Tiroïditis

Definició

Hom anomena tiroïditis la inflamació de la glàndula tiroide. Aquesta alteració pot ésser deguda a causes molt diverses, i pot originar manifestacions locals a nivell del coll —com ara engrossiment i dolor cervical—, com també tenir repercussions en tot l’organisme, ja que pot provocar una afecció en l’elaboració d’hormones tiroidals. En molts casos, però, no genera trastorns hormonals.

Tipus, causes i freqüència

Hom diferencia diversos tipus de tiroïditis segons les causes que originen la inflamació i l’evolució que segueixen.

La tiroïditis aguda infecciosa, que té un inici sobtat i causa una simptomatologia inicial evident, és deguda al desenvolupament de gèrmens de diversos tipus en la glàndula tiroide. En general es tracta d’una infecció bacteriana deguda a gèrmens com l’estreptococ o l’estafilococ, per bé que pot ésser igualment d’origen micòtic o parasitari. Els microorganismes poden arribar a la tiroide per diverses vies: disseminant-se per la sang o la limfa, arribant directament a través d’una ferida a la regió cervical, o bé per una comunicació anòmala establerta entre la tiroide i les vies aèries.

La tiroïditis aguda infecciosa és poc freqüent, es pot manifestar a qualsevol edat i afecta igualment ambdós sexes.

La tiroïditis subaguda de De Quervain, que presenta un inici més gradual que l’anterior i sol guarir espontàniament al cap d’uns dies o algunes setmanes, se suposa que té un origen víric, per bé que fins ara mai no s’han pogut detectar partícules virals en el teixit afectat. De vegades es desenvolupa com a complicació d’infeccions víriques que afecten les vies aèries superiors. En molts altres casos es produeix en el curs d’alguna infecció viral que afecta diversos òrgans com la parotiditis, el xarampió o la grip.

La tiroïdits subaguda de De Quervain és poc freqüent, afecta especialment el sexe femení i es presenta sobretot entre 40 anys d’edat i 50.

La tiroïditis crònica de Hashimoto, d’evolució insidiosa durant un període molt prolongat, és provocada per un trastorn autoimmune, és a dir que correspon a una alteració del sistema immunològic, que erròniament produeix anticossos capaços d’atacar els propis teixits orgànics. Així, en la sang de les persones afectades es pot detectar la presència d’anticossos específics contra alguns elements de la tiroide, com la tiroglobulina. A més, amb una certa freqüència es desenvolupa en persones que també pateixen d’altres trastorns suposadament autoimmunes, com són l’hepatitis crònica activa, l’artritis reumatoide o el vitiligen. Igualment, és probable que hi hagi una certa predisposició familiar a patir d’aquest tipus d’afecció, ja que és més habitual en diverses famílies en què també són més comunes altres alteracions autoimmunes tiroidals, com la malaltia de Graves-Basedow, la causa més freqüent d’hipertiroïdisme.

La tiroïditis de Hashimoto constitueix una malaltia relativament freqüent, que afecta dones en el 90% dels casos, per bé que sovint passa desapercebuda perquè no provoca símptomes. Així, mentre que es calcula que entre 70 i 80 habitants de cada 100 000 en pateixen símptomes, les autòpsies efectuades en dones assenyalen que hi ha alteracions histològiques que en són característiques en el 2% dels casos.

L’anomenada tiroïditis de Riedel és una afecció crònica d’origen desconegut, en què es produeix una reacció fibrosa —en el teixit tiroidal i al seu voltant— que deforma la glàndula i li dóna una consistència de duresa considerable. Per això també sol ésser denominada tiroïditis fibrosa. La malaltia és poc freqüent, ja que representa menys de l’1% de les tiroïditis, i és més habitual en dones d’edat mitjana.

Manifestacions i evolució

Tant les manifestacions com l’evolució de la malaltia són diferents en els diversos tipus de tiroïditis, per bé que de vegades provoquen símptomes comuns.

