Definició i causes
L’aturada cardiorespiratòria és un trastorn agut, que es presenta de manera brusca i inesperada, consistent en la interrupció dels moviments respiratoris i de l’activitat cardíaca efectiva, és a dir, aquella que és capaç de fer circular la sang pels vasos sanguinis adequadament.
L’aturada cardiorespiratòria es pot iniciar en forma d’aturada cardíaca o d’aturada respiratòria, que consisteixen en la interrupció de l’activitat cardíaca eficaç o bé dels moviments respiratoris.
La causa més freqüent d’aturada cardíaca és la insuficiència coronària, és a dir, la disminució del flux sanguini per les artèries que irriguen el cor, la qual cosa dona lloc a complicacions com ara l’infart de miocardi. L’aturada cardíaca també pot presentar-se com a complicació d’altres trastorns cardíacs, com ara arrítmies greus, xoc o insuficiència cardíaca, i pot ésser causada també per trastorns metabòlics greus i per intoxicació per determinats medicaments, com també per una aturada respiratòria.
L’aturada respiratòria pot presentar-se com a complicació d’una insuficiència respiratòria, que pot ésser causada per diversos trastorns, com ara una agudització d’una malaltia pulmonar obstructiva crònica, una embòlia pulmonar massiva, una intoxicació per drogues opiàcies o medicaments sedants, o bé per certs trastorns neurològics o metabòlics que afecten el centre respiratori. També pot presentar-se una aturada respiratòria a conseqüència de l’obstrucció de la via aèria, produïda per la inhalació accidental d’un cos estrany o per elements del propi organisme; una causa molt comuna d’obstrucció de la via aèria en persones inconscients és l’obturació de l’accés a la laringe per la pròpia llengua, que es produeix fàcilment si no es col·loca el cap en una posició adequada. Altres causes d’aturada respiratòria són l’ofegament i la inhalació de fums i gasos tòxics.
Conseqüències
Si no s’efectua una actuació eficaç immediata, tant l’aturada respiratòria com l’aturada cardíaca condueixen a la mort en pocs minuts. Així, l’aturada cardíaca ocasiona una interrupció del flux sanguini cerebral i, per tant, de l’oxigenació de les cèl·lules nervioses que constitueixen el centre respiratori, on s’originen els impulsos nerviosos que controlen els moviments respiratoris. Com a conseqüència d’això, al cap de pocs segons de l’aturada cardíaca, el centre respiratori deixa de funcionar i els moviments respiratoris són abolits, i s’instaura una aturada cardiorespiratòria. Així mateix, l’aturada respiratòria comporta una interrupció de l’oxigenació de la sang, per la qual cosa la concentració d’oxigen en la sang es redueix ràpidament. A conseqüència d’això, al cap de pocs minuts de l’aturada respiratòria els teixits del cor ja no reben l’oxigen que necessiten, per la qual cosa s’interromp l’activitat cardíaca i s’instaura una aturada cardiorespiratòria.
En definitiva, amb independència del mecanisme causant, l’aturada cardiorespiratòria ocasiona una interrupció de l’aportació d’oxigen a tots els teixits de l’organisme. Com a conseqüència, s’aturen les funcions de tots els òrgans i sistemes. Un dels primers òrgans que s’inactiva és el cervell, ja que les cèl·lules cerebrals resisteixen molt malament la manca d’oxigen. Per aquest motiu, la conseqüència més important d’una aturada cardiorespiratòria és la pèrdua de consciència, és a dir, la manca de resposta als estímuls externs, a causa d’una mancança d’activitat cerebral.
Durant els minuts immediats a l’aturada cardiorespiratòria es manté un estat de mort clínica, en què les funcions vitals, és a dir, l’activitat cardíaca, la respiració i l’activitat cerebral, s’interrompen, però les cèl·lules cerebrals es mantenen vives i poden reprendre l’activitat mitjançant un tractament adient. Aquesta situació és molt breu, ja que després de 4 a 6 minuts de no rebre oxigen, les cèl·lules cerebrals comencen a deteriorar-se i les possibilitats de recuperació de l’activitat cerebral es redueixen ràpidament. A partir d’aquest moment, algunes funcions nervioses queden ja afectades de manera irreversible. Al cap de poca estona, uns 8 o 9 minuts després de produir-se l’aturada cardiorespiratòria, si no s’ha fet un tractament efectiu, es produeix ja la mort biològica, caracteritzada per la mort de les cèl·lules dels òrgans vitals, que representa la mort definitiva de la persona afectada.
La reanimació cardiopulmonar sistemàtica: el mètode A-B-C
És anomenat reanimació cardiopulmonar (RCP) un conjunt de procediments que cal efectuar en cas d’aturada cardiorespiratòria a fi de restaurar les funcions cardíaca i respiratòria, i evitar així la mort biològica.
L’aplicació immediata de tècniques de RCP apropiades representa l’única possibilitat d’evitar que mori una persona que ha sofert una aturada cardiorespiratòria. Mitjançant la reanimació, es pretén fonamentalment introduir oxigen en l’organisme i fer que aquest arribi als òrgans vitals perquè les seves cèl·lules es reactivin. Aquestes tècniques no són eficaces quan les cèl·lules ja han sofert lesions irreversibles, per la qual cosa no estan indicades quan ja s’ha produït la mort biològica. Per aquest motiu, és fonamental d’efectuar la RCP en els primers minuts després de l’aturada cardiorespiratòria. S’ha pogut comprovar que en el primer minut de l’aturada cardiorespiratòria, les funcions vitals poden ésser restaurades mitjançant RCP en un 50 a 75% dels casos, però a partir d’aquest moment les probabilitats de recuperació disminueixen ràpidament. Així, als 4 minuts només es recuperen un 30% dels casos i als 5 minuts menys del 10%. Són excepcionals les aturades cardiorespiratòries que es recuperen si la reanimació no ha començat abans de 8 o 9 minuts de la seva instauració.
Per tal que la RCP sigui eficaç, a més d’aplicar-se de manera immediata, cal que s’efectuï sempre seguint rigorosament un protocol d’actuació estandarditzat, que segueixi una seqüència lògica respecte a la fisiologia de l’organisme, i l’efectivitat del qual hagi estat contrastada mitjançant estudis rigorosos. El protocol que s’indica en aquesta obra és el més acceptat internacionalment, i en ésser conegut per tothom facilita la coordinació de les diverses persones que poden actuar davant d’una aturada cardiorespiratòria. A fi d’aconseguir la màxima efectivitat, aquest protocol és sotmès constantment a estudis de revisió, per la qual cosa hi ha la possibilitat que es vagin produint petites modificacions d’algunes de les maniobres indicades, encara que bàsicament totes són eficaces.
El protocol de RCP estandarditzat pot ésser aplicat a diferents nivells, segons els mitjans i els coneixements de què es disposi. El nivell més bàsic, aplicable per qualsevol persona sense necessitat de mitjans especials, és anomenat mètode “A-B-C”. Aquestes tres lletres corresponen a les inicials de les paraules angleses airway, breathing i circulation, que signifiquen respectivament, via aèria, respiració i circulació. Per mitjà d’aquestes sigles s’indiquen els tres objectius fonamentals de la RCP, que cal emprendre precisament en l’ordre alfabètic indicat per les inicials.