Les anomenades proves de coagulació es duen a terme per tal de valorar l’estat de l’hemostàsia, és a dir, el mecanisme que es desenvolupa per impedir l’hemorràgia deguda a un esquinçament d’un vas sanguini. Hi ha proves molt variades que permeten de valorar l’estat del procés, per bé que habitualment se n’utilitzen només algunes, segons les necessitats de cada cas. Els procediments que hom empra poden tenir com a objectiu d’estudiar el primer pas de l’hemostàsia, és a dir, l’hemostàsia primària, o bé avaluar-ne la segona fase, la coagulació.
Per tal d’estudiar els elements que actuen en l’hemostàsia primària es pot comprovar el temps de sagnia, efectuar la prova de resistència capil·lar, observar la retracció del coàgul o bé estudiar la capacitat d’agregació plaquetària.
El temps de sagnia es basa en l’apreciació de la resposta del mecanisme hemostàtic davant l’esquinçament d’un vas sanguini, que normalment recorre a la formació d’un trombe plaquetari que obturi la lesió. Per a realitzar-la, en general hom empra un procediment molt senzill anomenat mètode de Duke. Aquesta prova consisteix a practicar amb una llanceta un petit tall horitzontal al lòbul de l’orella; quan la incisió comença a sagnar, es recull la sang que surt en un paper de filtre cada 30 segons, fins que espontàniament l’hemorràgia s’interromp. En general, l’hemorràgia s’atura al cap de 2 minuts o 4, tot i que es considera normal mentre no sobrepassi els 5 minuts. Una altra tècnica basada en el mateix principi que l’anterior, més complexa i més sensible, és el mètode d’Ivy; en aquest cas hom efectua un parell d’incisions de 9 mm de llarg i 1 mm de profunditat a l’avantbraç, i l’hemorràgia s’interromp normalment entre 5 minuts i 12 després.
D’altra banda, la prova de la resistència capil·lar es basa fonamentalment en la valoració de l’estat de les parets dels vasos sanguinis més prims i es practica normalment amb la prova del braçal. El procediment consisteix a col·locar en el braç el braçal de l’aparell emprat per a mesurar la pressió arterial, s’insufla fins atènyer una pressió intermèdia entre la màxima i la mínima i hom el manté en aquestes condicions durant 5 minuts. Normalment, els capil·lars poden resistir aquesta pressió sense que se n’alterin les parets, o bé és possible que en alguns punts es produeixi un petit esquinçament que provoqui l’aparició d’una hemorràgia cutània diminuta, anomenada petèquia. Si per sota de la zona on ha estat col·locat el braçal es presenten més de cinc petèquies, hom considera que els capil·lars són més fràgils del que es considera normal; de totes maneres, si la concentració de plaquetes en la sang és inferior al que hauria d’ésser es poden manifestar petèquies encara que els capil·lars siguin normals. En l’estudi de la resistència capil·lar es poden utilitzar d’altres mètodes, com ara la col·locació d’una ventosa que efectuï una pressió en la zona de flexió del braç durant un minut; si es presenten petèquies en aplicar una pressió inferior a 120 mm Hg, hom considera que els capil·lars són més fràgils del normal.
L’observació de la retracció del coàgul permet de conèixer l’activitat de les plaquetes, que després de la formació del coàgul alliberen unes substàncies capaces de provocar una contracció de la massa formada. Per realitzar aquesta prova hom procedeix a una extracció sanguínia d’una vena superficial de la zona articular del braç que es col·locarà en un tub especial sense anticoagulants. Amb el tub a una temperatura de 37°C, després d’uns 10 minuts o 15 es produeix la formació d’un coàgul sanguini; el tub es continua mantenint a temperatura constant i al cap de quatre hores s’observa el grau de retracció.
