Un dels arguments adduïts amb més freqüència per a no deixar de fumar és la manca de voluntat. Molts fumadors assumeixen els efectes nocius del tabac, però justifiquen el manteniment de l’hàbit al·legant una impossibilitat personal per a controlar els impulsos que involuntàriament els impel·leixen a fumar. Generalment, aquest argument es basa en la idea que la força de voluntat és una característica individual pròpia de cada persona, i que ella mateixa, pels seus propis mitjans, no la pot modificar.
Tanmateix, les teories psicològiques actuals refusen l’existència d’una suposada força de voluntat inherent a una persona i immodificable. En canvi, es considera que la força que fa possible que unes persones deixin de fumar i d’altres no depèn de la motivació que tinguin per a abandonar el tabac. En definitiva, es considera que el principal mecanisme que mou els éssers humans a emprendre voluntàriament determinades accions i a completar-les amb èxit és la motivació. Si una persona té clars els motius pels quals realitza aquesta acció i els considera positius pot aconseguir vèncer dificultats que d’altra manera consideraria insalvables.
Les experiències personals que demostren l’enorme força que pot representar la motivació per a superar situacions crítiques són nombroses. Així, per exemple, és freqüent que davant d’una catàstrofe moltes persones realitzin actes per a salvar la pròpia vida o la d’altres, com és ara saltar des d’un primer pis al carrer o carregar sobre l’esquena un ferit, fets que en altres circumstàncies s’haurien cregut incapaços de dur a terme. El mecanisme que multiplica la força física o la capacitat de decisió en aquests casos és la motivació, no la força de voluntat. Aquest mateix mecanisme és també el que permet que una persona fumadora sigui capaç de vèncer la dependència al tabac.
La primera cosa que ha de fer una persona fumadora per a conèixer el seu grau de motivació per a deixar el tabac és plantejar-se perquè vol deixar de fumar. Moltes persones es plantegen l’abandó del tabac perquè el seu metge, els seus familiars o altres persones els han suggerit que ho haurien de fer. Aquest primer pas és molt important, i és el que ha fet que molts fumadors comencin el procés per a convertir-se en no-fumadors, però no és suficient. Les indicacions d’altres persones poden ésser el desencadenant de l’abandó del tabac, però no basten per a acabar aquest procés amb èxit si el fumador no està convençut per si mateix dels motius que té per a deixar de fumar.
La motivació, per tal que sigui eficaç, ha d’ésser el resultat d’una reflexió personal. Els arguments mèdics per a deixar de fumar són actualment irrebatibles, però només les raons assumides personalment tenen prou força per a vèncer l’hàbit de fumar.
Un bon mètode perquè una persona avaluï el seu grau de motivació per a deixar de fumar és elaborar una llista en què figurin els motius que l’impel·leixen a deixar de fumar, i contrastar-los amb els motius pels quals fuma.
El contingut d’aquest tipus de llista pot ésser molt variable en cada cas, però en definitiva sol ésser un bon ajut per tal de valorar els motius per a deixar de fumar i decidir si realment es vol deixar. El que no s’ha de fer és intentar deixar de fumar sense tenir la seguretat que es vol fer-ho i adoptar una actitud fatalista i resignada. El procés d’abandó del tabac només acostuma a acabar amb èxit si la persona implicada adopta una actitud positiva i activa.