És anomenat hipofunció hipofisial o hipopituïtarisme un trastorn poc freqüent i greu que es caracteritza per una fallada de l’activitat de la hipòfisi o glàndula pituïtària. Quan es tracta d’una fallada global de la hipòfisi, l’alteració és anomenada panhipopituïtarisme; si es produeix un dèficit en la producció d’algunes de les hormones hipofisials es parla d’hipofunció hipofisial parcial i si es tracta solament de la fallada aïllada en l’elaboració d’una de les hormones hipofisials hom parla d’hipopituïtarisme selectiu o monohipopituïtarisime.
L’origen de l’alteració pot ésser variat. La causa més habitual és el desenvolupament d’un tumor que comprimeix o destrueix la hipòfisi, com per exemple un adenoma o un craniofaringioma. Una altra causa possible, en la dona, és l’anomenada síndrome de Sheehan, que correspon a la necrosi de la glàndula pituïtària consegüent a la fallada circulatòria que es desenvolupa donat cas que després del part es presentin hemorràgies abundants i sostingudes. Actualment, gràcies als avenços obstètrics, aquesta alteració és cada vegada menys freqüent. També es produeix un hipopituïtarisme quan es practica una hipofisectomia o extirpació de la hipòfisi, o bé una teràpia radioactiva per al tractament d’un tumor hipofisial.
Les manifestacions del trastorn són molt variades, i poden comprendre alteracions consegüents a la fallada en la producció de totes les hormones adenohipofisials, i de vegades també d’altres afeccions consegüents a una alteració concomitant de les estructures adjacents, com l’hipotàlem. La forma més pura del trastorn es dóna en el cas de la síndrome de Sheehan, en què exclusivament es produeix la destrucció de l’adenohipòfisi. L’aparició de les manifestacions sol ésser lenta i insidiosa en el cas d’un tumor hipofisial, ja que cal que resulti afectat un 75% de la glàndula perquè es presentin símptomes d’hipofunció; en canvi, sol ésser sobtada en el cas d’hipofisectomia o en la síndrome de Sheehan.
Així, doncs, entre les possibles conseqüències del trastorn destaquen: nanisme per fallada en la producció d’hormona del creixement quan l’alteració afecta infants; hipotiroïdisme, per fallada en la funció tiroidal consegüent a la insuficient producció hipofisial de tirotropina; insuficiència corticosuprarenal, per dèficit de la secreció hipofisial d’ACTH, i insuficiència gonadal per dèficit en l’elaboració hipofisial de gonadotropines.
Entre els símptomes més notables destaca l’astènia o sensació de debilitat, que se sol intensificar a mesura que passa el dia i que va acompanyada d’apatia, alentiment de les idees i indiferència envers l’entorn. Són molt habituals també les alteracions del sistema reproductor, com amenorrea o absència de les menstruacions en la dona i impotència i trastorns de l’erecció en l’home, i en ambdós sexes s’acompanya d’una disminució considerable de la libido. La pell esdevé pàl·lida, entre d’altres raons perquè es produeix una despigmentació deguda al dèficit en l’elaboració hipofisial d’hormona melanocitostimulant; a més, es presenta una depilació o pèrdua de pèl generalitzada, especialment en l’aixella i el pubis i, en el cas de l’home, molt evident en la barba. Igualment, es produeix una atròfia dels òrgans genitals. En el cas de la síndrome de Sheehan, després del part no es produeix la lactància, per dèficit en la producció de prolactina. A més, en alguns casos poden aparèixer d’altres manifestacions derivades de l’afecció d’estructures veïnes a la hipòfisi, com ara mal de cap o alteracions visuals.
D’altra banda es poden presentar trastorns metabòlics molt diversos, com ara hipoglucèmia per una elaboració deficient de STH i ACTH, i alteracions del metabolisme hidroelectrolític per dèficit de glucocorticoides i mineralocorticoides suprarenals, que originen hipotensió arterial amb lipotímies. Les complicacions agudes que es poden presentar i poden posar en perill la vida del malalt són també diverses: hipotèrmia aguda, crisi hipoglucèmica i xoc cardiocirculatori per trastorns hidroelectrolítics, per exemple.
Hom estableix la diagnosi d’aquesta malaltia a partir de la simptomatologia descrita, i es confirma a través de la determinació del nivell plasmàtic de les diverses hormones hipofisials, que es troba disminuït o és nul. Igualment, es practiquen diverses proves complementàries per a determinar-ne l’origen, com ara estudis radiològics cranials per a establir l’existència de tumors hipofisials.
El tractament consisteix en l’hormonoteràpia substitutiva, és a dir, en l’administració, al llarg de tota la vida, de les hormones deficitàries, segons cada cas concret. Si es tracta d’un panhipopituïtarisme, hom recorre a l’administració d’hormones corticosuprarenals, tiroidals i gonadals.