L’àguila daurada (Aquila chrysaetos) és l’àguila per excel·lència al nostre país, la que simbolitza la força i la majestuositat dels ocells rapinyaires. És lleugerament més petita que els voltors (ateny 89cm) i en vol se’n distingeix per l’esveltesa de la seva silueta i la forma del cap i la cua. Té el plomatge brunenc, lleugerament daurat al cap, cosa que s’aprecia a l’exemplar de la fotografia. Noteu la robustesa de les potes i la corpulència del cos.
Jordi Puig.
L’àguila daurada és sedentària als Països Catalans, i la seva presència s’estén des de la Catalunya Nord fins al Migjorn valencià; és accidental a les Illes. El seu poblament ha estat calculat a la Catalunya Nord en unes 9-11 parelles, al País Valencià en més de 50, i a Andorra en unes 3. Al Principat existeixen nítidament dues poblacions: per un cantó, la mediterrània, amb unes 11-13 parelles, i per l’altre la pirinenca, amb 60-68, cosa que suposaria unes 150 parelles per a tots els Països Catalans.
Les parelles ocupen tot l’any el seu territori, fins i tot les pirinenques; amb tot i això existeix un cert nomadisme dels joves i subadults, que s’observen en àrees ben allunyades de la seva cria. Caldria veure, però, si algunes de les parelles mediterrànies efectuen desplaçaments hivernals, tal com passa a Provença, suposadament per manca d’aliment.
Habitant de les serralades on no manquen cingleres, instal·la els nius en serres ben aïllades de les àrees habitades. Rarament nia en arbres, però als Pirineus s’han vist nius en avets i pi roig.
L’època de cria d’aquesta àguila és variable, segons quina sigui la contrada. A l’àrea mediterrània sol pondre, però, 2 ous a mitjan març, i poden arribar a volar un o dos joves.
Àrea de nidificació de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Cal dir que la productivitat més alta es dona als Pirineus axials i als Prepirineus, i possiblement a l’àrea mediterrània en territoris rics en preses; per contra, és força baixa als Pirineus orientals. Aquesta àguila és un dels més poderosos depredadors, ja que captura des d’isards joves als Pirineus, fins a carnívors —com joves de guilla, toixó i d’altres— a la Catalunya Nord. Amb tot i això, el seu aliment bàsic és la llebre i, darrerament, la marmota, als Pirineus, i el conill, la perdiu i el llangardaix a l’àrea mediterrània.
Aquesta espècie ha sofert des d’antic l’animadversió popular, que li atribuïa la mort de xais i d’altres espècies; per això fou exterminada d’una gran part del territori, víctima de l’escopeta, l’espoli i els verins, ja que és una gran consumidora de carnussos.
Sembla que desaparegué del Montseny, Montserrat i Sant Llorenç del Munt cap als anys 50. Darrerament, però, es va verificant la recolonització d’algunes àrees on l’espècie s’havia extingit. Caldrà veure si prosperen, ja que alguns dels territoris sofreixen una pressió humana elevada i un empobriment de les seves preses, a causa de l’enorme densitat de caçadors.