La temperatura ambiental no acostuma a ésser excessivament baixa en les nostres latituds, però en determinades circumstàncies es poden produir trastorns generals del funcionament de l’organisme, o trastorns locals en determinades parts del cos. Aquests trastorns es presenten especialment en determinades condicions climàtiques, que dificulten l’acció dels mecanismes termoreguladors, com és ara: un grau d’humitat elevat, que augmenta la transferència del fred de l’ambient a l’organisme; el vent, que facilita la pèrdua de calor de la superfície del cos; i els canvis sobtats de temperatura, ja que el cos humà s’adapta millor als canvis progressius. En qualsevol cas, el fred només provoca trastorns després d’una exposició prolongada.
El límit de tolerància al fred, a partir del qual apareixen trastorns, varia en cada cas, segons les condicions particulars de cada persona. De tota manera, la ingestió de begudes alcohòliques afavoreix l’aparició d’aquests trastorns, ja que l’alcohol ocasiona una dilatació dels vasos sanguinis i provoca, per tant, una pèrdua de calor corporal. També una activitat física reduïda predisposa a sofrir aquests trastorns, ja que les contraccions musculars produeixen calor; per aquest motiu, les persones que presenten un esgotament hi estan més exposades, i encara més les que estan inconscients. Un altre factor de predisposició és l’hàbit de fumar, ja que el tabac redueix l’adaptabilitat dels vasos sanguinis. Així mateix, hi estan més exposades les persones que sofreixen una malaltia debilitant i les d’edat avançada, atès que en la vellesa la capacitat d’adaptació de l’organisme està reduïda.
Hipotèrmia
La hipotèrmia és un trastorn caracteritzat per un descens de la temperatura corporal, com a conseqüència del qual s’alteren les funcions de tots els òrgans i poden arribar a aturar-se les funcions vitals.
La hipotèrmia es produeix quan l’exposició al fred és molt prolongada i els mecanismes termoreguladors es fan insuficients per a mantenir la temperatura corporal adequada. En el nostre medi, les temperatures no acostumen a ésser excessivament baixes, per la qual cosa l’organisme pot, en general, mantenir la temperatura adequada, sobretot si s’utilitza roba d’abric suficient. Tanmateix, sense que les temperatures siguin massa baixes, poden sofrir una hipotèrmia les persones exposades a algun factor de predisposició, com és ara la ingestió de begudes alcohòliques o la pèrdua de consciència. Cal tenir en compte que durant la major part del temps, la temperatura ambiental és inferior a la del cos humà, i si aquests factors fan fracassar els mecanismes termo-reguladors, la temperatura ambiental es pot transmetre a l’organisme i causar una hipotèrmia. Per aquest motiu, aquest trastorn és especialment freqüent en indigents que no porten roba d’abric adequada, i que després de prendre begudes alcohòliques passen la nit dormint a l’aire lliure.
El símptoma principal de la hipotèrmia és el descens de la temperatura corporal, que es pot sospitar pel tacte i que pot confirmar-se si es disposa d’un termòmetre, que assenyalarà en aquests casos una temperatura inferior als 35 °C. Quan la temperatura corporal descendeix, les funcions vitals es fan més lentes, per la qual cosa la freqüència dels moviments respiratoris i del pols són inferiors a la normal. La persona afectada sol estar pàl·lida, presenta tremolor generalitzat i té sensació de debilitat. El nivell de consciència s’altera progressivament: al començament la persona afectada presenta somnolència, després desorientació i finalment arriba a perdre la consciència. En fases avançades, poden presentar-se convulsions, a causa de l’alteració cerebral. En darrer terme, si no se soluciona el trastorn, s’arriba a produir una aturada càrdio-respiratòria, que sense un tractament immediat ocasiona la mort.
Els primers auxilis que es prestin en aquesta situació han de seguir sempre l’ordre de prioritats habituals en qualsevol emergència mèdica. Així, en primer lloc cal comprovar si la persona afectada està conscient, i en cas contrari, s’ha de seguir el procediment de reanimació habitual. Cal posar especial esment a valorar el pols, ja que en cas d’hipotèrmia pot ésser molt feble i lent, i per tant difícil de palpar.
Un cop assegurades les funcions vitals, s’ha d’intentar proporcionar escalfor a la persona afectada, per tal d’apujar la seva temperatura corporal. Per a això, es poden utilitzar diversos mètodes, que dependran del medi on s’hagi produït l’accident i del temps que es pugui trigar a rebre ajut sanitari. En qualsevol cas, cal que l’escalfament sigui sempre lent i progressiu, ja que un augment sobtat de temperatura pot ésser perjudicial. S’ha de treure sempre a la persona afectada la roba que pugui estar mullada o congelada. Es útil abrigar bé la víctima, i se li pot proporcionar escalfor si se la col·loca ajaguda entre altres dues persones. Si es preveu que el trasllat a un hospital es retardarà, pot ésser útil submergir-la en una banyera amb aigua tèbia, i anar afegint lentament aigua calenta fins que s’arribi a una temperatura d’uns 42 °C. Si la persona afectada conserva la consciència, pot ésser d’utilitat que prengui begudes calentes i algun aliment molt calòric, com ara el sucre. Mai no se li donaran begudes alcohòliques, ja que l’alcohol provoca una vasodilatació, que augmenta la pèrdua de calor. En qualsevol cas, s’ha de procurar que la persona afectada sigui atesa com més aviat millor en un centre mèdic.
