Cura de la persona inconscient que no respira

Respiració artificial

Si la víctima no respira espontàniament, cal efectuar algun procediment per introduir oxigen en l’organisme. Per a això, al llarg de la història s’han ideat nombroses tècniques de respiració artificial, però s’ha comprovat que el procediment més eficaç, sense la utilització d’instruments mèdics, és el mètode boca a boca.

El mètode boca a boca consisteix bàsicament a introduir en els pulmons de la víctima l’aire procedent dels pulmons del socorrista, a través del contacte de llurs boques. Per tal que sigui eficaç, és imprescindible que la via aèria estigui ben oberta, la qual cosa s’aconsegueix mitjançant la maniobra esmentada abans. A més, cal evitar que es produeixin fugues d’aire, per la qual cosa cal pinçar el nas de la víctima amb els dits gros i índex de la mà col·locada damunt del front. Mentre que es pren aquesta posició, el socorrista ha d’efectuar una inspiració profunda i retenir l’aire. Un cop completada la inspiració, ha de col·locar la boca mig oberta damunt de la de la víctima, fermant bé els llavis de tots dos, de manera que no quedi cap obertura. Immediatament, el socorrista ha de bufar el contingut dels seus pulmons, amb força però lentament, fins que observa que el pit de la víctima s’eleva. És molt important que la insuflació s’efectuï de manera lenta, és a dir, que no sigui sobtada o massa enèrgica, ja que si és així no es ventilaran més els pulmons i, en canvi, s’assolirà una pressió capaç d’introduir l’aire en l’aparell digestiu, en l’estómac, la qual cosa pot afavorir la producció de vòmits i empitjorar la situació o entorpir les maniobres. Així, doncs, cal bufar de manera decidida, però lenta, fins que s’observi l’elevació del pit de la víctima; en aquest moment, el socorrista ha de retirar la boca i permetre que els pulmons de la víctima es buidin sols, és a dir, que no cal efectuar cap maniobra per tal que l’aire sigui expulsat, ja que les estructures toràciques són elàstiques i es controlen per elles mateixes.

Si el socorrista comprova que, quan bufa, l’aire no entra, ha de pensar que potser no hagi col·locat adequadament el cap de la víctima. En aquest cas, cal rectificar la posició i repetir la insuflació. Si, amb tot, l’aire no entra, és probable que la víctima tingui una obstrucció de la via aèria per un cos estrany, que s’haurà de treure per mitjà de les maniobres adequades, que s’indiquen en un altre article.

Si la víctima portava una pròtesi dentària que s’ha hagut de treure perquè estava solta, és possible que no es pugui fer un bon segellament al voltant de la boca de la víctima, i que, per consegüent, l’aire s’escapi quan es bufa. El boca a boca també pot ésser impossible quan la víctima ha sofert un traumatisme a la boca o té una contracció muscular que impedeix l’obertura de la boca. En aquests casos, hom pot recórrer el mètode boca-nas, que es diferencia del boca a boca perquè es bufa l’aire en les fosses nasals de la víctima. Per tal d’efectuar-lo, en lloc de pinçar el nas, cal tancar la boca amb la mà que subjecta la barbeta, i ajustar la pròpia boca contra el nas de la víctima.

En tot cas, després d’efectuar una insuflació eficaç i mentre els pulmons de la víctima expulsen l’aire, el socorrista ha d’efectuar una altra inspiració profunda. A continuació es repeteix la maniobra.

Valoració de la circulació. Freqüència de la ventilació

Amb les dues insuflacions efectuades es pot considerar que s’ha introduït en l’organisme una quantitat d’oxigen suficient. Immediatament, cal comprovar si la víctima té una activitat càrdio-circulatòria que distribueixi la sang oxigenada. Per a això, cal palpar el pols arterial, és a dir, la propagació del batec cardíac a les parets de les artèries. La manera més fàcil de percebre’l és mitjançant la palpació del pols radial a la part anterior del canell.

