Tipus de lesions òsteo-articulars simples

L’aparell locomotor pot sofrir diferents tipus de lesions com a conseqüència d’un traumatisme. Pel que fa a les estructures òsteo-articulars, les lesions corresponen, fonamentalment, a fractures òssies, luxacions i esquinços.

La fractura òssia correspon a la ruptura, parcial o total, d’un o més ossos, és a dir, de les estructures dures i resistents que constitueixen la part fonamental de l’aparell locomotor.

La luxació o dislocació correspon al desplaçament d’un o més ossos de la seva posició normal en una articulació, és a dir, en l’estructura on aquests contacten entre ells i que permet determinats moviments, de manera que els ossos se separen o perden la relació normal.

L’esquinç correspon a la distensió, la ruptura o la desinserció dels lligaments articulars, unes estructures relativament flexibles que mantenen units els ossos en una articulació.

Quan el traumatisme afecta una extremitat, generalment es produeix només una lesió simple, és a dir que, si bé es presenten un o més d’aquests tres tipus de lesions de l’aparell locomotor, no es lesionen els òrgans interns. En aquests casos, els primers auxilis es dirigeixen principalment al tractament local de la lesió, encara que algunes lesions simples també poden tenir repercussions generals, com es veurà més endavant. El plantejament és diferent quan es tracta de traumatismes greus o múltiples, que afecten diverses parts del cos i poden lesionar òrgans interns. En aquests altres casos, és primordial la preservació dels òrgans interns i de les funcions vitals, adoptant les mesures que són descrites en un altre article. Només quan han estat resolts aquests problemes prioritaris cal dirigir l’atenció a les lesions òsteo-articulars simples, els primers auxilis de les quals es descriuen en aquest article.

Fractures

Les fractures es produeixen quan l’os és sotmès a una força d’intensitat superior al seu grau de resistència. Els ossos són relativament sòlids i flexibles, per la qual cosa fins a un cert punt poden resistir els impactes produïts des de l’exterior del cos, i les forces de flexió o de rotació produïdes pels moviments del propi cos. Tanmateix, quan aquestes forces són molt potents, poden vèncer la resistència i la flexibilitat dels ossos i provocar la separació de les estructures en el punt on la força de l’impacte és més gran o la resistència de l’os és més petita.

Es poden produir fractures per diversos mecanismes, però el més freqüent és que l’os es trenqui a causa d’un cop directe, o bé com a conseqüència d’una caiguda sobre una part del cos, la força de la qual es pot transmetre d’un os a un altre. En qualsevol cas, poden produir-se diversos tipus de fractures, segons la intensitat de la força causant, la posició del cos i les condicions individuals, com ara l’edat i l’estat general de salut. En l’actuació de primers auxilis, interessa només diferenciar alguns d’aquests tipus, que són descrits amb més detall en el capítol dedicat a l’Aparell locomotor.

En primer lloc, és important considerar que les fractures poden ésser completes, si l’os queda separat en dos o més fragments, o incompletes, si no se separen totalment els diferents segments ossis. Les fractures completes són relativament més greus, ja que els fragments poden desplaçar-se i lesionar estructures veïnes, com ara vasos sanguinis i nervis, la qual cosa pot produir diverses complicacions. Així, per exemple, una fractura completa del fèmur pot lesionar els vasos sanguinis gruixuts veïns i causar una hemorràgia interna greu, amb totes les seves conseqüències. Tanmateix, les fractures completes solen ésser diagnosticades amb més facilitat, ja que produeixen signes més evidents, sobretot si els fragments es desplacen de lloc. En canvi, en cas de fractures incompletes, els signes poden ésser menys clars i de vegades poden passar desapercebudes si no s’efectuen les proves mèdiques adients. Això és perillós, perquè si no es prenen les precaucions adequades, una fractura incompleta pot convertir-se en fractura completa i ocasionar les mateixes complicacions.

També és important distingir entre les fractures tancades, en les quals la pell adjacent resta intacta, i les fractures obertes, en les quals l’os fracturat queda en comunicació amb l’exterior. En les fractures obertes, a més de prendre les mesures apropiades per a una fractura, cal extremar les cures indicades per a les ferides destinades a evitar una infecció, ja que la infecció de l’os pot complicar el guariment de la fractura.

En qualsevol cas, el primer símptoma que es presenta quan es produeix una fractura és el dolor, que sol ésser intens i, en general, es localitza amb precisió en una petita zona, que correspon al punt on l’os s’ha trencat. El dolor s’aguditza si es toca aquest punt o si s’intenta mobilitzar la part del cos lesionada, per la qual cosa cal evitar aquestes maniobres si se sospita una fractura.

Un altre símptoma freqüent és la impotència funcional, és a dir, una incapacitat per a moure la part del cos lesionada. És deguda al dolor que ocasiona la mobilització de l’os, ja que l’os trencat no pot exercir la funció de palanca.

Si la fractura és completa i els fragments s’han desplaçat, també poden presentar-se deformitats en la superfície del cos, produïdes per la protrusió dels fragments. A més, en aquest casos, la part del cos afectada pot tenir una mobilitat anòmala, per bé que aquests moviments han d’ésser evitats, ja que podrien ocasionar complicacions.

En les hores següents al traumatisme, poden aparèixer altres símptomes i signes. Per exemple, l’aparició d’equimosis, o taques morades sota la pell, que es produeixen a conseqüència de l’escampament de l’hemorràgia interna, que en major o menor grau es produeix sempre a causa de la ruptura dels vasos sanguinis de l’os. Pel mateix motiu, també pot produir-se una tumefacció de la zona lesionada. Tanmateix, és preferible que la persona afectada ja hagi estat atesa abans que no es presenti aquesta fase de l’evolució.

