Goll simple

Definició

És anomenat goll simple un augment de grandària de la tiroide, que habitualment és causat per la manca de iode en la dieta. Aquest trastorn origina un engrossiment en la part anteroinferior del coll, i en alguns casos pot causar manifestacions corresponents a hipotiroïdisme o dèficit en la secreció d’hormones tiroidals.

El terme ‘goll’ fa referència a tot engrossiment de la tiroide, com el que pot ésser degut a una inflamació tiroidal o tiroïditis, o el causat pel desenvolupament d’un càncer de tiroide. Tanmateix, però, en la definició de goll simple s’exclouen expressament aquestes alteracions, per bé que és possible que es desenvolupin després de molts anys d’evolució.

D’altra banda, el goll simple no s’acompanya mai de secreció exagerada d’hormones tiroidals, és a dir, hipertiroïdisme o tirotoxicosi, de manera que també és anomenat goll no tòxic. Al contrari, l’increment de la grandària de la glàndula en general aconsegueix de mantenir una secreció hormonal adequada, i l’única manifestació del trastorn és l’engrossiment cervical, per bé que de vegades s’acompanya d’una deficiència en la secreció hormonal, és a dir hipotiroïdisme.

Causes

L’origen del goll simple pot ésser variat, tot i que en la majoria dels casos es produeix a conseqüència d’una manca de iode en la dieta, un element que la tiroide requereix per a elaborar les seves hormones, i l’aportació mínima necessària de la qual és d’uns 125 o 150 µg per dia. A causa d’aquest dèficit, la glàndula elabora una quantitat reduïda d’hormones, més reduïda com més escàs sigui el consum de iode. Tanmateix, però, aquesta situació tendeix a resoldre’s gràcies a un mecanisme compensador desencadenat per la baixa concentració sanguínia d’hormones tiroidals, que, en ésser captada per la hipòfisi, provoca un increment de la tirotropina o TSH, hormona que estimula l’activitat de la tiroide. A més, les cèl·lules tiroidals, a causa del seu propi dèficit de producció hormonal, esdevenen més sensibles a l’estimulació hipofisial i incrementen llur activitat. Per tant, amb el pas del temps les cèl·lules tiroidals creixen, s’incrementa el volum dels fol·licles que formen i augmenta la irrigació vascular de l’òrgan; com que el creixement és generalitzat, l’augment del volum glandular és difús i uniforme. En general, amb aquest creixement la glàndula aconsegueix d’incrementar la producció d’hormones tiroidals fins a cobrir els requeriments orgànics; fins i tot s’inverteix la proporció d’hormones tiroidals elaborades, de manera que es produeix menys tiroxina o T4 i més triiodotironina o T3, que té més activitat en els teixits. De totes maneres, si el trastorn és persistent i el dèficit de iode no es corregeix, a la llarga es poden produir altres manifestacions, com ara que alguns sectors de la glàndula involucionin, o bé que en d’altres es formin nòduls, de manera que el goll pot perdre la uniformitat que el caracteritza.

La manca de iode sol ésser deguda a les característiques alimentàries de determinades regions geogràfiques, com ara les zones muntanyenques del nostre medi, on el iode és escàs. La relació amb la dieta és tan directa que aquest tipus d’alteració s’anomena goll endèmic perquè, si no es prenen les mesures preventives adequades, afecta una bona part de la població. De vegades es pot presentar un goll a causa d’una manca de iode relativa, quan s’incrementen les demandes hormonals de l’organisme, com ara pot ésser durant la pubertat o l’embaràs. Amb l’augment de l’activitat glandular la tiroide aconsegueix d’extreure més iode del plasma, la qual cosa sol ésser suficient per a elaborar més hormones i compensar la situació; en el cas contrari es presenta un hipotiroïdisme.

Un altre motiu causal del goll simple pot ésser el consum de substàncies que interfereixen la síntesi d’hormones tiroidals; aquests productes són anomenats potenciadors de goll. Els potenciadors de goll poden ésser naturals i són ingerits amb l’alimentació, ja que algunes substàncies que produeixen aquest efecte es troben contingudes en diversos aliments, com ara la mandioca o les fulles de nap. De totes maneres, si més no al nostre medi, aquest origen és excepcional, ja que caldria consumir quantitats ingents d’aquests aliments, com sí que s’esdevé en altres zones geogràfiques. Certs medicaments són també agents d’aquesta mena, els quals poden provocar secundàriament un engrossiment de la tiroide, com ara àcid aminosalicílic, sulfonilurees, liti, cobalt, i fàrmacs antitiroidals emprats inadequadament.

En una mínima proporció de casos, l’origen íntim del goll és una alteració genètica que determina una deficiència d’alguns dels enzims que intervenen en el procés de síntesi i alliberament d’hormones tiroidals. Aquestes alteracions, molt estranyes, se solen transmetre hereditàriament.

