A partir del primer dia d’abandó del tabac, cal procurar anar tornant a poc a poc a una activitat quotidiana completament normal, que no requereixi modificacions permanents dels hàbits personals. El ritme en què es faci aquesta adaptació a una vida normal sense tabac és variable per a cada persona, i cal que sigui regulat per ella mateixa a mesura que vagi comprovant que és capaç de mantenir-se sense fumar en situacions en què abans fumava.
Els únics hàbits que han de quedar definitivament eliminats són els que eren deguts exclusivament a la necessitat de fumar. Així, per exemple, l’exfumador podrà estalviar determinades pauses en la feina que feia exclusivament per a fumar, i en el descans d’una conferència no li serà imprescindible sortir fora de la sala per fumar.
L’única modificació respecte a la seva vida anterior que cal que s’imposi l’exfumador és no fumar ni un sol cigarret més. És un error molt freqüent considerar que si hom ha pogut deixar de fumar no passarà res per fumar algun cigarret de tant en tant. L’única manera d’aconseguir mantenir definitivament l’abstinència del tabac sense un esforç permanent és modificar radicalment l’actitud personal envers l’acte de fumar, i mentalitzar-se que és un hàbit nociu, desagradable i que no comporta cap plaer.
Si un exfumador accepta fumar un cigarret, pot tornar inconscientment a reviure situacions passades en què el tabac formava part substancial de la seva vida. Generalment, després de fumar un cigarret, l’exfumador és capaç de mantenir-se tot un dia sense fumar, però per aquest mateix motiu sol considerar que igualment pot fumar dos cigarrets sense tornar a caure en l’hàbit. Tanmateix, cada cop que fuma un cigarret va destruint els mecanismes de defensa contra el tabac que ell mateix havia creat i es van multiplicant els impulsos per a tornar a fumar. Finalment, la majoria d’exfumadors que pretenen mantenir-se en un mínim consum de cigarrets tornen a fumar la mateixa quantitat a què havien arribat abans de deixar de fumar.