La transfusió de sang és un procediment terapèutic molt estès que consisteix en la introducció de sang obtinguda en les donacions en el sistema càrdio-circulatori d’un receptor, bé per a restituir un volum sanguini total o per a normalitzar-ne la composició. Aquest tipus de tractament, en què s’utilitza sang total o algun dels seus components, rep el nom d’hemoteràpia.
La transfusió de sang, sigui completa o bé d’algun dels seus components, té indicacions molt diverses. Així, per exemple, la transfusió de sang completa és emprada per a recuperar el volum sanguini quan es presenten hemorràgies importants, o bé en el transcurs d’intervencions quirúrgiques. De vegades cal fer transfusions de sang total fresca, és a dir, obtinguda poc abans perquè se’n mantinguin vitals tots els components. Aquest és el cas d’intervencions que requereixen una circulació extracorpòria; per a realitzar un recanvi de sang en nounats, o en el tractament de diversos trastorns de la coagulació. La transfusió de concentrats d’hematies és una pràctica molt estesa en el tractament de l’anèmia, ja que es recupera el nivell d’hemoglobina utilitzant un volum de líquids reduït, la qual cosa és beneficiosa en el cas de persones grans o malalts cardíacs que no es poden sotmetre a un sobreesforç del cor. La transfusió de plasma és indicada en casos de pèrdua excessiva de líquids orgànics, com s’esdevé en les cremades de tercer grau, i també en alguna situació de xoc. La concentració de plaquetes és usada en cas de trombocitopènies, és a dir, defecte de plaquetes, per a prevenir l’aparició d’hemorràgies. La concentració de leucòcits és útil en el cas de granulocitopènia, és a dir, defecte de leucòcits, per una malaltia de la medul·la òssia o produït en el transcurs d’un tractament anticancerós. Les concentracions de factors de coagulació VIII i IX són fonamentals en el tractament de l’hemofília. L’albúmina és emprada per a solucionar l’acumulació exagerada de líquid extracel·lular, ja que dissolta en la sang tendeix a captar molt de líquid. El fibrinogen és emprat en determinades situacions hemorràgiques en què es presenta una disminució d’aquesta substància. Les gammaglobulines s’utilitzen, per exemple, per a atenuar mancances immunològiques.
El fet d’introduir en un organisme sang procedent d’altres persones no es troba exempt de risc, tant per les possibilitats de contagiar alguna malaltia del donant com per la possibilitat que la sang emprada no sigui compatible amb la del receptor i origini reaccions anòmales. Aquests dos inconvenients són molt inusuals actualment, a causa d’una sèrie de precaucions que s’adopten rutinàriament abans de la transfusió. Així, amb les anàlisis efectuades al banc de sang es descarten les unitats contaminades amb qualsevol mena de substància que pugui ésser perjudicial per al receptor, com és el cas de gèrmens. D’altra banda, hi ha unes normes que asseguren la compatibilitat de la sang del donant amb la del receptor.
En general, hom determina el grup sanguini AB0 i el factor Rh del receptor i només s’utilitza sang del mateix tipus. Solament d’una manera eventual, quan és indispensable practicar una transfusió d’urgència i no es disposa de la sang adequada, es pot variar limitadament aquesta norma; així, per exemple, seria possible transfondre sang del grup 0 a persones d’altres grups. Tanmateix, però, sempre és millor utilitzar sang del mateix grup. Per tal de tenir la certesa de la compatibilitat, en general abans de la transfusió s’efectua una prova de seguretat, en què es barreja una gota de la sang que s’empra en la transfusió amb una gota de sang del receptor. Així, comprovant que no es produeix cap reacció anormal, se sap amb seguretat que no hi ha cap mena d’incompatibilitat derivada d’una confusió en l’etiquetatge de les unitats de sang, o bé deguda a algun antigen o anticòs sanguini que no s’hagi investigat de manera rutinària.
Per a efectuar la transfusió s’utilitza la via intravenosa amb el procediment de gota a gota. La bossa que conté la unitat de sang es connecta a un tub a l’extrem del qual hi ha una agulla. A més, es col·loca en una posició elevada per a afavorir el pas de sang per acció de la gravetat a través del tub en direcció al cos del malalt, i es punxa amb una agulla una vena, en general del braç, que permet que la sang penetri lentament a l’interior del sistema càrdio-vascular. Un cop s’ha completat la transfusió d’una unitat, es retira l’agulla o bé, si cal, es continua amb una altra unitat. Quan es transfon una fracció de la sang, el procediment té unes mínimes variants segons el cas; així, per exemple, quan es fa una transfusió d’una concentració d’hematies se sol incorporar sèrum per tal que la preparació no sigui tan espessa, o bé s’han de diluir les concentracions proteiques.
D’altra banda, una tranfusió pot provocar diverses reaccions indesitjables, però quan hom decideix d’administrar-la és perquè hi ha garanties que se n’evitaran les més greus, o bé se sap que, en darrer lloc, les que es poden presentar representen uns inconvenients menors si es comparen amb l’ajut considerable que comporta l’hemoteràpia. Immediatament després de la transfusió hi pot haver reaccions d’incompatibilitat, o bé la transfusió mateixa pot constituir la via de contagi d’una infecció greu. Tanmateix, però, les mesures preventives asseguren actualment que les complicacions siguin molt infreqüents; de totes maneres, podria ésser que es transmetés una malaltia infecciosa poc habitual com ara el cas de la malària o de la malaltia de Chagas. Encara hi ha d’altres reaccions que es poden presentar, per bé que també són molt poc freqüents. Aquests efectes indesitjables, d’altra banda, són més probables en les persones que necessiten transfusions reiterades, com és el cas d’un hemofílic. Les menys estranyes són reaccions provocades per la introducció, juntament amb l’element transfós, d’alguna substància antigènica contra la qual hi ha anticossos en el plasma del receptor; en aquests casos hi pot haver febre o bé reaccions al·lèrgiques amb trastorns cutanis com urticària o eritema. Hi ha persones que presenten complicacions estranyes com ara embòlia pulmonar, disminució de la temperatura corporal o arítmies cardíaques; aquestes reaccions es produeixen molt estranyament, i solen ésser degudes a transfusions de grans quantitats de sang o a una malaltia prèvia que predisposi a una reacció determinada.
Quan una persona necessita transfusions sovint, en tractaments prolongats, es produeix en molts casos una acumulació excessiva de ferro en el seu organisme, procedent dels glòbuls vermells traspassats. L’excés de ferro és perjudicial, i per això de vegades cal administrar medicaments que disminueixin la quantitat d’aquest mineral en la sang i als dipòsits dels teixits.