Traumatisme potencialment greu

Si bé gairebé tots els traumatismes poden comportar potencialment complicacions greus, n’hi ha alguns tipus en els quals aquesta circumstància és encara més rellevant, ja que en molts casos s’acompanyen de lesions que poden agreujar-se en els moments posteriors a l’accident si no se’n tenen en compte les característiques particulars. Per això, val la pena de fer algunes consideracions especials sobre els principals traumatismes d’aquesta mena, com ara els cranials, els facials, els laringis, els vertebrals, els toràcics, els abdominals i les amputacions traumàtiques.

Traumatisme cranial i crànio-encefàlic

Els traumatismes cranials, és a dir, els que afecten el cap, corresponen generalment a traumatismes crànio-encefàlics (TCE), ja que no només es poden acompanyar de lesions en els ossos del crani, que molts cops no es produeixen o no tenen gravetat, sinó especialment d’alteracions en les estructures nervioses que formen l’encèfal, principalment el cervell, ocasionades per un impacte extern sobre el crani o per un moviment sobtat i violent del cap.

Causes i tipus

Els mecanismes que poden ocasionar un TCE es produeixen fàcilment en els accidents de trànsit. Per aquest motiu, es calcula que s’hi produeixen TCE en el 60% dels casos.

La majoria de traumatismes localitzats en el crani no arriben a afectar l’encèfal, perquè els ossos del crani formen un embolcall molt resistent, i les estructures nervioses són protegides per sistemes que esmorteeixen els cops, com ara el líquid cèfalo-raquidi. Les lesions més freqüents són les contusions i les ferides, que en aquesta localització poden inflarse molt o sagnar de manera abundant, atès que el cuir cabellut té una xarxa rica de vasos sanguinis. L’escampament de la sang sobre la cara pot ésser molt aparatosa, però això no significa que la lesió sigui greu ni que afecti les estructures nervioses.

Quan el traumatisme és prou potent per a afectar les estructures nervioses contingudes en el crani, es poden produir diversos tipus de trastorns. El més freqüent és la commoció cerebral, que consisteix en una detenció momentània de l’activitat cerebral, sense que es produeixin lesions aparents en les estructures nervioses. Com a conseqüència d’això, la persona afectada perd la consciència i la recupera al cap de pocs minuts, tot i que durant una bona estona pot estar atordida, somnolenta o desorientada. Generalment, no recorda l’accident causant.

Quan el traumatisme provoca la destrucció de teixit nerviós o la formació de petites hemorràgies en el cervell, es produeix una contusió cerebral. Generalment, ocasiona una pèrdua de consciència de més durada, i l’accidentat pot romandre en estat de coma durant molt de temps. Si la contusió és molt localitzada, poden presentar-se diversos trastorns neurològics, com ara convulsions o pèrdua de força d’una part del cos. Són similars els trastorns ocasionats per la laceració cerebral, que consisteix en un esqueixament de l’escorça cerebral, o bé de les meninges, és a dir, de les capes de teixit conjuntiu que l’envolten i la protegeixen.

Quan el traumatisme és degut a un impacte directe sobre el crani i és intens, es pot produir una fractura cranial, és a dir, una ruptura dels ossos del crani. Si la fractura és tancada, els únics símptomes de la lesió òssia poden ésser el dolor localitzat i la tumefacció o l’enfonsament de la zona afectada. Si la fractura és oberta, pot arribar a veure’s l’os fracturat a través de la ferida, i de vegades s’exterioritzen petits fragments ossis. En els casos més greus, pot sortir per la ferida líquid cèfalo-raquidi, que és clar i transparent, i fins i tot massa encefàlica.

En cas d’una fractura de la base del crani poden presentar-se signes diferents dels d’abans, ja que els ossos que formen la part inferior del crani no comuniquen directament amb l’exterior. En aquest cas, pot sortir sang o líquid cèfalo-raquidi pel conducte auditiu extern o pels orificis nasals, o pot formar-se un embassament de sang sota la pell al voltant dels ulls.

Assistència dels traumatismes crànio-encefàlics

Les conseqüències dels TCE són diverses, ja que segons el grau i l’extensió de teixit nerviós afectat, l’accidentat pot refer-se totalment, pot sofrir trastorns nerviosos que comportin seqüeles greus o permanents, i fins i tot, en un 10% de casos, es presenten complicacions mortals. Gran part de les morts per TCE es produeixen durant el trasllat a l’hospital, i moltes d’elles es poden evitar si s’efectuen uns primers auxilis adequats. Evidentment, el socorrista no disposa de mitjans per a evitar ni reduir les lesions cerebrals, però pot aconseguir que l’accidentat mantingui les funcions vitals fins que sigui atès per personal sanitari, i en pot prevenir algunes complicacions.

