La trasplantació de medul·la òssia és un procediment modern destinat a substituir els elements hemato-poètics medul·lars inactius o malalts d’una persona per uns altres que siguin actius i sans, procedents d’un donant o bé del mateix receptor. Es tracta d’un mètode d’execució senzilla si es compara amb la trasplantació d’altres òrgans, com ara el de ronyó; en canvi, requereix una preparació prèvia i unes cures posteriors molt complexes. El fonament d’aquesta pràctica es basa en la propietat de les cèl·lules mare hematopoètiques que es troben en la medul·la òssia, que tenen la particularitat de reproduir-se a si mateixes i generar la formació de tots els elements cel·lulars; per tant, n’hi ha prou que es trasplanti una quantitat suficient d’aquestes cèl·lules perquè quan s’integrin en la medul·la òssia del malalt comencin a produir ininterrompudament tots els corpuscles sanguinis.
La indicació més precisa de la trasplantació de medul·la òssia és l’aplàsia medul·lar, una alteració en què els elements cel·lulars es troben inactius i no elaboren les cèl·lules sanguínies. Tanmateix, però, també s’utilitza en el tractament d’altres afeccions com és el cas d’alguns tipus de leucèmia, malaltia en què diverses cèl·lules sanguínies experimenten una transformació cancerosa; en aquest cas, si es destrueixen els elements cel·lulars anormals i es practica una trasplantació medul·lar, l’alteració pot arribar a guarir. També s’efectua en cas d’immunodeficiència congènita, alteració en què l’infant no disposa de defenses orgàniques i pot ésser afectat per qualsevol infecció. En aquest cas, la implantació de medul·la òssia servirà perquè es desenvolupin al seu organisme leucòcits amb funcions defensives normals.
Per tal de poder efectuar la trasplantació cal disposar d’elements medul·lars compatibles antigènica-ment amb l’organisme del receptor, per tal d’evitar reaccions de rebuig. De vegades la medul·la òssia que cal trasplantar procedeix del mateix receptor; en aquest cas, per exemple, s’extreuen elements medul·lars d’un malalt que pateix de leucèmia i se’ls sotmet a una preparació especial eliminant les cèl·lules malignes que contingui i conservant la resta per a ésser reimplantades posteriorment. En altres casos, la medul·la òssia que s’ha de trasplantar procedeix d’una persona donant que comparteix característiques antigèniques amb el receptor. Així, l’ideal és que el donant sigui un germà bessó univitel·lí del receptor, ja que les característiques antigèniques són idèntiques en aquest cas, de manera que no es produirà cap mena de rebuig. Tanmateix, com que ben poques persones es troben en aquesta situació, el més habitual és que el donant sigui algun altre familiar proper, un germà per exemple, que comparteixi les màximes característiques de compatibilitat amb el receptor; en aquest cas la compatibilitat no és mai completa, i per això cal adoptar mesures complexes destinades a prevenir un rebuig eventual.
La consecució de la medul·la òssia que ha d’ésser trasplantada és relativament senzilla. Es tracta d’obtenir amb puncions òssies una aspiració medul·lar en què es trobin les cèl·lules mare que s’han de transplantar. Aquest procediment és efectuat amb anestèsia, general o raquídia. Un cop s’ha practicat l’anestèsia, hom efectua una sèrie de puncions òssies, generalment als ossos ilíacs, en què es fa una aspiració de la medul·la; normalment es duen a terme nombroses puncions que permeten d’obtenir una quantitat suficient de medul·la, entre 500 cm3 i 1.000. El producte obtingut és filtrat per tal d’eliminar els possibles fragments d’os que s’hagin extret i desfer els grumolls que formen els conglomerats cel·lulars. El producte homogeni així aconseguit s’introdueix en una bossa similar a les emprades per a recollir sang en les donacions, que conté substàncies anticoagulants i conservants, de manera que ja queda preparat per a la utilització. Pel que fa al donant, aquest procediment no representa cap problema important, ja que la seva pròpia medul·la òssia es regenera en un període relativament curt i fins i tot al cap de poques setmanes està en condicions d’efectuar una nova donació si calgués.
