El milà negre (Milvus migrans) és un rapinyaire comú a les nostres terres, on el podem veure tot l’any, sovint sobrevolant les aigües interiors, tant a les planes com a muntanya, com és el cas d’aquest exemplar, fotografiat a la Cerdanya (Girona). En vol mostra la cua forcada que el defineix com a milà i que alhora el diferencia del milà reial, el qual presenta aquest caràcter molt més accentuat.
Oriol Alamany.
Es tracta d’un ocell rapinyaire present durant tot l’any en una porció dels Països Catalans. Nia de forma escassa i localitzada a zones de la Catalunya occidental: la Vall d’Aran, l’Alta i la Baixa Cerdanya, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell, la Llitera, la Noguera i la zona continental de Lleida, on es troba molt més estesa. L’any 1983 se n’estimaren entre 26 i 32 parelles reproductores. Més cap al S, la nidificació deu ser excepcional i el seu estatus no és gens clar, i hi ha una citació d’una possible parella nidificant a la Ribera Alta. En el decurs d’ambdues migracions hom pot observar de forma generalitzada un gran nombre de milans negres; el pas és regular i molt visible a les regions continentals més nòrdiques i a les Balears, i afecta un nombre considerable d’individus. Al País Valencià és un migrador molt més escàs, fins i tot rar, segurament per les mateixes causes adduïdes en el cas de l’aligot vesper, i també pel fet que el pas es realitza en un front molt més ampli, i per la manca d’una població nidificant pròpia, si bé la menor intensitat de prospecció duta a terme en aquestes contrades pot influir-hi.
La migració de tardor o postnupcial s’inicia a mitjan juliol, amb una màxima a l’agost, minva el setembre, i a l’octubre se’n veuen rarament. El pas primaveral s’inicia el febrer, si bé és més normal detectar-lo el març, ja que durant aquest mes acull la majoria de migradors; el flux continua a l’abril i, en part, el maig. La població nidificadora s’instal·la sempre en arbres dels boscos de ribera situats en vessants o zones planes conreuades; els territoris s’estenen per les vores de rius, abastant llacs i embassaments que visiten sovint cercant preses o carronya.
La reproducció s’inicia l’abril, després de l’arribada dels ocells de llurs quarters d’hivernada africans. El niu és un munt poc elaborat de branques grans i petites i bastit amb materials més fins i molt diversos, com ara papers, plàstics o draps. Hi dipositen d’1 a 5 ous, normalment 2 o 3. Un mes i mig més tard, és a dir, el mes de juliol, els polls ja volen, però hauran de passar encara algunes setmanes fins que no s’independitzin.
Són coneguts alguns casos d’hivernada, especialment a Menorca, i se’n poden veure exemplars en el decurs de gairebé tot l’any; excepcionalment, un exemplar ha estat citat a l’hivern al Baix Camp.
La població europea és fonamentalment estival, i hiverna en una bona part d’Àfrica i Madagascar.