Àrea de nidificació de l’arpella vulgar (Circus aeruginosus, en verd) i de l’esparver d’estany (Circus cyaneus, en taronja) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Nidificador als Pirineus i els Prepirineus (Capcir, Cerdanya, Conflent, Ripollès, Alt Urgell i Baixa Ribagorça), on és localitzat i rar (al vessant meridional n’hi ha unes 20 parelles), l’esparver d’estany apareix també a la resta del territori com a hivernant generalment irregular i com a migrador regular molt escàs.
El pas migratori comença al final d’agost (rars exemplars), principalment el setembre i també l’octubre i el novembre (en aquest període, 14 observacions sobre un total de 48). La hivernada (16 observacions) comprèn el desembre, el gener i, parcialment, el febrer. El pas de retorn dura des del final de febrer, el març i, principalment, les dues primeres desenes d’abril (9 observacions). També hi ha citacions isolades el maig (3) i una al començament de juny. Als territoris pirinencs de cria, els adults es veuen des de l’abril fins al setembre.
Al vessant septentrional pirinenc, aquests territoris ocupen les landes seques, mentre que a les meridionals viuen als vessants suaus, preferentment de solell, entre 1400 i 1800 m d’altitud, encara que a les incursions de caça poden pujar més amunt. Els ambients de cria són típicament mixtos, de bosc-espai obert. Així, a les parts altes l’hàbitat el conformen les landes, els matolls i els prats envoltats de pinedes de pi roig i a les parts baixes, a tocar ja de masos i pobles, són els prats dalladors i els cultius barrejats amb bosquines de caducifolis.
Després de la reproducció, la major part d’exemplars abandonen les localitats de cria i s’ignora on van a hivernar. Algunes femelles o immaturs (són indistingibles al camp) no marxen, sinó que romanen durant l’hivern ocupant un territori propi i ben delimitat als cultius vora dels pobles. Els pocs individus que s’observen durant el pas migratori a l’hivern deuen provenir de l’Europa occidental, i potser també, en un petit nombre, de l’Europa septentrional. Els Països Catalans es troben quasi en el límit sud de l’àrea d’hivern al Paleàrtic occidental, per la qual cosa, com més avancem cap al S, l’esparver d’estany es torna cada cop més esporàdic i divagant. Així, al N dels Pirineus és un hivernant regular, mentre que al País Valencià és ocasional, escàs a les comarques septentrionals i centrals, i absent de les meridionals, on solament es detecta durant els passos migratoris. També a les Illes, dins de la irregularitat, ho és menys a Menorca, on té una localització geogràfica més nòrdica. Aquesta hivernada o, potser millor, divagació hivernal, ja que les estades durant aquest període són de curta durada (al S dels Pirineus la màxima durada ha estat d’un mes i mig), és irregular segons els anys (excepció feta de la Catalunya Nord) i es coneix dels aiguamolls altempordanesos, els voltants de Sabadell, el delta del Llobregat, Prats de Lluçanès (Osona), els regadius de la depressió de l’Ebre, el delta de l’Ebre, Sagunt, l’albufera de València, la zona d’Énguera (Canal de Navarrés), Menorca i Mallorca. Les mateixes localitats ja donen una idea dels ambients que l’esparver d’estany ocupa l’hivern, i que són ben diferents dels de reproducció: essencialment planes de poca altitud i, en una bona part, marjals o terrenys aiguamollosos; també salines, cultius i voreres de rius. Durant el pas migratori, que es produeix en un ampli front per les terres mediterrànies, pot aparèixer a tot el territori (Illes, inclusivament), però és rar de veure.