- És anomenat hipertiroïdisme el conjunt de manifestacions que produeixen un increment permanent de la secreció d’hormones tiroidals, inadequat a les necessitats de l’organisme. Aquestes manifestacions solen ésser: nerviositat, inquietud, necessitat exagerada d’activitat, acalorament, sudació, palpitacions, tremolors, marcats canvis d’humor, inestabilitat emocional, augment de la gana, pèrdua de pes i debilitat muscular.
- Els qui conviuen amb una persona afectada d’hipertiroïdisme han de tenir en compte que les dificultats en el tracte, provocades per la seva irritabilitat, la inquietud i els canvis d’humor, són conseqüència de la malaltia i poden solventar-se amb un tractament adequat
- L’hipertiroïdisme pot ésser causat per tres alteracions diferents, l’origen exacte de les quals és desconegut: la malaltia de Graves-Basedow, l’adenoma tiroidal tòxic i el goll multinodular tòxic.
- Si és provocat per la malaltia de Graves-Basedow, l’hipertiroïdisme pot presentar-se acompanyat d’una alteració ocular, l’exoftàlmia, que consisteix en una protrusió progressiva del globus ocular enfora de l’òrbita. El grau de protrusió ocular és variable en cada cas, fins i tot amb independència de l’evolució del mateix trastorn hormonal: pot romandre sempre moderat o, al contrari, progressar una vegada ja ha estat corregit l’hipertiroïdisme.
- La diagnosi de l’hipertiroïdisme és relativament simple, quan es presenta tota la simptomatologia. Tanmateix, com que en molts casos la simptomatologia és parcial i hi destaquen, sobretot, les alteracions cardiovasculars, no ha d’estranyar que calgui fer diverses anàlisis i realitzar una o més gammagrafies per tal de confirmar l’hipertiroïdisme i determinar-ne l’origen. Fins i tot, cal seguir amb les proves al llarg del tractament, per tal de comprovar l’evolució del trastorn i l’efectivitat de la teràpia.
- EI tractament de l’hipertiroïdisme, en primera instància, es basa en l’administració de fàrmacs capaços d’inhibir la funció de la tiroide. Com que cal determinar en cada cas la intensitat del tractament, les dosis dels fàrmacs s’ajusten periòdicament, per la qual cosa és imprescindible de respectar estrictament les indicacions del metge.
- El tractament amb medicaments sol ésser llarg, sovint durant un període superior a l’any, i se suspèn quan es comprova que la tiroide funciona bé. Tanmateix, en la meitat dels casos, al cap d’un cert temps, l’alienació torna a instaurar-se, i cal aplicar una altra mena de teràpia.
- Si cal recórrer a la cirurgia, amb anterioritat a la intervenció s’ha de dur a terme un tractament intensiu amb fàrmacs que inhibeixin l’activitat tiroidal, ja que en cas contrari hi ha la possibilitat que, després de l’extirpació parcial de la glàndula, la resta funcioni tan exageradament que arribi a produir una crisi tirotòxica.
- Una altra possibilitat terapèutica eficaç consisteix a anul·lar la glàndula tiroide amb I m.
- Durant el tractament de l’hipertiroïdisme amb medicaments antitiroidals de síntesi, especialment durant la primera etapa de la teràpia, poden aparèixer, tot i que no és gaire freqüent, alguns efectes secundaris adversos, com trastorns digestius o també erupcions cutànies. Si es presenten aquestes molèsties, cal consultar ràpidament el metge i, mentrestant, suspendre la medicació.
- Si la persona afectada és una dona, abans d’iniciar una teràpia de l’hipertiroïdisme cal comprovar que no està embarassada, perquè en cas de gestació la utilització d’antitiroidals ha d’ésser moderada. Cal posposar l’administració de I radioactiu, perquè afectaria la funció tiroidal fetal. També cal ajornar una possible intervenció, sobretot si es té en compte que les manifestacions clíniques de l’hipertiroïdisme no s’agreugen durant la gestació.