Freqüència

Es calcula que presenten un goll simple més de 200 milions de persones en tot el món. Cal tenir en compte, però, que la seva incidència varia clarament segons les zones geogràfiques, ja que hi ha regions on la manca de iode és tan important que hi origina àrees endèmiques. Les àrees endèmiques, en general, corresponen a zones muntanyenques, com els Alps, l’Himàlaia o els Andes. A l’estat espanyol es considera que 15 comarques de Catalunya són endèmiques en grau superior, i ho són en menor proporció algunes regions muntanyenques de Galícia i Astúries, Sierra Nevada i Las Hurdes. De totes maneres, en algunes d’aquestes regions la iodació de les aigües o els aliments soluciona actualment la manca de iode, de manera que l’alteració tiroidal va desapareixent de manera progressiva; de fet, a Catalunya i a Galícia la iodació de la sal de cuina ha estat molt eficaç.

Manifestacions i evolució

El goll es manifesta amb un engrossiment en la regió inferior del coll d’una magnitud molt variable en cada cas. De vegades és petit, mentre que en d’altres ocasions adquireix un volum molt considerable. En general, no s’acompanya de cap altra manifestació, llevat del cas que l’augment de grandària de la glàndula sigui tan exagerat que arribi a produir una compressió de les estructures adjacents; aleshores es pot produir una certa dificultat respiratòria per compressió de la tràquea, i hi ha la possibilitat que es presentin alteracions de la fonació per compressió dels nervis recurrents laringis que controlen les cordes vocals.

En la major part dels casos, l’engrossiment glandular és suficient perquè s’aprofiti al màxim l’escassa aportació de iode, de manera que se satisfan les necessitats orgàniques d’hormones tiroidals i el goll simple no té manifestacions generals, durant molts anys o tota la vida. De vegades, amb el pas del temps, a causa de l’esgotament per l’esforç realitzat, o per inflamacions cròniques, en algunes zones de la glàndula es produeix teixit cicatricial o fibrosi, de manera que el goll perd la regularitat, hi apareixen nòduls i es produeix un dèficit funcional. Així, és possible, cap a la tercera o la quarta dècada de la vida —o de vegades abans, en el cas que l’aportació de iode sigui molt insuficient—, que la tiroide no aconsegueixi de cobrir les necessitats hormonals, i que per tant apareguin determinades manifestacions característiques d’hipotiroïdisme, com ara intolerància al fred, cansament, lentitud en el pensament i pèrdua de memòria, parla lenta i amb to greu, poca agilitat en els moviments i dolors musculars, induració de la pell —que es troba pàl·lida, freda i sense arrugues ni plecs—, caiguda dels cabells, restrenyiment i pèrdua de la gana juntament amb un augment del pes corporal.

L’evolució del trastorn és variable en cada cas. Tanmateix, però, si no s’hi instaura un tractament, la continuada estimulació que genera la hipòfisi sobre la tiroide provoca un excés d’esforç de les estructures glandulars, la qual cosa predisposa l’aparició d’altres trastorns tiroidals com ara el desenvolupament de nòduls benignes hiperactius, o fins i tot la formació de tumors malignes. De fet, si bé el càncer de tiroide té una freqüència molt inferior al del goll simple, en molts casos es desenvolupa en una tiroide prèviament afectada per un goll.

Diagnosi

La diagnosi es basa primerament en l’exploració física, en la qual es pot observar l’engrossiment causat pel goll, i es pot palpar la glàndula engrossida, que presenta una consistència pastosa i uniforme. Per a determinar la naturalesa del goll hom recorre a l’estudi amb radioisòtops. Així, s’administra I131 o tecneci-99m, que la glàndula capta en més quantitat del que és habitual, i a través de la gammagrafia es pot advertir si es distribueix o no de manera homogènia per tota la glàndula.

En l’anàlisi d’orina se sol comprovar que l’eliminació urinària de iode és reduïda. La determinació dels nivells d’hormones tiroidals a la sang dóna resultats diferents segons el moment evolutiu de l’alteració. Durant molts anys, i de vegades tota la vida, les taxes de T4 són normals o una mica inferiors al nivell normal, i les taxes de T3 normals o una mica superiors en relació també al nivell considerat normal. Òbviament, si hi ha un hipotiroïdisme, els nivells d’hormones tiroidals seran baixos. Si es determina el nivell sanguini de TSH es pot comprovar que és superior al que és habitual; aquest és el primer signe d’alerta a la possible progressió del goll i a la instauració d’hipotiroïdisme.

Tractament

En el cas de goll simple degut a manca de iode, cal corregir el dèficit. En general n’hi ha prou amb la incorporació a l’alimentació de sal iodada o de pa amb iode; en alguns casos, per la intensitat del problema o perquè se suposa que no es podrà suplir la manca amb aquest mètode per la condició socioeconòmica de la persona afectada, es pot requerir l’administració de productes iodats. Si la manca ha estat temporal, la tiroide pot recuperar les seves dimensions originals, tot i que en general el dèficit de iode ha estat prolongat i ja s’ha produït una fibrosi que impedeix la disminució de la seva grandària.

Si l’origen se situa en el consum d’alguna substància afavoridora dels golls, cal evitar-la. En el cas d’una alteració enzimàtica intratiroide s’administren hormones tiroidals per a interrompre la sobreestimulació hipofisial que provoca l’augment de grandària de la tiroide.

En general no cal extirpar la glàndula, llevat del cas que provoqui molèsties respiratòries pel seu volum, o bé que es vulgui extirpar amb finalitats estètiques, o fins i tot com a teràpia preventiva del càncer de tiroide.