Lesions articulars

L’esquinç i la luxació es produeixen quan l’articulació és sotmesa a un moviment anòmal o d’una intensitat superior a la que poden suportar els lligaments de l’articulació. Si només els lligaments són distesos o esqueixats, es produeix un esquinç i els ossos romanen a lloc. Si, a més, els ossos es desplacen de lloc, es produeix una luxació.

El primer símptoma que se sol presentar en tot cas és el dolor, que sol ésser intens, i impedeix algun o tots els moviments possibles de l’articulació lesionada. En cas de luxació, a més, els ossos poden quedar blocats en una posició que impedeix completament qualsevol moviment de l’articulació.

Sovint, la persona afectada explica que ha notat algun símptoma en el moment del traumatisme, com ara una sensació de cruixit en cas d’esquinç, o una sensació de desplaçament de l’os, en cas de luxació. El desplaçament produït per les luxacions sol ésser evident, ja que en general ocasiona una deformitat important de l’articulació.

Si l’articulació no es belluga, el dolor pot cedir poc després del traumatisme. Tanmateix, al cap de poca estona torna a aparèixer, atès que es produeix una inflamació de la zona afectada.

La inflamació i el dolor consegüents poden ésser evitats o reduïts si s’apliquen compreses fredes o gel sobre l’articulació afectada. Tanmateix, en cas de luxació no s’ha de retardar l’assistència mèdica, ja que els ossos s’han de tornar a posar a lloc tan aviat com sigui possible. En cas d’esquinç, no hi ha tanta urgència, i fins i tot es pot esperar a comprovar si el dolor desapareix per complet mitjançant el repòs absolut de l’extremitat. Si el dolor persisteix, és convenient de realitzar un examen mèdic per tal d’establir exactament la diagnosi i el tractament adient.

En tot cas, abans del tractament mèdic definitiu, poden ésser útils una sèrie de mesures generals que són indicades en qualsevol tipus de lesió òsteo-articular.

Primers auxilis de les lesions òsteo-articulars simples

Les mesures de primers auxilis que cal efectuar en cas de lesions òsteo-articulars simples són fonamentalment les mateixes, independentment del tipus de lesió. L’objectiu principal és sempre impedir el moviment de les estructures òsteo-articulars afectades, a fi d’evitar el dolor i de reduir el perill d’agreujament de la lesió o la producció de complicacions.

Sempre que una persona hagi sofert un traumatisme, és preferible d’interrogar-la i examinar-la inicialment sense bellugar-la de la posició en què es trobi, per tal d’evitar el desplaçament de les lesions òsteo-articulars que pugui tenir. Si es comprova que no té cap lesió que en contraindiqui la mobilització, es recomana posar-la ajaguda.

La primera cosa que cal fer, un cop efectuades les comprovacions habituals de les funcions vitals, és preguntar-li a la persona afectada si li fa mal en algun lloc, per tal de deduir la possible localització de les lesions eventuals.

Per tal d’examinar adequadament les parts del cos potencialment lesionades, cal treure la roba que les cobreix. Tanmateix, cal evitar la mobilització de la part lesionada, per la qual cosa s’ha de tallar, si cal, la roba.

Un cop es té la zona al descobert, cal comprovar si hi ha una hemorràgia, produïda per una fractura oberta, i en aquest cas fer servir els mètodes d’hemostàsia adients. En cas de fractura oberta caldrà adoptar a més les mesures antisèptiques adequades per a una ferida, i sempre s’haurà de tapar amb gases estèrils o un drap com més net millor.

Sempre que la lesió sigui important, és preferible que la persona afectada sigui atesa en el mateix lloc de l’accident per personal sanitari especialitzat, perquè la recullin i traslladin de la manera adequada a un centre sanitari. Només si la lesió és molt localitzada i la persona afectada es pot desplaçar sense utilitzar la part afectada, podrà anar per si mateixa al centre sanitari. En tot cas, abans del desplaçament, cal evitar el moviment de la lesió per mitjà d’algun mètode d’immobilització improvisat.

La immobilització s’ha de fer sempre en la mateixa posició en què s’hagi trobat l’extremitat. No s’ha de pretendre mai de col·locar bé els ossos o els fragments desplaçats, perquè, en mobilitzar-los, es podria lesionar algun nervi o vas sanguini.

Si la lesió afecta una articulació, no cal sinó immobilitzar-la, però si afecta un os, cal immobilitzar les dues articulacions dels extrems. Així, en cas de lesió de la cama, s’han d’immobilitzar el turmell i el genoll.

Abans d’efectuar la immobilització, cal cobrir la part lesionada amb algun material tou, com ara cel·lulosa, cotó o un tros de roba, per tal d’evitar comprimir directament la lesió amb els objectes que s’utilitzin per a immobilitzar-la.

Seguint aquests principis bàsics, es poden improvisar molts mètodes d’immobilització, segons el lloc on s’hagi produït l’accident i el material de què es disposi. Per tal d’immobilitzar una fractura de la cama es podria embolicar l’extremitat amb una tovallola, i col·locar una fusta a cada costat, des del turmell fins al genoll, els quals es podrien subjectar amb uns mocadors. Una lesió de l’espatlla o del braç es podria immobilitzar amb una jaqueta que es posa normalment pel costat no afectat, mentre que l’altra meitat es doblega per la part anterior envoltant l’avantbraç i es corda el botó en un trau superior. L’avantbraç es pot immobilitzar bé embolcallant-lo amb diaris o revistes doblegats; i el turmell amb un coixí.