El procés de creixement i desenvolupament psicomotor, des del naixement a l’edat adulta, és continuat i progressiu. No obstant això, per a poder avaluar regularment el procés, amb la finalitat de veure si l’infant evoluciona adequadament, hom ha considerat de dividir-lo en diverses etapes. Tot i que, en realitat, el límit d’aquestes etapes és artificial i flexible, la utilitat de la divisió està a poder comprovar si, al final de cadascuna, l’infant ha assolit el creixement i s’han desenvolupat les funcions psicomotores que es consideren normals en el seu entorn social.
Es parla, doncs, de la primera infància, que abasta fins els 3 anys de vida de l’infant. Se l’anomena nadó durant el període que abasta des del naixement fins a la fi del primer mes, època crítica en què se solen manifestar els trastorns físics derivats d’un desenvolupament intrauterí defectuós; després se’l coneix com a lactant, fins als 15 mesos, i posteriorment se’l denomina bebè.
En segon terme, es parla de la segona infància, que abasta el període comprès entre els 3 i els 9-10 anys d’edat. Dels 3 als 6 anys es parla de preescolar, i rep la denominació de pàrvul entre els 4 i els 6 anys. Després se’l coneix com escolar, per bé que entre els 8 i 10 anys també és anomenat prepúber.
A partir dels 9-10 anys ja comença una nova etapa, la pubertat, en què es produeixen una sèrie de transformacions físiques i psíquiques que constitueixen el pas de l’edat infantil a l’edat adulta.
En realitat, la delimitació de les etapes de desenvolupament serveix per a facilitar l’avaluació del procés, però té un valor relatiu. Els estudis realitzats indiquen que la majoria dels infants executen una determinada funció dins d’un determinat marge d’edat, però això no significa necessàriament que un nen hagi d’ésser considerat anormal per no haver-la realitzada en aquell marge de temps. Per tal d’avaluar-ne correctament el grau de creixement i de maduració, cal considerar conjuntament totes les funcions de l’infant, i sobretot el seu propi procés evolutiu individual.
En general, la seqüència amb què es van desenvolupant les diverses funcions és la mateixa en tots els infants. Per contra, l’edat en què s’accedeix a cada etapa varia en cada nen. Per exemple, tots els nens aprenen abans a sostenir el cap que no pas a seure, però l’edat en què s’assoleixen aquestes funcions varia en cada cas.
A grans trets, el desenvolupament sol progressar des d’activitats generalitzades a d’altres més delimitades, de les reflexes a les voluntàries, i de controlar les funcions pròximes al cap abans que no les pròximes als peus. Així, els moviments reflexos generalitzats de l’infant de pocs mesos es transformen en manipulacions fines amb les mans, i l’infant sosté el cap abans de saber estar-se dret.
En tot cas, una alteració del procés de desenvolupament no constitueix per ella mateixa una malaltia, però és símptoma indicador que l’infant pateix d’algun trastorn. L’avaluació del desenvolupament és important, perquè serveix de guia per a detectar-hi els trastorns que es puguin presentar durant la infància, i en conseqüència permet de diagnosticar-los i tractar-los precoçment, per a evitar que tinguin conseqüències irreversibles sobre la capacitat física o mental.