S’ha de tenir en compte que una persona en estat greu pot tenir un pols molt feble que, fins i tot, no pugui ésser percebut en les artèries més perifèriques, com ara l’artèria radial. En aquestes situacions d’emergència, cal palpar sempre el pols d’una artèria gruixuda, preferiblement el pols carotidi. Per tal de localitzar-lo, el socorrista, en la mateixa posició que es troba, ha d’utilitzar la mà amb què subjectava la barbeta de la víctima, i buscar amb dos o tres dits la laringe, que es percep com una estructura dura en el centre del coll. Fent lliscar lateralment els dits, es troba una fenedura, on es pot palpar el pols carotidi.

La palpació del pols indica que la víctima té activitat cardíaca, i per tant que ha sofert només una aturada respiratòria. En aquest cas, s’ha de continuar només amb la respiració artificial, i efectuar, en un adult, unes 12 insuflacions per minut, és a dir, una insuflació cada 5 segons. De tota manera, s’haurà d’anar palpant el pols regularment, ja que aquesta és una situació molt greu, i la víctima pot sofrir una aturada cardíaca en qualsevol moment.

Si després de 5 segons de palpació no es percebeix el pols, es considera que la víctima ha sofert també una aturada cardíaca, per la qual cosa s’ha d’efectuar alguna maniobra per tal de fer circular la sang oxigenada.

Massatge cardíac extern

En cas d’aturada cardíaca, l’única maniobra eficaç per a fer arribar sang oxigenada als òrgans vitals, deixant de banda mètodes quirúrgics o la utilització de dispositius especialitzats, és el massatge cardíac extern, que sempre s’ha de combinar amb la respiració artificial. Aquest mètode consisteix bàsicament a efectuar compressions en la paret toràcica, a fi de provocar el moviment de la sang continguda en el cor cap a les artèries.

Per a efectuar el massatge cardíac extern és imprescindible que la víctima estigui col·locada en la posició de decúbit supí, damunt d’una superfície dura. El socorrista ha d’estar al seu costat, a l’alçada de les espatlles, de manera que pugui col·locar els braços completament estesos sobre el pit de la víctima. Si aquesta és a terra, el socorrista s’ha de posar de genolls al seu costat.

Un cop aconseguida la posició adequada, s’ha de localitzar el punt precís on s’ha d’efectuar el massatge. Per a això, es busca la punta de l’estern, que és l’os pla i llarg localitzat en el centre del pit. Dos dits per sobre de la punta inferior de l’estern, es col·loca el taló d’una mà. La compressió del tòrax en un altre punt seria ineficaç i augmenta el risc que es produeixin fractures de les costelles. Sobre el dors de la mà col·locada, es posa l’altra mà, vigilant que els dits no toquin el pit. És útil entrellaçar els dits d’ambdues mans per tal de mantenir-los aixecats; d’aquesta manera, s’aconsegueix que tota la força del massatge es concentri en el taló de la mà recolzada sobre l’estern, sense comprimir les costelles.

Un cop col·locades correctament les mans, el socorrista s’ha de situar sobre la víctima amb els braços completament estesos i verticals, de manera que quedin situats perpendicularment a la paret del tòrax. En aquesta posició, el socorrista ha de carregar el pes del seu cos sobre els braços, evitant que aquests es dobleguin, a fi de comprimir l’estern. Per tal que el massatge sigui eficaç, cal aconseguir que l’estern es deprimeixi uns 4 o 5 cm. Si hom adopta una posició adequada, això es pot aconseguir sense necessitat de fer força amb els braços, ja que si es fa força el socorrista s’esgotaria de seguida.

Tant bon punt s’ha efectuat la compressió, cal deixar anar ràpidament, per tal de permetre que el cor es dilati i torni a omplir-se de sang. S’ha de permetre que el tòrax s’elevi un temps igual a l’invertit en efectuar la compressió. En total, la compressió i la relaxació haurien de durar menys d’un segon, ja que cal efectuar unes 80 a 100 compressions per minut.

Reanimació càrdio-pulmonar

Per tal que la reanimació càrdio-pulmonar sigui eficaç, cal combinar adequadament el boca a boca i el massatge cardíac extern, de manera que successivament la sang s’oxigeni i es distribueixi per l’organisme. Si no es coordinen bé aquestes dues maniobres, podria esdevenir-se que es bombés sang no oxigenada, la qual cosa seria inútil.

