En cas d’una hemorràgia externa, es poden aplicar diversos procediments per tal d’aturar la sortida de sang, els quals reben el nom de mètodes d’hemostàsia. Algun d’aquests procediments, com ara el torniquet, pot ésser molt eficaç per a aturar l’hemorràgia, però pot produir diverses lesions, especialment si no es té experiència en la seva aplicació. Per a evitar aquest risc, es recomana d’intentar aturar la pèrdua de sang amb els mètodes més simples i innocus, que són efectius en la gran majoria dels casos. Els mètodes més complexos i arriscats s’han de reservar estrictament per als pocs casos en què els anteriors fracassen, i quan l’hemorràgia sigui tan greu que no es pugui esperar a rebre assistència mèdica.
La primera cosa que cal fer en qualsevol cas, a més d’adoptar les mesures, generals descrites més amunt, és aixecar la part del cos on es localitza l’hemorràgia. Amb aquesta maniobra, es redueix la pressió de la sang en els vasos sanguinis afectats, i per consegüent disminueixen la força i la velocitat amb què surt la sang. En aquestes condicions, es facilita la coagulació natural de la sang, i millora l’eficàcia dels mètodes d’hemostàsia. Tant cert és això que algunes hemorràgies lleus, especialment les venoses, poden ésser aturades només amb aquesta maniobra. En aquest cas, convé mantenir uns minuts la posició, i a continuació efectuar la cura corresponent de la ferida, però evitant arrencar els coàguls que s’hagin format.
Compressió directa de la ferida
Un cop adoptada la posició adequada, si persisteix l’hemorràgia, cal recórrer al mètode més simple d’hemostàsia, que és la compressió directa de la ferida. Consisteix simplement a realitzar pressió sobre la ferida sagnant, a fi d’obturar les obertures dels vasos sanguinis per on està sortint la sang. Per a practicar-la, convé aplicar sobre la ferida unes gases estèrils o un tros de tela tan net com sigui possible. Si hom no disposa de material asèptic, es pot utilitzar un mocador net, que s’ha d’obrir i després doblegar, de manera que la part que estava cap a dins quedi cap a fora. Un cop col·locades les gases o el mocador, s’hi comprimeix amb força a sobre.
La compressió es pot efectuar amb dos o tres dits, amb el taló de la mà o amb el puny tancat, segons la mida de la ferida i la força amb què surti la sang. En qualsevol cas, la força sempre s’ha d’exercir en direcció cap a una estructura dura, generalment un os. Així, en el cas d’una ferida del braç, la força de compressió ha de seguir una direcció perpendicular al pla de la pell. D’aquesta manera, es comprimeixen els vasos sanguinis contra l’os del braç, i se’n tanquen les obertures. En canvi, si es fes la compressió en direcció tangencial a la superfície del braç, la força seria esmorteïda per estructures toves, com el greix i els músculs, i no s’aconseguiria l’efecte desitjat.
Cal efectuar la compressió ininterrompudament pel cap baix 2 o 3 minuts, perquè d’aquesta manera es permet la formació de coàguls que després mantindran obturats els vasos. En canvi, si es deixa de comprimir més aviat, la mateixa força de la sang pot arrossegar les estructures precursores dels coàguls, i el procés ha de tornar a començar.
Convé que l’apòsit que es faci servir no sigui excessivament gran, perquè això reduiria la precisió i l’efectivitat de la compressió. Encara que l’apòsit utilitzat s’ameri de sang no és convenient de canviar-lo, perquè en retirar-lo podrien arrencar-se els coàguls. És preferible col·locar un altre apòsit a sobre, i continuar fent pressió. Quan finalment s’aturi l’hemorràgia, s’han de fixar fermament els mateixos apòsits per mitjà d’un embenatge.
Punts de compressió arterial
Si no s’aconsegueix aturar l’hemorràgia mitjançant la compressió directa de la ferida, cal recórrer a la utilització dels punts de compressió arterial. Aquest mètode consisteix a impedir l’arribada de sang a la ferida sagnant, comprimint l’artèria principal que la irriga. Aquest procediment és molt eficaç si realment s’aconsegueix obturar el vas sanguini que aporta sang a la zona de la ferida. Tanmateix, té la dificultat de localitzar amb precisió l’artèria i de comprimir-la amb eficàcia.
