Els elements sanguinis necessaris per a resoldre nombroses situacions en la pràctica mèdica diària són els que componen la mateixa sang humana, ja que a hores d’ara encara no s’ha trobat un compost artificial que pugui ésser emprat com a substitut. Per aconseguir sang humana cal extreure una certa quantitat d’elements sanguinis d’una persona, sempre que el defecte ocasionat no comporti cap trastorn i es pugui recuperar per mecanismes de compensació naturals. Com que la legislació del nostre país determina que només es pot obtenir sang humana amb finalitats mèdiques exclusivament quan una persona decideix d’oferir-la voluntàriament sense pretendre res a canvi, la forma d’obtenció de sang és anomenada donació de sang. La sang obtinguda en les donacions efectuades als centres autoritzats passen a un servei especial, el banc de sang, on és analitzada i es determina si és apta per a finalitats mèdiques, és preparada per a fer-ne ús i emmagatzemada per a disposar-ne quan calgui.
Per a donar sang cal complir unes condicions que afecten tant la salut del mateix donant com la de l’eventual persona receptora. Bàsicament, pot ésser donant de sang qualsevol persona entre 18 anys i 65, d’un pes no inferior als 50 kg i que gaudeixi de bona salut. No poden donar sang, en canvi, les persones que pateixen d’alguna malaltia l’evolució de la qual podria ésser perjudicada amb l’extracció sanguínia, com ara hipotensió arterial o d’altres afeccions sanguínies o malalties renals. Tampoc no poden donar sang les persones que han patit d’alguna malaltia infecciosa que es pugui transmetre a través de la sang com ara hepatitis vírica, sífilis o SIDA. Hi ha algunes circumstàncies que impedeixen de donar sang temporalment, com en cas d’embaràs, en cas d’haver estat exposat recentment a una malaltia infecciosa com paludisme o hepatitis vírica, o també en cas d’haver estat sotmès a una intervenció quirúrgica els darrers sis mesos. Una altra condició per a donar sang és, justament, la de no haver-ho fet els tres darrers mesos, o els quatre en el cas de les dones.
Abans de l’extracció, en primer lloc s’efectua un interrogatori per a determinar si el donant s’ajusta a les condicions demanades. Després es realitza una exploració física en què es comprova el pes i es pren la pressió arterial. A més, es practica una prova per a determinar l’hematòcrit, és a dir, la proporció d’elements líquids i cel·lulars de la sang. Aquest procediment es realitza amb una petita mostra de sang obtinguda en punxar un dit. Si totes les dades que s’obtenen són satisfactòries es podrà procedir a l’extracció.
L’extracció de sang és duta a terme en un ambient apropiat, amb cadires de braços o lliteres. Quan la persona que dóna sang ja s’ha ajagut, es lliga una cinta de goma a l’avantbraç per tal de dificultar la circulació venosa i provocar un estancament de sang en les venes del braç, la qual cosa en facilita la localització i la punxada. Després d’haver desinfectat la zona, es punxa una vena amb un agulla que, a través d’un tub, es connecta a una bossa. La bossa destinada a recollir la sang conté substàncies anticoagulants que en garanteixen la conservació perfecta, i es manté en un nivell inferior per tal d’afavorir la recollida i impedir el reflux de sang cap a la vena. Quan la sang comença a fluir cap a la bossa es treu la banda elàstica del braç per a facilitar la circulació; amb la mateixa finalitat s’aconsella el donant que obri i tanqui la mà intermitentment. Després que ja s’ha obtingut una quantitat suficient de sang, no més de 400 cm3, s’interromp el pas de sang pel tub i es tanca la bossa. Abans de retirar l’agulla s’omplen de sang uns tubs per tal de poder-la analitzar sense necessitat d’obrir-la. Finalment, es retira l’agulla i es prem la zona de la punxada amb una gasa durant alguns minuts per tal d’afavorir la coagulació i evitar hemorràgies. En total, el temps necessari per a l’extracció no passa dels cinc minuts.
L’extracció de sang no comporta cap mena de risc per al donant, ja que la quantitat extreta representa com a màxim un 10% del volum sanguini total. D’altra banda, s’empren materials estèrils d’un sol ús, la qual cosa evita qualsevol mena de complicació infecciosa. És possible que immediatament després de l’extracció el donant es trobi una mica marejat o feble. Per això s’aconsella d’estar-se ajagut alguns minuts i després beure i menjar una mica per recuperar-se. La sang que s’ha extret és recuperada per mecanismes naturals. Així, gairebé al cap de dues hores ja s’ha elaborat prou plasma per a assolir novament el volum sanguini total. De totes maneres, la recuperació dels corpuscles sanguinis no és completa fins al cap de 30 dies o 45, de manera que les extraccions repetides es fan amb un interval mínim de tres mesos per tal de garantir una recuperació prèvia. La unitat de sang obtinguda en la donació passa al banc de sang, on és emmagatzemada a la temperatura necessària per a la conservació. Els tubs amb les mostres de sang són enviats al laboratori per a efectuar diverses proves. Així, es tipifica la sang i s’estableix el grup a què pertany; es fa una anàlisi completa per tal de constatar l’absència de qualsevol anomalia i s’efectuen proves específiques per a la detecció de malalties transmissibles com ara hepatitis vírica, sífilis o SIDA. Si en les proves realitzades es comprova que hi pot haver alguna mena de risc per al receptor, la unitat de sang és descartada.
D’altra banda, la sang procedent de les donacions es pot emmagatzemar en les mateixes bosses que s’han emprat en l’extracció, en unes condicions determinades de baixa temperatura. Així es conserva la sang apta per a ésser transfosa en un termini màxim d’un mes, ja que progressivament els seus elements es van desvitalitzant. Tanmateix, però, per a un millor aprofitament de les unitats de sang obtingudes, normalment es duen a terme diferents procediments destinats a fraccionar i separar els diversos components de la sang, tant per a prolongar la conservació d’alguns d’aquests elements com per a utilitzar-ne algun derivat en situacions específiques. Així, en primer lloc es centrífuga la bossa de sang per tal que els glòbuls vermells es dipositin en la part inferior. Després es connecta la bossa amb una altra de semblant a través d’un tub i, mitjançant un mecanisme de pressió, s’hi passa aquesta última part del contingut deixant a la primera bossa una concentració d’hematies, que es pot conservar uns 35 dies o que, si se sotmet a congelació, es pot mantenir durant més d’un any. A la nova bossa, hi queda el plasma, amb les proteïnes que conté en dissolució, les plaquetes i els leucòcits. Amb uns procediments semblants se separen les plaquetes, que són concentrades en una altra unitat, i els leucòcits, encara en una altra; les concentracions de plaquetes i de leucòcits es poden conservar aptes només durant uns quants dies. En ocasions determinades cal utilitzar plasma fresc, preparat poc després de l’extracció de sang completa, ja que alguns elements plasmàtics perden activitat al cap de poc temps. En d’altres, però, es pot emprar plasma congelat, el temps de manteniment en bones condicions del qual és d’un any. A més, amb procediments de centrifugació i de congelació especial es poden separar del plasma unes proteïnes que precipiten amb el fred; així s’obtenen concentracions de factors de la coagulació, com el VIII i el IX que són necessaris per al tractament de l’hemofília, o concentracions d’altres components com ara fibrinogen, albúmina o gammaglobulines.
En definitiva, d’una sola donació de sang és possible obtenir una unitat de sang total, o bé els productes següents: concentració de glòbuls vermells, concentració de plaquetes, concentració de leucòcits, plasma i concentracions de factor VIII i IX, com també preparats d’albúmina, fibrinogen i gammaglobulines.