L’esparver cendrós (Circus pygargus) és un dels nostres esparvers, una de les característiques del qual és el seu costum de fer el niu a terra, com es veu a la fotografia, en camps de conreu o en herbassars. És difícil de distingir de l’esparver d’estany pròpiament dit (Circus cyaneus), bé que en el mascle, en vol, s’aprecia el color grisós del carpó que li és característic, contra el carpó blanc d’aquest.
Xavier Ferrer.
Als Països Catalans l’esparver cendrós és una espècie estival en pas i un nidificant localitzat. Els principals nuclis reproductors a Catalunya es troben a les comarques de l’Alt Empordà, les Garrigues, el Segrià, la Noguera, l’Urgell, el Baix Cinca i el Bages; d’altres de menor importància són a la Segarra, la Conca de Barberà, el Baix Camp, el Priorat, Terra Alta i la Cerdanya. A la Catalunya Nord, la trobem fonamentalment al Rosselló. Al País Valencià, només cria en indrets molt localitzats de Castelló (Cabanes-Torreblanca) i al migjorn (salines de Torrevella i la Mata), mentre que a les comarques centrals només se l’observa durant les seves migracions. A les Balears hi ha escasses observacions durant els dos passos a totes les illes, encara que és possible que l’espècie hagi pogut criar d’una forma accidental i irregular a Mallorca i Eivissa. A més de la població indígena, passen pels Països Catalans els exemplars que nidifiquen als països de l’W de l’Europa meridional i central, i que poden ser observats pràcticament arreu.
Les primeres citacions de l’espècie als Països Catalans es donen al final de març, però el seu pas més notori es produeix durant l’abril i es perllonga fins al maig. Durant l’agost s’observen ja exemplars en migració postnupcial, però aquesta es dona principalment al llarg de tot el setembre; els darrers exemplars marxen cap a llurs zones d’hivernada al S del Sàhara durant els primers dies d’octubre. Les postes tenen lloc entre el maig i el juny, i els 1-4 polls que solen néixer a les comarques abans esmentades, deixen el niu entre el juliol i l’agost. Dos són els medis triats per l’esparver cendrós per nidificar als Països Catalans. El més comú, i que també es dona a la resta de la península Ibèrica, el constitueixen les grans superfícies cerealistes de secà, molt comunes a la Depressió Central catalana. L’altre és el que es dona a tota l’Europa central, i és integrat per formacions herbàcies com canyissars, prats humits, etc., i representat a la comarca de la Cerdanya, en els herbassars de prats muntanyencs.
El niu és construït sobre el terra, enmig de la vegetació herbàcia. En zones favorables, diverses parelles poden criar molt a prop les unes de les altres, formant una mena de petites colònies. El fet de niar enmig dels camps de blat, ordi o civada, ha portat l’espècie a una forta regressió. Això es deu al fet que durant l’època de la recollida del gra, les màquines de segar i les recol·lectores esclafen els polls que es troben als nius. D’altra banda, la utilització, cada dia més estesa i important, dels insecticides, deu tenir també una acció nociva envers l’espècie. Als Països Catalans, l’esparver cendrós es troba, doncs, en una constant davallada. El nombre de parelles estimades per a Catalunya oscil·la entre 50 i 58, mentre que al País Valencià deu haver-hi actualment no més d’unes 12 parelles. Finalment, cal esmentar que, un cop vistos els seus requeriments, és molt possible que l’espècie es reprodueixi també en algun indret de les comarques centrals del País Valencià.