Una altra prova que serveix per a valorar l’estat de les plaquetes és l’agregació plaquetària, que es pot efectuar a través de diversos procediments. Així, el test de Salzmann consisteix, simplificadament, a obtenir sang d’una vena del braç amb una agulla connectada a un aparell amb un tub ple de boles de vidre a les quals s’adhereixen les plaquetes; quantificant les plaquetes abans i després del pas per l’aparell, s’observa la quantitat que se n’ha adherit a les boles i que hi han estat retingudes. En condicions normals, corresponen a un percentatge que oscil·la entre el 20% i el 50%. D’altres mètodes consisteixen a afegir substàncies que afavoreixen l’agregació a un plasma ric en plaquetes i permeten d’observar la variació de la densitat òptica segons com es produeixi l’adherència plaquetària.
Per tal d’estudiar el procés de coagulació es poden efectuar proves molt diverses. N’hi ha que estudien el procés globalment, determinant el temps de coagulació global, i n’hi ha que n’estudien uns aspectes determinats com ara el temps de protrombina i el temps de cefalina.
El temps de coagulació és determinat a partir de la introducció d’una mostra de sang en un parell de tubs que es mantenen a 37°C. Un d’ells es va movent alternativament cada minut, cosa que afavoreix la coagulació, fins que es forma el coàgul. Aleshores s’agafa el segon tub i es fa el mateix. El temps que triga a formar-se el coàgul en el segon tub és normalment de 10 minuts a 12, i es considera anormal un temps de coagulació superior als 15 minuts. Una variant de la prova anterior és l’anomenat temps de Howell. En aquest cas, hom afegeix a la mostra de sang oxalat de sodi i després es procedeix a la centrifugació, de manera que s’obté plasma amb plaquetes desproveït de calci. Després s’hi afegeix calci, es posa en funcionament el cronòmetre i cada minut es mou el tub fins que es forma el coàgul. En general, la coagulació s’esdevé entre 1,30 i 2,30 minuts. Si triga més es dedueix que hi ha un defecte de plaquetes o bé un trastorn de la via endògena de la coagulació.
El temps de protombina o temps de Quick valora els factors que activen la coagulació per via exògena. Es tracta, simplificadament, de comprovar el temps de coagulació d’una mostra de plasma desproveïda de calci quan s’hi afegeix una solució de tromboplastina tissular i calci. La tromboplastina tissular o factor III, en presència de calci o factor IV i de factor VII, activa el factor X. Aquest, en presència del factor V, activa la protrombina o factor II i la converteix en trombina, que al seu torn transforma el fibrinogen o factor I i origina la formació de fibrina i, per tant, la coagulació. La prova es realitza també en una mostra de plasma normal, utilitzat com a testimoni, i en la mostra de plasma que es vol estudiar. En el plasma normal, el temps de formació del coàgul és de 12 segons a 15; el resultat en el plasma que s’estudia és en relació amb el plasma testimoni, de manera que el valor de referència és del 100%; així, el valor normal seria també del 100%, per bé que es considera realment anormal quan és inferior al 70%. En definitiva, la prova té per finalitat comprovar l’existència d’una quantitat suficient de factors II, V, VII i X; com que aquests quatre factors tenen la propietat d’ésser elaborats en el fetge i, llevat del V, en presència de la vitamina K, el temps de Quick és molt important en el control de les persones que segueixen un tractament amb anticoagulants cumarínics orals, que actuen inhibint l’acció d’aquesta vitamina.
D’altra banda, el temps de cefalina o temps de tromboplastina parcial (TTP) valora els factors que activen la coagulació per la via endògena, com el VIII o antihemofílic, el IX, l’XI i el XII. El TTP és el temps que triga a coagular un plasma desproveït de plaquetes, al qual s’afegeix cefalina, un lípid que reemplaça la funció del factor III plaquetari; el valor normal d’aquesta prova és de 70 segons a 100. Darrerament es duu a terme el temps de cefalina-caolí o temps de tromboplastina parcial activada, semblant a l’anterior, però amb l’agregat de caolí, una substància tensioactiva que activa preferentment els factors XI i XII; la coagulació es completa entre 45 segons i 70. Aquestes proves es practiquen conjuntament en un plasma testimoni i el resultat no ha de superar en 8 segons o 10 el del plasma normal. S’utilitzen per tal de controlar la capacitat de coagulació en persones que segueixen un tractament amb heparina.