El tractament preparatori de la trasplantació és complex, perquè és imprescindible deprimir el sistema immunològic del receptor per tal que no ataqui les cèl·lules que s’han d’implantar; d’altra banda, donat cas que es tracti d’una leucèmia, és fonamental d’eliminar totes les cèl·lules canceroses abans de la trasplantació. Per aconseguir aquest objectiu, s’efectua un tractament intensiu amb fàrmacs anticancerosos i immunodepressors, i radioteràpia. Amb aquests mètodes es fa la prevenció d’un futur rebuig, però també s’eliminen totes les defenses orgàniques, de manera que és fàcil d’ésser contagiat per una infecció. Així, a partir del moment que la teràpia comença a ésser efectiva, cal que el receptor sigui ingressat en un ambient estèril especial perquè no entri en contacte amb gèrmens.
Quan el receptor ja ha estat tractat amb el procediment preparatori, es procedeix a la trasplantació. De fet, l’operació mateixa és força senzilla, ja que consisteix en la introducció per via intravenosa del material medul·lar obtingut, de la mateixa manera que es fa una transfusió de sang. Un cop han estat introduïts en la sang, els elements transiosos atenyen la medul·la òssia amb la circulació sanguínia, s’hi insereixen i comencen a proliferar.
El tractament posterior a la trasplantació també és complex perquè, encara que tot vagi bé, fins al cap d’algunes setmanes la medul·la no elaborarà prou elements sanguinis, en especial leucòcits, que actuïn contra les infeccions o les plaquetes que impedeixen hemorràgies. Així, el pacient s’ha de mantenir ingressat en habitacions estèrils i és habitual que necessiti transfusions de leucòcits o de plaquetes. D’altra banda, es duen a terme nombrosos controls per tal d’avaluar la nova funció medul·lar i investigar l’aparició de complicacions. Si la trasplantació ha estat eficaç, quan es practica un examen de la medul·la òssia al cap de dues setmanes ja es pot observar que hi ha algunes cèl·lules hematopoètiques actives; al cap de tres setmanes o cinc l’activitat medul·lar és gairebé normal. Les xifres de cèl·lules sanguínies en la sang solen atènyer la normalitat al cap d’un mes o dos.
Tot el procediment de la trasplantació, inclosa la preparació, pot originar diverses complicacions, algunes de les quals són molt greus. Les complicacions es poden presentar a partir del mateix tractament previ; així, per exemple, quan se suprimeix l’activitat del sistema immunològic és possible que es produeixin infeccions greus ocasionades per gèrmens que en situació normal provocarien alteracions poc importants. Una altra complicació és l’anomenada malaltia de l’empelt contra l’hoste causada per la introducció de cèl·lules immunològiques actives del donant en l’organisme del receptor, que poden atacar diversos teixits. De vegades aquest trastorn no és gaire intens i es manifesta pocs dies després de la trasplantació originant sobretot alteracions cutànies, hepàtiques i intestinals. En altres casos no es presenta immediatament, es prolonga durant més temps i provoca, entre d’altres, alteracions de la pell i les mucoses dels ulls i la boca, hepatitis greu i fibrosi pulmonar. El tractament d’aquesta mena de complicacions és molt difícil, i no sempre té èxit.
Les possibles complicacions derivades de la trasplantació, nombroses i de vegades molt greus, comporten una mortalitat elevada que se situa entre el 20% i el 25%. De totes maneres, com que es realitza en persones que pateixen unes malalties de base d’alta mortalitat, és preferible d’assumir el risc que es presentin. Així, per exemple, abans de la introducció d’aquest procediment morien gairebé la totalitat dels afectats per una aplàsia medul·lar, mentre que actualment se’n salven la majoria. D’altra banda, cal tenir en compte que constitueix un procediment molt recent, i hom suposa que s’anirà perfeccionant amb nous coneixements i arribarà a tenir una eficàcia superior amb el pas del temps.