La primera cosa que cal tenir en compte quan s’atén una persona que ha sofert un traumatisme cranial important, sobretot si està inconscient, és que pot tenir també una lesió de la columna vertebral, ja que els mecanismes que ocasionen ambdós tipus de lesions són similars. Per aquest motiu, cal tractar la víctima com si també tingués un traumatisme vertebral. Per consegüent, s’ha de bellugar com menys millor, i si és imprescindible de moure-la s’han d’adoptar les precaucions indicades per tal de mantenir la columna vertebral rígida.

El procediment que s’ha de seguir quan s’atén una persona que ha sofert un TCE és fonamentalment el que s’ha indicat per als accidents en general. En cas que porti un casc posat, generalment no cal treure-1’hi. Tanmateix, si la víctima no respira pot ésser necessari treure-hi per tal de poder efectuar la reanimació, i si és inconscient i vomita, per tal de mantenir les vies aèries lliures.

Si és imprescindible de treure-l’hi, cal que siguin preferentment dues les persones que treguin el casc. D’aquesta manera, mentre una persona retira amb cura el casc amb les dues mans, l’altra pot subjectar fermament el cap de l’accidentat posant-li una mà en la mandíbula i l’altra sota el coll. Si el casc és retirat per una sola persona, alhora que desplaça el casc amb les mans ha de subjectar el cap de la víctima amb els dits.

Sempre que la persona accidentada hagi sofert una pèrdua de consciència, encara que hagi estat momentània, cal que sigui traslladada com més aviat millor a un centre sanitari, per tal que avaluïn la gravetat de les lesions que pugui haver sofert. Aquesta precaució també ha d’ésser adoptada, encara que no s’hagi produït una pèrdua de consciència, si la intensitat del traumatisme ha estat important, i sobretot si es presenten signes de fractura cranial o d’alguna complicació.

Els primers auxilis que cal prestar en cas de sospita de fractura cranial són pràcticament els mateixos que en un traumatisme crànio-encefàlic sense fractura. A més, si la fractura és oberta, s’ha de cobrir la ferida amb gases estèrils o un tros de roba neta, sense manipular la ferida ni intentar reintroduir la massa encefàlica que es pugui haver exterioritzat. En tot cas, sempre que es presenti algun dels signes esmentats, cal que l’accidentat sigui atès en un centre sanitari per tal que es determini l’extensió de les seves lesions.

Complicacions retardades

A més dels trastorns produïts per afectació directa de les estructures nervioses i òssies, que es manifesten immediatament amb els signes i els símptomes esmentats, els traumatismes crànio-encefàlies poden ocasionar trastorns que es manifesten al cap d’un temps de l’accident. Aquest retard en l’aparició de manifestacions del traumatisme crànio-encefàlic es pot esdevenir quan es produeix un esquinçament dels vasos sanguinis continguts en el crani, que ocasioni la formació d’un embassament de sang dins de la cavitat cranial, o hematoma intracranial. Generalment, abans de formar-se l’hematoma es produeix alguna de les lesions cerebrals esmentades, per la qual cosa es presenten els trastorns indicats. Tanmateix, també es pot esdevenir que l’accidentat no hagi presentat símptomes immediatament després de l’accident, o només hagi sofert una pèrdua de consciència transitòria. En aquests casos, mentre l’hematoma és petit, l’accidentat pot estar al començament aparentment bé, i fins i tot pot ajudar a atendre altres ferits. Al cap d’un temps variable, que pot oscil·lar des de minuts a dies, l’hematoma pot començar a comprimir les estructures cerebrals i ocasionar diversos trastorns nerviosos.

Els primers símptomes que solen aparèixer en cas de formació d’un hematoma intracranial són mal de cap d’intensitat progressiva, sensació de mareig, i vòmits intensos i repetits. També poden presentar-se alteracions de la visió, trastorns mentals i alteracions de la consciència que poden arribar al coma. Sempre que es presentin aquests símptomes, cal que la persona afectada vagi tan aviat com sigui possible a un centre sanitari, on poden diagnosticar i tractar adequadament aquests trastorns. D’aquesta manera, es poden evitar complicacions irreversibles, ja que en els casos més greus, l’hematoma pot destruir el teixit cerebral o pot afectar les zones cerebrals que controlen les funcions vitals, i ocasionar una aturada càr-dio-respiratòria. Per tot això, es fa indispensable també una exploració mèdica oportuna després d’un traumatisme cranial, encara que aquest no hagi produït majors molèsties en els moments inicials.

