És anomenat canvi de la coloració cutània qualsevol modificació més persistent o menys del color que habitualment té la pell d’una persona. Entre les causes d’aquest canvi es poden trobar diverses alteracions hematològiques.
La coloració cutània depèn de diversos factors que, si són alterats, poden provocar un canvi de color de la pell. Bàsicament, el color de la pell depèn del contingut que tingui de melanina, un pigment fosc elaborat per unes cèl·lules cutànies especialitzades; per tant, les alteracions de la producció de melanina originen canvis de coloració cutània que són anomenades alteracions de la pigmentació cutània.
Un altre factor que influeix en la coloració cutània és la circulació de la sang més superficial, perquè la sang continguda als capil·lars cutanis es transparenta i modifica el color de la pell; així, diverses alteracions circulatòries i hematològiques poden causar un canvi de la coloració cutània. El color de la sang depèn de l’hemoglobina, un pigment contingut als glòbuls vermells, la funció del qual és transportar oxigen des dels pulmons fins als teixits, com també dur diòxid de carboni des dels teixits fins als pulmons. Normalment, la sang manté un color més constant o menys, perquè la concentració d’hemoglobina oscil·la entre 13 i 16 g/100 cm3; així, una variació en la concentració d’hemoglobina en la sang origina un canvi de coloració: pal·lidesa, si disminueix, i rubefacció, si augmenta. D’altra banda, el color del pigment varia segons que contingui oxigen o no: quan es tracta d’hemoglobina oxigenada, és a dir, quan conté oxigen, és de color vermellós; en canvi, quan es tracta d’hemoglobina reduïda, és a dir, quan ha alliberat l’oxigen als teixits, presenta un color blavós. En general, la sang continguda als petits vasos cutanis és vermellosa, perquè la major part de l’hemoglobina es troba oxigenada i la concentració d’hemoglobina reduïda és solament de 2,5 g/100 cm3; així, si en algun moment s’incrementa la concentració d’hemoglobina reduïda, la sang pot adoptar un color blavós o moradenc, fenomen que s’anomena cianosi.
La pal·lidesa és un to blanquinós del color de la pell. De fet, es tracta d’un canvi del color cutani habitual d’una determinada persona, que adquireix una tonalitat més blanquinosa. Aquest signe pot ésser degut a una disminució del volum de la circulació sanguínia superficial o bé a una reducció de la quantitat d’hemoglobina que conté. D’altra banda, hi ha diversos trastorns circulatoris i neurològics que poden provocar una disminució del volum de sang que circula per la pell. Tanmateix, però, la causa més habitual de pal·lidesa és l’anèmia, és a dir, la disminució de la quantitat d’hemoglobina en la sang:
En cas d’anèmia, la intensitat de la pal·lidesa és proporcional a la de la manca d’hemoglobina. Segons el cas, però, pot ésser més evident o menys per al mateix afectat. Així, una pal·lidesa que es presenta sobtadament encara que no sigui gaire intensa serà, probablement, molt evident, però, al contrari, una pal·lidesa que es va intensificant lentament pot ésser poc manifesta per a la mateixa persona que n’és afectada i les que l’envolten, tot i que fóra evident per una altra persona que no l’hagués vist de temps enrere. L’origen de l’anèmia pot ésser molt divers, com també la gravetat de l’alteració causal. Així, sempre cal que la pal·lidesa persistent es consideri motiu de consulta mèdica.
La rubefacció és l’envermelliment de la pell, respecte a la coloració habitual. De fet, aquest signe pot ésser de molts tipus diferents i obeir a múltiples causes, entre les quals les menys habituals corresponen a alteracions hematològiques. Així, molts envermelliments cutanis circumscrits corresponen a alteracions de la pell o bé a trastorns circulatoris que determinen un flux superior de sang a la zona. I encara d’altres casos d’envermelliment difús o generalitzat són deguts a una vasodilatació superficial accentuada, com s’esdevé en el cas de la febre.
La rubefacció d’origen hematològic és deguda a un augment en la concentració d’hemoglobina. L’origen sol ésser una policitèmia, és a dir, una concentració sanguínia elevada de glòbuls vermells, de causa habitualment molt diversa. Així, en un dels tipus més habituals de la policitèmia, la policitèmia vera, la pell adopta un color porpra especialment intens, molt evident a les galtes.
La cianosi és una coloració blavosa de la pell i les mucoses deguda a un augment de la concentració d’hemoglobina reduïda en la sang dels vasos sanguinis més superficials. Hom considera que es produeix una cianosi quan la concentració d’hemoglobina reduïda en els capil·lars cutanis és superior als 5 g/100 cm3. La cianosi és més evident en les zones més primes de la pell, com el pavelló auricular, el nas, els llavis, el llit unguial o els dits.
L’origen de la cianosi pot ésser extremament divers, i en general correspon a trastorns pulmonars o circulatoris que pertorben la normal captació i l’alliberament d’oxigen per part de l’hemoglobina. Així, per exemple, l’origen de la cianosi pot situar-se en una malaltia pulmonar obstructiva crònica, com ara la bronquitis crònica, o bé en una malaltia circulatòria, com ara diverses cardiopaties congènites o la insuficiència cardíaca. Entre les alteracions hematològiques capaces de provocar cianosi cal destacar la policitèmia, és a dir, l’augment en la concentració de glòbuls vermells. En aquest cas també s’incrementa la quantitat total d’hemoglobina, tant de la unida a l’oxigen com de la reduïda.
Un altre canvi de coloració de la pell que pot tenir un origen hematològic és la icterícia, una coloració groguenca de la pell i les mucoses produïda pel dipòsit de bilirubina, un pigment derivat de la degradació de l’hemoglobina.
En condicions normals, l’hemoglobina derivada de la destrucció quotidina d’hematies provoca la formació d’una quantitat determinada de bilirubina. Aquest pigment és metabolitzat al fetge i excretat fonamentalment per la bilis. Així, diverses malalties del fetge i les vies biliars poden originar una acumulació de bilirubina en l’organisme i que es dipositi en la pell.
La icterícia pot ésser igualment d’origen hematològic quan hi ha una producció de bilirubina exagerada, consegüent a un increment anormal en la destrucció dels glòbuls vermells. La icterícia, doncs, sol ésser una manifestació de les anèmies de tipus hemolític, és a dir, aquelles anèmies degudes a una destrucció exagerada d’hematies; en una de les anèmies hemolítiques, l’anomenada malaltia hemolítica del nounat, deguda a una incompatibilitat Rh materno-fetal, la producció de bilirubina és tan exagerada que no solament es presenta icterícia per la seva acumulació en la pell, sinó també alteracions neurològiques pel dipòsit d’aquesta substància al cervell.