La tiroïditis aguda infecciosa es presenta sobtadament, en general precedida per símptomes corresponents a una altra alteració infecciosa causal que origina manifestacions locals i generals. A nivell del coll, la sobtada inflamació tiroidal provoca dolor, que s’intensifica amb els moviments i la deglució, i que es pot irradiar cap a la mandíbula i l’oïda. A més, es produeix malestar general intens i febre elevada. Si la inflamació origina un engrossiment important de la tiroide, la glàndula pot comprimir les estructures veïnes i provocar altres manifestacions. Així, si comprimeix el nervi laringi recurrent, es pot presentar disfonia per paràlisi de cordes vocals, o, si és comprimida la tràquea, es poden manifestar dificultats respiratòries. De vegades, la reacció immunitària local, en un intent de combatre la infecció, acaba produint un abscés, és a dir, una cavitat en la glàndula plena de pus compost de restes de gèrmens i cèl·lules immunitàries. Sense tractament, l’abscés tendeix a obrir-se, i aboca el pus cap als òrgans adjacents, com la tràquea o l’esòfag, o bé cap al mediastí, l’àrea compresa entre ambdós pulmons, de manera que pot provocar complicacions infeccioses greus.

La tiroïditis subaguda de De Quervain presenta un inici gradual en pocs dies, i sovint és precedida per una sensació de malestar general, debilitat, i fins i tot elevació de la temperatura corporal, com també pels símptomes que provoqui, eventualment, la infecció vírica causal a la resta de l’organisme. Progressivament, la glàndula tiroide s’engrosseix i pot arribar a duplicar o triplicar el volum que li és habitual de manera asimètrica, ja que la inflamació sol començar primer en un lòbul. Alhora, es manifesta, sobtadament o progressiva, un dolor a la zona anterior del coll, que s’intensifica amb els moviments i la deglució, i que s’irradia cap a la mandíbula, l’oïda, o el clatell; de vegades, el dolor és més manifest en aquests punts distants que no pas al coll, mentre que en altres casos el trastorn no és dolorós.

Durant l’evolució de la malaltia, que s’esdevé al llarg d’algunes setmanes, es poden produir diverses alteracions en el funcionament tiroidal. En una primera fase, la reacció inflamatòria provoca la destrucció de cèl·lules tiroidals, que aboquen llur contingut a la circulació sanguínia, de manera que augmenten els nivells d’hormones tiroidals. Així, doncs, es poden presentar manifestacions típiques d’hipertiroïdisme, com ara nerviosisme i hiperactivitat, taquicàrdia amb palpitacions, intolerància a l’escalfor, tremolor, debilitat, augment de la gana i pèrdua de pes. Després d’aquesta fase, que pot durar uns dies o unes setmanes, la situació funcional de la tiroide torna a la normalitat, per bé que de vegades poden aparèixer manifestacions transitòries d’un dèficit d’hormones tiroides o hipotiroïdisme, com alentiment del procés ideatiu i apatia, fredor, manca de gana i increment de pes. La malaltia tendeix a guarir espontàniament. Així, passades entre dues o quatre setmanes de l’inici, les molèsties locals disminueixen i, al cap d’un o dos mesos més, la tiroide recupera les seves dimensions normals; habitualment, transcorregut un període global que oscil·la entre dos mesos i sis, totes les molèsties desapareixen. En molt pocs casos es produeixen recaigudes o recurrències posteriors, la qual cosa causa un deteriorament progressiu de la glàndula i comporta un hipotiroïdisme permanent.

La tiroïditis de Hashimoto presenta un inici insidiós, per tal com es produeix un creixement lent de la glàndula, sense que aparegui cap símptoma. Així, en general després d’alguns anys d’evolució, es produeix un goll, és a dir, un engrossiment en la regió anteroinferior del coll, que correspon a un increment de volum de la glàndula. El goll pot ésser més o menys accentuat; de vegades és petit i només és detectat en un examen mèdic rutinari, però en altres casos és força voluminós. A causa del fet que la inflamació provoca la formació d’un teixit cicatricial distribuït irregularment per la glàndula, el goll pot resultar asimètric i en la seva superfície es poden palpar nòduls. Estranyament, a mesura que l’afecció progressa, es poden presentar símptomes locals com ara dolor cervical, disfonia, dolor en la deglució o molèsties respiratòries. D’altra banda, el funcionament de la tiroide pot resultar afectat inicialment per un estímul passatger de la secreció d’hormones tiroides, que determinen un estat d’hipertiroïdisme; posteriorment, la progressiva destrucció de teixit glandular origina una reducció de la secreció d’hormones tiroidals i el consegüent hipotiroïdisme.

