresponents, per tal de poder actuar immediatament en cas d’alteració greu de les funcions vitals. Així, si la víctima queda inconscient, s’ha d’actuar amb la seqüència corresponent davant d’una pèrdua de consciència, i si no respirés s’han de fer les maniobres de reanimació càrdio-pulmonar.