- Es denomina síndrome de Cushing el conjunt de trastorns produïts per una funció exagerada de l’escorça suprarenal, especialment derivats d’una secreció elevada i persistent de cortisol, com ara: obesitat troncular amb acumulació de greix a la cara, coll i abdomen; atròfia muscular en els membres; fatigabilitat; aprimament de la pell, que es torna greixosa; hirsutisme, o creixement de pèl en zones no habituals; estries violades en abdomen, membres, costats i natges; hipertensió arterial i trastorns cardiovasculars; absència de menstruacions en la dona; hiperglucèmia i glucosúria; i osteoporosi, o disminució de la densitat del teixit ossi.
- Les alteracions corresponents a la síndrome de Cushing poden ésser provocades per l’administració de medicaments anàlegs als glucocorticoides, com els que s’utilitzen per a la teràpia d’afeccions infla-matèries cròniques. De vegades, el benefici del tractament en justifica els efectes adversos; però sovint l’administració de fàrmacs corticoides és injustificada, no indicada pel metge, i cal aturar-la com més aviat possible, però de manera progressiva, ja que una suspensió sobtada pot desencadenar una insuficiència suprarenal aguda.
- SI bé la diagnosi de la síndrome de Cushing és relativament senzilla, no és fàcil de determinar-ne l’origen, per la qual cosa cal practicar nombroses exploracions que generalment aconsellen l’ingrés del subjecte afectat en un centre hospitalari.
- Les possibilitats terapèutiques són diverses, ja que la malaltia pot correspondre a una alteració en les glàndules suprarenals, o bé en altres estructures, com ara l’hipotàlem i la hipòfisi, que en controlen l’activitat Així, en cada cas específic caldrà decidir el tractament d’elecció més oportú.
- De vegades, per a resoldre el trastorn cal extirpar ambdues glàndules suprarenals, la qual cosa fa indispensable de seguir un tractament hormonal substitutiu posterior, durant tota la vida, equivalent al que s’administra en la malaltia d’Addison.