L’aligot (Buteo buteo) és un ocell gros (ateny 56 cm), de vol pesant i silueta poc esvelta: ales amples, cua grossa i arrodonida i coll curt. Les motes del plomatge són molt variables, però és distintiva la ratlla fosca de la cua i els tarsos de les potes, que són nus i grocs, com s’observa a l’exemplar de la fotografia, presa a Calders (Bages).
Jordi Muntaner.
Espècie sedentària en una gran part dels Països Catalans; algunes parelles abandonen els seus territoris durant els mesos hivernals, però hi retornen cap al febrer.
L’aligot nidifica en arbres i, més escassament, en cingleres, cosa que s’ha comprovat a l’alta Garrotxa. Rarament ocupa àrees excessivament boscanes, sinó que prefereix les planes i les valls, on dominen els conreus i els petits boscos. És un típic representant de l’ecotò camp-bosc: aprofita clarament els conreus per a caçar i els boscos per a niar.
És per això que l’aligot no és comú als grans massissos, sinó més aviat als seus voltants, a les planes i a les valls conreades, encara que també ocupa valls frondoses, sempre que hi existeixi algun curs d’aigua descobert, o prats. Ja al febrer es poden observar les parelles sobre el territori en vols rodons, a una gran alçada, tot emetent els seus crits miolants, lliurant-se a magnífics vols nupcials, a la vegada que reconstrueixen el niu.
Pon 2-3 ous, generalment a la primera quinzena d’abril. Els polls no naixeran fins al maig, i seran alimentats amb rosegadors, com talpons, llorigons, esquirols, i amb llangardaixos i animals de fàcil captura, com ocells novells o animals ferits, fins i tot peixos.
Al final de juny i al juliol ja es poden observar els grups familiars, constituïts normalment de 4-5 individus, encara que en llocs d’alta densitat es puguin observar fins a 10 exemplars junts, corresponents a diverses famílies.
El seu poblament és ben irregular al llarg dels Països Catalans; així, mentre és comú en una gran part del Principat i de la Catalunya Nord, llevat d’algunes àrees àrides litorals i meridionals, al País Valencià és escàs, i subsisteix a les serres interiors on el bosc es manté mínimament conservat. És absent a les Illes com a nidificador.
És clarament abundant a les planes de la Depressió Central, on arriba a una parella cada 6-7 km2; també és molt comú als Prepirineus i en algunes comarques pirinenques, com el Ripollès i la Cerdanya, on dominen valls amb prats que alternen amb boscos de rojalets. És abundant a les Garrigues, on nidifica en pins blancs aïllats i on arriba a densitats remarcables. L’aligot, però, ha sofert una gran davallada en nombroses comarques, a causa de la seva mortalitat tan elevada, de la qual són responsables la cacera i l’alteració, cada cop més irreversible, de les planes on cria, on s’han substituït els usos agrícoles pels industrials o per les segones residències.