Traumatisme facial i laringi

Tipus i conseqüències

Els traumatismes facials, és a dir, aquells que afecten la cara, són molt freqüents en tota mena d’accidents, però especialment en els accidents de trànsit, en els quals afecten un 70% de les persones lesionades. Això és degut al fet que en produir-se la detenció sobtada de l’automòbil, el cap tendeix a desplaçar-se cap endavant, i si no es porta el cinturó de seguretat posat, la cara fa col·lisió amb les parts anteriors del vehicle.

En la majoria dels casos, les lesions són lleus; es tracta principalment de contusions i ferides, que acostumen a sagnar abundantment. Són molt freqüents els traumatismes nasals, que solen provocar una gran tumefacció del nas, i que poden provocar una fractura dels ossos nasals. Aquestes lesions no ocasionen trastorns greus, però poden deixar seqüeles estètiques, per la qual cosa és preferible que la persona afectada rebi assistència mèdica, perquè puguin adoptar-se tan aviat com sigui possible les mesures preventives necessàries per tal d’evitar-les. El control mèdic és especialment important si el traumatisme ha afectat el globus ocular, encara que l’accidentat no presenti inicialment alteracions de la visió, perquè poden desenvolupar-se complicacions posteriors que afectin la capacitat visual.

Si el traumatisme facial és intens i afecta la part inferior de la cara, pot ocasionar fractures múltiples dels ossos maxil·lars. En els casos més greus, si els fragments es desplacen poden obstruir les vies respiratòries, sobretot si l’accidentat està inconscient.

També poden ocasionar trastorns respiratoris els traumatismes que afecten la laringe, o traumatismes laringis. Aquesta via respiratòria pot resultar lesionada amb relativa facilitat al nivell del coll, on es troba just per sota de la pell.

Conducta a seguir en els traumatismes greus

Si la persona amb un traumatisme facial o laringi presenta dificultats respiratòries o bé una aturada respiratòria, cal practicar les maniobres habituals per tal d’obrir al màxim les vies respiratòries. Si, malgrat això, persisteix el trastorn respiratori, pot ésser útil efectuar les maniobres per a alliberar les vies respiratòries de cossos estranys, ja que és possible que l’obstrucció sigui causada per alguna estructura que s’hagi desprès. Si cal fer la respiració artificial, però l’accidentat té lesions a la boca que impedeixen el boca a boca, es pot efectuar la respiració boca-nas, insuflant-hi l’aire a través del nas.

En tot cas, quan una persona presenta un traumatisme facial important, s’ha de considerar la possibilitat que hagi sofert també un traumatisme crànio-encefàlic o un traumatisme vertebral, ja que el mateix impacte pot haver afectat aquestes altres estructures. En aquests casos, cal adoptar les mateixes mesures indicades per a aquests altres tipus de traumatismes.

Traumatisme vertebral i lesió medul·lar

Causes i tipus

Els traumatismes vertebrals, que són els que afecten la columna vertebral, constituïda per les vèrtebres, les articulacions intervertebrals i els lligaments que les uneixen, són molt freqüents en els accidents greus.

La columna vertebral pot resultar lesionada pels moviments excessius de flexió o de rotació del tronc que superin el seu grau de flexibilitat. Aquests moviments poden produir-se en els accidents d’automòbil, a conseqüència del desplaçament brusc d’una part del cos, mentre que una altra es manté fixa. També pot lesionar-se la columna vertebral a causa d’un impacte molt potent en direcció vertical, com es pot esdevenir per caiguda des d’una gran alçada, a conseqüència de la transmissió de la força a les vèrtebres.

Com qualsevol traumatisme òsteo-articular, els traumatismes vertebrals poden ocasionar diferents tipus de lesions, principalment fractures, luxacions o esquinços, les conseqüències dels quals poden ésser molt diverses. Els símptomes inicials de qualsevol d’aquestes lesions són similars, i consisteixen principalment en dolor intens localitzat en la zona lesionada, i rigidesa de la part del tronc afectada.

La principal complicació del traumatisme vertebral és, però, el traumatisme medul·lar, és a dir, l’alteració o la destrucció de part de la medul·la espinal, estructura nerviosa que condueix els impulsos nerviosos entre el sistema nerviós central i la resta de l’organisme. La medul·la espinal està continguda en un conducte format per les vèrtebres, per la qual cosa pot resultar lesionada si aquestes estructures òssies es desplacen de la localització normal. També poden produir-se traumatismes medul·lars sense traumatisme vertebral, a conseqüència d’un moviment brusc que ocasioni un desplaçament violent de la medul·la.

