Definició
És anomenat hipoparatiroïdisme un dèficit persistent en la producció de l’hormona paratiroidal —parathormona o PTH—, la qual cosa origina una fallada en la regulació de la concentració de calci en la sang i, per tant, diverses alteracions que afecten fonamentalment els ossos i l’activitat neuromuscular.
Causes
La causa més comuna d’hipoparatiroïdisme és la lesió de les glàndules paratiroides en un acte quirúrgic destinat a extirpar la tiroide —per exemple com a tractament d’un hipertiroïdisme o d’un càncer de tiroide—, ja que les estructures glandulars es troben en íntima relació. Així, és possible que les petites glàndules paratiroides siguin extirpades en la intervenció, bé sigui accidentalment o bé perquè s’imposa una resecció àmplia en el cas de càncer de tiroide. Les paratiroides també es poden lesionar en el tractament d’un hipertiroïdisme amb radioisòtops.
En d’altres casos, les glàndules paratiroides no funcionen correctament sense que se n’arribi a determinar la causa.
Manifestacions
La manca de producció de PTH origina, bàsicament, el fet que els nivells sanguinis de calci siguin inferiors a l’habitual, és a dir que provoca una hipocalcèmia. Aquesta circumstància, com que el calci participa en nombroses funcions, genera diversos trastorns orgànics.
La hipocalcèmia origina una hiperexcitabilitat neuromuscular, les manifestacions de la qual varien segons la intensitat, que, alhora, també pot ésser modificada per diverses situacions que poden incrementar directament o indirecta la disminució de la calcèmia. Entre aquestes circumstàncies, per exemple, consten els esforços físics, les situacions d’estrès o els processos febrils.
Quan la hipocalcèmia és molt intensa s’esdevé una crisi de tetània. L’accés comença amb l’aparició de formigueigs en les extremitats i la zona que envolta la boca; de vegades, en un primer moment es presenta mal de cap, sensació d’ansietat, vòmits, tos o singlot. Després que la crisi s’ha instal·lat, es produeix una contracció espasmòdica, sovint dolorosa, inicialment en les extremitats. Així, la musculatura es contreu, sobretot els grups musculars flectors, de manera que alguns sectors adopten una actitud característica. En algun cas, per exemple, es produeix l’anomenada mà de llevador, amb adducció del polze, extensió de les articulacions interfalàngiques i flexió de les metacarpofalàngiques, el canell i el colze. En els infants més petits, de vegades es presenta un espasme laringi que dificulta la respiració. Si no s’hi aplica un tractament, la durada de la crisi pot ésser molt variable, des d’alguns minuts fins a uns quants dies.
La hipocalcèmia d’intensitat mitjana però crònica produeix alteracions en diversos sistemes corporals que reflecteixen una tetània latent. Així, durant anys pot causar debilitat muscular, fatiga i formigueig en les extremitats. També es poden manifestar trastorns neurològics com ara moviments anormals o crisis epilèptiques. Igualment es poden desenvolupar alteracions psíquiques, com depressió o angoixa. Quant a la pell i les mucoses, se sol produir una descamació de la pell, alopècia o calvície, i predisposició a patir d’infeccions. Les dents solen tenir càries. També és possible que es presentin cataractes o opacitats del cristal·lí. D’altra banda, la hipocalcèmia pot originar diversos trastorns del ritme cardíac.
L’evolució és molt variable, ja que en alguns casos es produeix una hipocalcèmia crònica, d’intensitat mitjana, que provoca molèsties poc accentuades durant molts anys.
Diagnosi
En el cas d’una crisi de tetània, la diagnosi es basa en les manifestacions, que en són característiques. Quan hi ha una hipocalcèmia no tan intensa, en l’exploració física es pot suposar un hipoparatiroïdisme recorrent a maniobres específiques que revelen una hiperexcitabilitat neuromuscular, com el signe de Chvostek, en el qual una percussió en la galta provoca una contracció del llavi superior.
Mitjançant l’anàlisi de sang hom comprova que hi ha hipocalcèmia i hiperfosfatèmia. En l’anàlisi d’orina es comprova que hi ha hipocalciúria i hipofosfatúria. La determinació de PTH estableix que els seus nivells són molt reduïts o nuls, segons el cas.
Amb aquestes dades en molts casos ja es pot establir la diagnosi d’aquesta malaltia. En d’altres ocasions, per tal de confirmar l’origen de la hipocalcèmia, es recorre a proves dinàmiques que posin de manifest la fallada paratiroidal. Per exemple, s’administra parathormona, després de la qual cosa es controla l’eliminació renal de fosfats, que a causa de l’acció de la PTH augmenta considerablement quan hi ha un hipoparatiroïdisme.
Tractament
El tractament de l’hipoparatiroïdisme consisteix en l’administració de calci. Com que la forma d’administració més còmoda és la via oral, per afavorir l’absorció intestinal de calci s’administra també vitamina D o el seu principi més actiu, el calcitriol. La dosificació ha d’ésser ajustada en cada cas concret i cal recórrer a controls periòdics per comprovar que es manté una calcèmia adequada.
La crisi de tetània requereix l’administració de calci per via intravenosa, en dosis repetides o amb un gota a gota, ja que calen alguns dies de tractament per normalitzar la calcèmia.