Congelació
Les congelacions són lesions localitzades, produïdes a conseqüència de l’exposició prolongada a temperatures molt baixes. Es produeixen quan una part del cos queda durant un temps relativament prolongat a una temperatura tan baixa que es destrueixen alguns teixits. Es presenten només en condicions climàtiques extremes, que en el nostre àmbit geogràfic només es produeixen a l’alta muntanya. En qualsevol cas, els factors de predisposició esmentats més amunt, com és ara el vent o l’abric inadequat, determinen de manera significativa el desenvolupament d’aquestes lesions.
Les congelacions afecten fonamentalment les parts extremes de l’organisme, com ara el nas, les orelles o els dits dels peus i de les mans. En aquestes zones del cos és on la circulació sanguínia es redueix més en produir-se el reflex de vasoconstricció desencadenat pel fred. Com a conseqüència d’això, l’oxigenació dels teixits es redueix, i si la situació és persistent, les cèl·lules arriben a deteriorar-se i fins i tot a morir. Quan es produeix aquesta alteració, surten de l’interior de les cèl·lules diverses substàncies, com ara la histamina, que provoquen una dilatació dels vasos sanguinis i un augment de llur permeabilitat. A més, si la temperatura és extremament baixa, els líquids corporals que hi ha en els teixits poden cristal·litzar, i a conseqüència d’això es poden trencar les cèl·lules i els vasos sanguinis. Ambdós trastorns provoquen una inflamació de la zona afectada i una acumulació de líquids fora dels vasos sanguinis, i donen lloc a una sèrie de símptomes, que es van presentant a mesura que es desenvolupa la congelació.
Inicialment, la part afectada està freda i extremament pàl·lida, i la seva sensibilitat és menor que en altres parts del cos. Es poden presentar algunes alteracions sensitives, com és ara sensació de formigueig o picor, però finalment la part afectada queda pràcticament insensible. Posteriorment, si el trastorn progressa, la pell adquireix un color blavós o moradenc, que sovint no és uniforme sinó en forma de taques. Més endavant, la zona afectada pot inflamar-se, i poden formar-se butllofes a la pell. Si el trastorn progressa, la pell es va enfosquint i endurint, fins que queda com una closca dura i negra sobre la part afectada, constituïda per pell morta. Sota aquesta closca, els altres teixits poden estar intactes, però si la situació persisteix o les temperatures són molt baixes, la congelació es va estenent fins a arribar a l’os. En els casos més avançats, poden arribar a desprendre’s fragments de teixits. L’evolució definitiva depèn de la profunditat que hagi assolit la lesió. Si és superficial, es podrà produir una recuperació total, però si és molt profunda pot ésser necessari efectuar una extirpació de la part afectada, ja que els teixits morts representen un focus d’infecció.
Les parts congelades s’han de tractar amb molta precaució, ja que els teixits afectats estan molt fràgils i una manipulació intempestiva podria agreujar les lesions. Cal evitar els massatges i els cops sobre la part afectada, ja que els cristalls formats sota la pell podrien lesionar encara més els teixits. És un error fer massatges amb neu, que a més humiteja i refreda la pell.
S’ha de procurar proporcionar escalfor a les parts afectades, per tal que s’hi vagi restituint la circulació sanguínia. El tractament de la congelació no s’ha d’ajornar innecessàriament, però tampoc s’ha d’intentar fer-lo precipitadament en qualsevol lloc. Així, si la congelació afecta els peus, no és recomanable treure el calçat fins que no s’arribi en un lloc on es puguin aplicar les atencions adequades, com és ara un refugi de muntanya; en treure el calçat, es podrien agreujar les lesions, i posteriorment podria ésser difícil tornar-lo a posar. Sempre que sigui possible és, doncs, preferible realitzar els primers auxilis en un lloc cobert i que es trobi a una temperatura càlida.
En primer lloc, cal destapar bé la part afectada, per tal de sotmetre-la a un escalfament lent i progressiu. És molt útil posar la part afectada en contacte amb el propi cos, per exemple, sota les aixelles o entre les cuixes. En canvi, s’ha d’evitar exposar-la directament a una font de calor intens, com ara una estufa o una llar de foc. El més adient és submergir la part congelada en un bany d’aigua tèbia, i anar augmentant la temperatura a poc a poc, fins a arribar a uns 42 °C. Aquesta temperatura s’ha de valorar amb un termòmetre o per una persona diferent de la víctima, ja que la zona congelada pot ésser insensible a la calor. Quan la zona afectada comenci a recuperar-se, a mesura que augmenta l’afluència de sang, s’aprecia generalment una sensació dolorosa; es considera, per tant, normal que faci mal, i això no ha de motivar la interrupció del tractament. El bany es pot mantenir de mitja hora a una hora, i després d’això s’ha d’eixugar la part afectada amb molta cura i sense fregar-la. A continuació, s’ha d’embolicar amb material suau i net, si és possible amb gases estèrils i a sobre cotó fluix, que es pot fixar amb un embenat molt suau, que no faci compressió. Tan aviat com sigui possible, la persona afectada ha d’ésser atesa en un centre mèdic on puguin valorar la gravetat de les lesions i efectuar-ne el tractament definitiu.