Si hi ha un sol socorrista, es recomana que aquest efectuï alternativament 15 compressions cardíaques i 2 insuflacions. Aquest ritme és diferent del ritme fisiològic, però és el més eficaç perquè el pugui dur a terme una sola persona, ja que cada cop que es canvia de maniobra ha d’obrir la via aèria o buscar el punt del massatge cardíac, per la qual cosa perdria molt de temps si les alternés amb més freqüència.

Quan hi ha més d’un socorrista, cal que un d’ells es dediqui al boca a boca i l’altre al massatge cardíac extern, i així no han de canviar de posició. En aquest cas, cada 5 compressions cardíaques es fa una pausa breu d’1 o 1,5 segons, durant la qual s’efectua 1 insuflació. Per tal d’evitar el cansament, pot ésser convenient que els socorristes siguin periòdicament substituïts, o que intercanviïn les funcions si només són dos. Tanmateix, no convé que aquests canvis siguin massa freqüents, ja que cada cop s’haurà de tornar a posar el cap de la víctima en posició adequada i s’haurà de tornar a buscar el punt del massatge cardíac.

Comprovacions i resultat de la reanimació càrdio-pulmonar

Per tal d’assegurar que les maniobres que s’efectuen són eficaces, cal realitzar periòdicament algunes comprovacions, seguint el mateix mètode indicat per a examinar les funcions vitals de la víctima. Així, l’eficàcia de la ventilació artificial es pot comprovar observant si després de cada insuflació el pit puja i baixa successivament, i també sentint i escoltant si l’aire surt per la boca. Així mateix, l’eficàcia del massatge cardíac extern es valora palpant el pols carotidi i comprovant si es percep un impuls després de cada compressió toràcica.

Periòdicament, cal comprovar, a més, si les funcions vitals es restableixen. Per a això, cal aturar-se no més de 5 segons i examinar, com hem indicat, si la respiració espontània i el pols s’han recuperat. La primera comprovació es pot efectuar després del primer minut de reanimació, i a continuació cada 3 o 4 minuts. En tot cas, si les funcions vitals no s’han restablert, les maniobres han de continuar de seguida, sense deixar mai passar més de 5 segons.

En alguns casos, la reanimació càrdio-pulmonar bàsica aconsegueix restablir l’activitat cardíaca, i de vegades també la respiració, però més rarament la consciència es recupera immediatament. Si la víctima recupera el pols, però continua sense respirar, cal continuar només amb el boca a boca i comprovar regularment el pols, com s’ha indicat més amunt. Si arriba a respirar espontàniament, però es manté inconscient, s’ha de col·locar en la posició lateral de seguretat; el socorrista no se n’ha de separar i ha de comprovar regularment la respiració i el pols, ja que l’aturada càrdio-respiratòria pot repetir-se.

Encara que la víctima no es recuperi, les maniobres de reanimació càrdio-pulmonar bàsiques generalment resulten efectives per a mantenir els òrgans vitals en un estat adequat perquè l’activitat pugui ésser restablerta per mitjà de procediments més sofisticats, propis del personal sanitari. Per aquest motiu, les maniobres bàsiques iniciades s’han de continuar fins que la víctima pugui ésser atesa per personal mèdic amb capacitat per a valorar la viabilitat de continuar l’assistència amb mitjans més complexos.

Com ha estat dit, les maniobres només s’haurien d’interrompre temporalment per períodes inferiors a 5 segons, per tal d’efectuar les comprovacions indicades o substituir els socorristes. Fins i tot, si cal un trasllat, convé de mantenir-les mentre no es col·loqui la víctima en el mitjà de transport. Excepcionalment, es poden aturar una mica més en el moment de col·locar la víctima en el mitjà de transport o bé per a sol·licitar ajut en un cas extrem, però no s’han de fer més de 10 o 15 segons de pausa. La detenció definitiva de les maniobres només ha d’ésser fruit d’una decisió específica per part del personal sanitari que hagi arribat fins al lloc on hagi ocorregut el succés; sense una indicació mèdica, només és justificada si els socorristes arriben a esgotar-se abans de rebre ajuda o de disposar d’un transport sanitari.