Hi ha diversos punts de l’organisme on les artèries es troben a un nivell prou superficial per a poder comprimir-les. Aquests punts s’identifiquen perquè s’hi percebeix la pulsació característica de les artèries. En cada cas, cal cercar un punt que es trobi situat entre el cor i la ferida, ja que la sang circula per les artèries des del cor cap a la perifèria. Per tal que la compressió sigui eficaç, de la mateixa manera que en el mètode anterior, la força s’ha d’exercir en direcció cap a un pla ossi.
Un altre punt que es pot utilitzar és el que correspon a l’artèria humeral, que es localitza a la part interna del braç, entre el terç mitjà i el terç superior d’una canal que es troba entre dues masses musculars. La compressió d’aquest punt pot aturar algunes hemorràgies de l’avantbraç i de la mà.
També és fàcil de localitzar el punt de compressió de l’artèria femoral, que es localitza entre el terç mitjà i el terç inferior de l’engonal. La compressió és indicada en les hemorràgies de l’extremitat inferior.
Hi ha altres punts de l’organisme on poden palpar-se polsos arterials, però que no són recomanats perquè la seva compressió és poc efectiva, o bé perquè són difícils de localitzar per persones no expertes.
Torniquet
Quan totes les mesures anteriors fracassen, i l’hemorràgia és abundant, es pot recórrer com a últim recurs al torniquet. Aquest mètode consisteix a impedir per complet la circulació de sang entre el cor i la ferida sagnant, per mitjà de la col·locació d’un objecte que comprimeixi fermament tot el perímetre de l’extremitat on es localitza la ferida.
La decisió d’aplicar aquest mètode només s’hauria d’adoptar quan la intensitat de l’hemorràgia, malgrat haver aplicat els mètodes anteriors, és tan gran que pot ocasionar un xoc. Amb l’aplicació adequada es pot salvar la vida de la persona afectada, però es corre el risc de lesionar irreversiblement l’extremitat on es col·loqui. A partir del moment en què es col·loca el torniquet, els teixits de l’extremitat deixen de rebre oxigen i substàncies nutritives, i s’acumulen el diòxid de carboni i les substàncies de rebuig. Si aquesta situació es manté molta estona, les cèl·lules arriben a morir. Així, doncs, cal tenir en compte que l’ús del torniquet és un recurs excepcional, que s’ha d’adoptar amb el fi de salvar la vida de l’accidentat encara que pugui perdre una extremitat.
El torniquet només s’ha de col·locar en dues parts del cos: a l’arrel del braç i a l’arrel de la cuixa. En aquests dos llocs hi ha un sol os, i per tant el torniquet pot comprimir-hi eficaçment tots els vasos sanguinis. En canvi, en altres zones, com ara l’avantbraç o la cama, hi ha més d’un os, i el torniquet no pot comprimir els vasos sanguinis que hi ha entre ells.
Per a efectuar un torniquet, s’ha d’utilitzar algun objecte de material no rígid, preferentment un tub o una tira de goma. En qualsevol cas, cal que sigui una tira ampla, pel cap baix de 2 o 3 cm, per tal d’evitar que es clavi en els teixits. A més, és convenient posar entre l’objecte i la pell unes quantes gases, una tovallola o un altre objecte que eviti la pressió directa sobre la pell.
El torniquet s’ha de comprimir progressivament, just fins que l’hemorràgia s’aturi i es deixi de palpar el pols a les artèries situades per sota. Si es palpa el pols, això significa que continua arribant sang a l’extremitat a través de les artèries. Tanmateix, és probable que la circulació venosa, que evacua la sang de l’extremitat, ja s’hagi interromput, ja que la seva pressió és menor. Per aquest motiu, si el torniquet es deixa fluix, entra sang a l’extremitat però no en surt, i per consegüent l’extremitat es dilata i augmenta la intensitat de l’hemorràgia. Una compressió excessiva també és perjudicial, ja que pot causar lesions a la pell, als músculs i als nervis.
Un cop s’ha col·locat el torniquet, cal procurar que la persona afectada rebi el tractament mèdic definitiu tan aviat com sigui possible. Cal destacar que si es deixa posat el torniquet més de 30 minuts, podria produir-se la pèrdua de l’extremitat. Tanmateix, un cop col·locat, ja no s’ha de retirar, encara que hom conegui les conseqüències que pot comportar, ja que si s’afluixa per intentar salvar l’extremitat, hi ha moltes possibilitats que recomenci la pèrdua de sang i que el xoc consegüent resulti fatal. El socorrista ha de romandre al costat de la víctima fins que arribi l’assistència mèdica, i comunicar de seguida l’actuació practicada fins en aquest moment.