És anomenada insuficiència suprarenal crònica secundària una fallada de la funció suprarenal deguda al patiment de malalties que inhibeixin la producció d’ACTH —l’hormona hipofisial estimulant de les glàndules suprarenals— o bé consegüent a la utilització prolongada de fàrmacs amb propietats glucocorticoides, que origina símptomes com ara cansament, hipotensió arterial i trastorns gastrointestinals.
L’origen de l’alteració pot ésser variat, perquè la producció d’ACTH es pot veure reduïda a causa del desenvolupament d’un tumor que destrueixi la hipòfisi —com ara un adenoma o un craniofaringioma—, per extirpació o irradiació de la hipòfisi, per la necrosi hipofisial postpart o síndrome de Sheehan, o per altres trastorns diversos. D’altra banda, l’administració prolongada de corticoesteroides inhibeix la producció d’ACTH, de manera que es produeix progressivament una atròfia de l’escorça suprarenal; en aquest cas, la insuficiència crònica suprarenal es posarà de manifest si se suspèn l’administració dels fàrmacs corticoesteroides.
Les manifestacions, que depenen fonamentalment d’un dèficit en la producció de cortisol, són semblats a les que causa la insuficiència suprarenal primària o malaltia d’Addison, per bé que amb algunes diferències. Així, se sol presentar una facilitat de cansament accentuada, anorèxia o pèrdua de la gana, nàusees i vòmits, i mareigs deguts a hipotensió arterial. En canvi, a diferència del que s’esdevé en la malaltia d’Addison, en què es troba un increment de l’ACTH que s’acompanya d’un augment de l’hormona melanocitostimulant i provoca hiperpigmentació cutània, en aquest cas apareix una pal·lidesa força notable, i les persones que en són afectades es posen menys morenes del que és normal quan s’exposen a l’acció del sol.
En alguns casos també es presenta un cert dèficit de la producció d’andrògens suprarenals, la qual cosa provoca pèrdua del pèl axil·lar i púbic, com també amenorrea o absència de menstruacions en la dona i trastorns de l’erecció en l’home, entre d’altres alteracions.
D’altra banda, es poden manifestar símptomes propis de la malaltia causal, com ara cefalees i trastorns visuals en el cas de tumors intracranials.
La complicació més greu de l’alteració és una insuficiència suprarenal aguda, que es pot presentar quan s’incrementen sobtadament les necessitats orgàniques de cortisol —com en el cas d’infeccions o en qualsevol situació d’estrès— o bé per la interrupció sobtada de l’administració de corticoesteroides quan aquest és l’origen de la malaltia. En aquest cas, s’esdevé una hipotensió arterial greu que origina un col·lapse cardiocirculatori capaç de provocar un estat de coma i la mort.
La diagnosi de la insuficiència suprarenal crònica secundària s’estableix bàsicament per les determinacions hormonals, ja que es poden detectar nivells sanguinis de les hormones suprarenals baixos, com també dels d’ACTH. L’interrogatori posarà de manifest l’administració prolongada de corticoesteroides com a factor causal. Si s’efectua un test d’estimulació amb ACTH, en alguns casos es produirà com a resposta una normalització dels nivells plasmades de cortisol. D’altres proves permeten d’aclarir l’alteració causal, com la tomografia axial computada, mitjançant la qual es poden diagnosticar els tumors intracranials.
En primera instància, el tractament correspon al del tractament causal. El dèficit d’hormones suprarenals es corregeix mitjançant l’administració d’aquestes mateixes hormones durant tota la vida.