Després d’ésser absorbits en la mucosa intestinal, la major part dels lípids són reagrupats a l’interior de les cèl·lules superficials d’aquesta mucosa en forma de quilomicrons, els quals estan constituïts bàsicament per triglicèrids, fosfolípids i colesterol. Els quilomicrons són drenats inicialment per la limfa, però després d’uns minuts són abocats a la circulació sanguínia, on romanen en concentracions elevades durant unes dues o tres hores després dels àpats.
La depuració dels quilomicrons de la sang depèn de dos mecanismes. En un d’ells intervé un ferment sanguini que té la capacitat de separar els triglicèrids que formen part dels quilomicrons, per a descompondre’ls en àcids grassos. Aquests, a l’igual dels triglicèrids i àcids grassos que són incorporats directament a la circulació sanguínia després d’ésser digerits, posteriorment són captats pels diferents teixits on, per mitjà d’un procés d’oxigenació similar al de la glucòlisi, sofreixen una combustió i donen lloc a la formació de molècules d'ATP. L’altre mecanisme és l’absorció de quilomicrons sencers per part de les cèl·lules hepàtiques, que posteriorment els descomponen en llurs diverses fraccions, és a dir, en tri-glicèrids, en fosfolípids i en colesterol. Part d’aquests lípids romanen a l’interior de les cèl·lules hepàtiques per a posteriorment ésser emmagatzemats en forma de teixit adipós hepàtic —com s’esdevé amb part dels triglicèrids—, o bé per a sofrir altres transformacions. Una altra fracció d’aquests lípids són abocats de nou a la circulació sanguínia i acoblats a proteïnes per tal de fer-los solubles en la sang. Aquests darrers compostos són les anomenades lipoproteïnes sanguínies, la funció de les quals és transportar els lípids pels diferents teixits.
En els darrers temps, ha guanyat un notori interès el coneixement de les diferents lipoproteïnes i especialment llur paper en el transport del colesterol, lípid que, en determinades condicions, tendeix a dipositar-se sobre les parets de les artèries i col·labora a la formació de plaques d’ateroma, la qual cosa dóna lloc al procés anomenat aterosclerosi, que és un dels principals responsables de les malalties cardiocirculatòries més comunes. De fet, les possibilitats de patir aterosclerosi són molt més grans en els individus que presenten uns nivells sanguinis de colesterol elevats. Tanmateix, més important que la quantitat total de colesterol en la sang és, precisament, la proporció dels tipus de lipoproteïnes a què va unit. Entre d’altres, hom diferencia les anomenades lipoproteïnes de baixa densitat o LDL i les lipoproteïnes d’alta densitat o HDL. Les primeres tenen un efecte més nociu respecte al desenvolupament de l’aterosclerosi, ja que permeten que el colesterol que transporten s’alliberi i penetri a l’interior de les parets arterials. En canvi, les HDL tenen un paper protector en aquest sentit, ja que tendeixen a portar el colesterol fins al fetge, on és convenientment metabolitzat. Relacionada amb tots aquests punts, l’alimentació adquireix un paper de màxima importància pel que fa a l’aterosclerosi, perquè segons quins siguin els aliments ingerits, es pot afavorir una disminució o un augment d’uns i d’altres compostos. Així, per exemple, el consum de greixos saturats, bàsicament els d’origen animal, tendeix a elevar les LDL, amb el consegüent efecte nociu; en canvi, el consum de greixos insaturats d’origen vegetal tendeix a llur disminució, amb el benefici consegüent. D’això es pot deduir que existeix una relació estreta entre el greix saturat i el colesterol.
La funció final dels triglicèrids és de proporcionar i emmagatzemar energia. Quan l’organisme disposa d’una aportació adequada de glucosa, i té reserves de glucogen, la major part dels triglicèrids incorporats amb els aliments s’acumulen en els teixits, fonamentalment en el fetge i en el teixit adipós. Aquestes reserves energètiques, anomenades dipòsits de greix, a diferència de les de glucogen, són pràcticament il·limitades i ocupen menys lloc, ja que el potencial energètic dels greixos és més gran que el dels hidrats de carboni. Per contra, quan l’organisme no disposa d’un nivell de glucèmia adient ni de reserves de glucogen suficient, la major part dels triglicèrids incorporats amb els aliments són descompostos, sia en la sang o en els teixits, en àcids grassos, i aquests sofreixen una combustió intracel·lular. De la mateixa manera, quan les necessitats energètiques ho reclamen, com s’esdevé, per exemple, després de l’exercici físic prolongat, l’organisme comença a cremar els triglicèrids acumulats en els dipòsits de greix.
La destinació final dels fosfolípids incorporats amb els aliments és passar a formar part de diverses estructures orgàniques, especialment de les secrecions biliars i de les membranes cel·lulars.
El colesterol té un cicle orgànic particularment complex, ja que aquest compost és en part incorporat amb els aliments i en part és sintetitzat de manera relativament independent en el teixit hepàtic, a partir d’altres lípids. A l’igual dels fosfolípids, el colesterol s’utilitza fonamentalment per a la formació de les secrecions biliars i com element estructural de les membranes cel·lulars.