La tiroïdits de Riedel també presenta un inici insidiós, amb la lenta i progressiva formació d’un goll asimètric i de consistència dura, que després d’un llarg període d’evolució forma un engrossiment voluminós al coll. El creixement de la glàndula i la fibrosi que es desenvolupa al seu voltant poden causar compressions locals i originar disfonia o alteracions respiratòries, i fins i tot dificultar els moviments del coll si el trastorn involucra els músculs regionals. Després de molts anys d’evolució es poden presentar manifestacions d’hipotiroïdisme, per bé que en molts casos el funcionament de la tiroide no arriba mai a ésser insuficient.

Diagnosi

La diagnosi de la tiroïditis, i dels diferents tipus, es basa en l’aparició dels signes i els símptomes descrits, i en l’exploració física en què es determinen amb la palpació les característiques de la glàndula. De totes maneres, per a corroborar la diagnosi i confirmar el tipus de tiroïditis, hom recorre a diverses proves complementàries.

Les anàlisis de sang permeten d’establir signes típics d’una infecció en el cas de la tiroïditis aguda, com ara l’augment del nombre de leucòcits, o acceleració de la velocitat de sedimentació globular, que és igualment notable en la tiroïditis de De Quervain i en la de Hashimoto. També es poden determinar els nivells d’hormones tiroidals, que en el cas de tiroïditis aguda són normals, en el de la tiroïditis de Hashimoto varien segons el moment evolutiu de l’alteració, i en la tiroïditis de Riedel són baixos quan el trastorn ha evolucionat. La detecció d’anticossos antitiroidals és positiva en la tiroïditis de Hashimoto.

Els estudis efectuats amb radioisòtops també aporten dades diagnòstiques. En la tiroïditis aguda, la captació de I¹³¹ és normal, però la gammagrafia reflecteix una zona que no funciona en la regió on es troba l’abscés. En la tiroïditis de De Quervain, especialment durant les primeres fases d’evolució, la captació de I¹³¹ és baixa i la gammagrafia revela una absència en la seva fixació, la qual cosa contrasta amb la taxa elevada d’hormones tiroidals. En la tiroïditis de Hashimoto els resultats varien segons el moment evolutiu, tot i que quan ha progressat es pot comprovar que la captació del radioisòtop també ha disminuït, mentre la gammagrafia evidencia que la glàndula s’ha engrossit i que el seu funcionament no és homogeni. En la tiroïditis de Riedel apareix igualment una captació baixa i una gammagrafia irregular.

També es pot practicar una punció de la tiroide. En el cas de la tiroïditis aguda, serveix per a obtenir una mostra de material per a efectuar una diagnosi microbiològica del germen causal i realitzar un antibiograma que orienti el tractament. En altres casos, per a confirmar la diagnosi, amb la punció efectuada amb agulla fina es practica un estudi citològic en què es poden detectar alteracions característiques dels diversos tipus de tiroïditis.

Tractament

El tractament que s’aplica depèn del tipus de tiroïditis que s’ha desenvolupat.

Quan es tracta d’una tiroïditis aguda infecciosa el tractament consisteix en l’administració d’antibiòtics capaços de combatre el germen causal. Si es produeix un abscés, cal drenar-lo amb una punció evacuadora.

En el cas d’una tiroïditis subaguda de De Quervain el tractament és simptomàtic, en espera que la infecció vírica remeti espontàniament durant alguns mesos. En general s’administren antiinflamatoris, habitualment àcid acetilsalicílic i excepcionalment corticoides, molt eficaços per a atenuar les molèsties, ja que de seguida disminueix el dolor local, la tumefacció tiroidal es redueix i l’estat general millora.

En canvi, el tractament que correspon a una tiroïditis crònica de Hashimoto consisteix inicialment en l’administració d’antitiroidals, si hi ha una fase d’hipertiroïdisme, i, a la llarga, en l’administració d’hormones tiroidals segons el dèficit provocat per l’alteració. Igualment, s’administren antiinflamatoris del tipus corticoides, que combaten el procés autoimmune, per bé que són poc eficaços i presenten efectes indesitjables. Amb aquestes mesures es normalitza la situació hormonal, i en més de la meitat dels casos el goll disminueix de volum. De vegades cal recórrer a la cirurgia si el teixit fibrosat comprimeix òrgans adjacents, però això no passa gaire sovint.

En el cas de la tiroïditis de Riedel també en alguns casos, quan es presenten manifestacions d’hipotiroïdisme, cal administrar un tractament hormonal substitutiu, o bé recórrer a la cirurgia si el goll comprimeix les vies aèries o les digestives, o si amb els mètodes diagnòstics no es pot descartar l’existència d’un tumor maligne.