Postmaduresa

Definició

Es considera que un nounat és hipermadur, post-madur, o nascut postterme quan neix després de les 42 setmanes de la gestació, comptades a partir del primer dia del darrer període menstrual de la mare.

Freqüència

Aproximadament en un 12% dels embarassos el part es produeix després de les 42 setmanes de gestació. Tanmateix, si bé es tracta d’un percentatge relativament alt, cal destacar que de vegades es tracta d’un error de càlcul en la data del part i que en la majoria dels casos no es produeixen complicacions derivades del retard del naixement, ja que només en el 10% del total es presenta algun trastorn consegüent.

Causes

En la majoria dels casos, el part s’endarrereix per causes desconegudes, les quals, d’una manera o d’una altra, influeixen negativament sobre la secreció de les hormones que desencadenen el part dins del terme habitual. Només en una mínima proporció dels casos es pot constatar que la postmaduresa és deguda a un trastorn greu, ja sigui de les glàndules suprarenals o de l’encèfal, que altera la producció dels mecanismes hormonals que posen en marxa el procés del part.

Signes i complicacions

El nounat hipermadur sol presentar un aspecte similar al d’un nadó nascut en el terme normal de l’embaràs però passades dues o tres setmanes del seu naixement. Així, doncs, ha seguit aquest temps de desenvolupament físic a l’interior del si matern.

En general, el seu pes es troba dins dels límits normals, però pot presentar un cert aspecte de desnutrició. Això és degut al fet que sol tenir poc greix sota la pell, ja que ha emprat els seus recursos energètics per a continuar el seu desenvolupament.

Sovint, la vernix caseosa —substància greixosa blanquinosa que cobreix el cos del nounat de terme— ja s’ha desprès, i la pell sol tenir lanugen —vellositat fina que cobreix la pell del nounat nascut de terme—, el pèl en general és abundant i les ungles són llargues.

La prolongació de l’embaràs més enllà de les 42 setmanes pot ocasionar trastorns al fetus, ja que a partir d’aleshores la placenta involuciona. A conseqüència d’aquesta involució, el subministrament d’oxigen i de substàncies nutritives al fetus s’altera, la qual cosa origina un cert grau de sofriment fetal. Per tal d’adaptar-se a l’oxigenació deficient, en l’organisme del fetus es distribueix la sang oxigenada a les parts més vitals, com el cervell. En canvi, les regions menys vitals reben menys oxigen, la qual cosa pot provocar alguna fallada funcional. Així, en l’intestí es produeixen moviments reflexos que poden causar l’expulsió prematura del meconi, és a dir, les matèries fecals que se solen evacuar després del naixement. Si el nounat aspira meconi es poden presentar problemes respiratoris greus.

D’altra banda, la deficiència en el subministrament de substàncies nutritives obliga l’organisme fetal a consumir les pròpies reserves, cosa que, a més de reduir les reserves grasses existents sota de la pell, la qual cosa dóna al nounat postmadur un aspecte de desnodrit, li pot causar trastorns metabòlics.

Així, a conseqüència d’aquests trastorns el nadó postmadur pot patir una anòxia neonatal, com també diversos trastorns metabòlics, entre d’altres hipoglucèmia.

Tractament i pronòstic

Les conseqüències greus de la postmaduresa es poden evitar amb un adequat control mèdic de l’embaràs. Amb els mitjans tècnics disponibles actualment es pot calcular amb gran precisió l’edat de gestació i es pot controlar l’estat del fetus.

Quan es comprova que un embaràs es troba massa avançat, si amb els procediments oportuns es detecta l’existència de sofriment fetal es pot provocar artificialment el part, o bé es pot practicar una cesària per a extreure el fetus abans que experimenti trastorns irreversibles.

En el cas que s’arribin a presentar trastorns per postmaduresa, s’efectua el tractament més adequat en cada cas, la qual cosa en pot evitar les conseqüències més greus. Tanmateix, però, és preferible d’evitar que s’endarrereixi el part, ja que la postmaduresa ocasiona un increment notable de la mortalitat, tres vegades superior a la normal si el naixement s’esdevé tres setmanes més tard de la data adequada.