Manifestacions de les lesions medul·lars

Poden produir-se diversos tipus de lesions medul·lars, però fonamentalment es poden presentar en tres formes diferents.

Els traumatismes que afecten directament una zona localitzada de la medul·la espinal ocasionen immediatament trastorns de la sensibilitat o del moviment. Si el traumatisme és relativament poc intens, l’alteració pot limitar-se a la part del cos innervada directament per les fibres nervioses connectades amb la zona lesionada. Així, un traumatisme poc intens, localitzat en una zona de la porció cervical de la medul·la espinal, pot causar una pèrdua de sensibilitat o de força en una mà o en una altra part de l’extremitat superior.

Si el traumatisme és intens, pot ocasionar immediatament un xoc medul·lar, que consisteix en una alteració completa de totes les funcions nervioses, des del nivell de la lesió cap avall. Així, un traumatisme medul·lar important localitzat a la regió dorsal pot ocasionar una pèrdua de força total en ambdues extremitats inferiors, o paraplegia. Si el traumatisme afecta la regió cervical, es pot produir una paràlisi de les quatre extremitats, o tetraplegia. L’alteració també afecta la musculatura visceral, per la qual cosa se sol presentar una pèrdua de control dels esfínters, especialment de l’orina. En els casos més greus, es pot afectar el control de la respiració i produir-se una aturada respiratòria.

En altres casos, el traumatisme no afecta directament el teixit nerviós de la medul·la espinal, però ocasiona l’esquinçament dels vasos sanguinis que la irriguen i la formació d’un hematoma espinal. En aquests casos, és possible que els símptomes d’alteració nerviosa no es presentin immediatament després de l’accident, sinó al cap d’unes hores, quan l’hematoma comprimeix el teixit nerviós.

Conducta a seguir

Pot ésser difícil diferenciar els diversos tipus de lesions vertebrals sense disposar de proves mèdiques, per la qual cosa els primers auxilis seran els mateixos sempre que se sospiti que una persona pot haver sofert un traumatisme vertebral. L’objectiu principal és de prevenir les complicacions que poden causar, principalment les lesions medul·lars.

Les conseqüències de les lesions medul·lars són diverses segons les seves característiques. De vegades són lleus i se segueixen d’una recuperació total de les funcions nervioses, però sempre que es produeix una secció de la medul·la o es destrueix teixit nerviós, queden seqüeles irreversibles. Per tal que la lesió medul·lar sigui com menys extensa millor, és molt important que s’evitin les mobilitzacions de la columna vertebral sempre que se sospiti que un accidentat pot haver sofert un traumatisme vertebral.

Sempre que una persona ha sofert un accident important per algun dels mecanismes que poden produir un traumatisme vertebral, s’ha de procurar de bellugar-la com menys millor. Cal tenir en compte, sobretot, que pot tenir un traumatisme vertebral si ha sofert una acceleració o desceleració molt brusques, o si presenta un traumatisme important en el crani, la cara, el tòrax o l’abdomen.

En general, cal seguir la conducta indicada per a qualsevol accident greu, i per tant és preferible deixar l’accidentat en la mateixa posició en què es troba, fins que no arribi l’equip de rescat corresponent. Mentrestant, és convenient que se li subjecti bé el cap, exercint una petita tracció longitudinal, per tal d’evitar que faci moviments de flexió.

Només s’han de realitzar les mobilitzacions imprescindibles si té les funcions vitals compromeses. En aquests casos, si es troba en un automòbil i és imprescindible de treure’l, o si és estrictament necessari treure-li el casc, cal seguir els mètodes indicats més amunt per tal de no doblegar-li la columna vertebral. Si és imprescindible traslladar l’accidentat, se l’ha de col·locar sobre una post o llitera dura. Per a passar-lo de terra a la llitera, se l’ha de bellugar com si el cos fos un sol bloc. El procediment més adequat és el mètode del "túnel", per al qual es necessiten pel cap baix cinc persones, que han de seguir la seqüència següent:

  • tres persones es col·loquen sobre l’accidentat amb les cames obertes, mentre que una quarta li subjecta el cap en tracció
  • les tres persones que són a sobre, subjecten fermament l’accidentat passant-li les mans sota l’esquena, els malucs i els peus, i l’aixequen en bloc, mentre que la quarta persona li aguanta el coll
  • la cinquena persona fica la llitera sota l’accidentat, que s’hi diposita suaument, sense deixar de fer tracció del cap.

El procediment també pot ésser efectuat entre quatre persones, si una de sola aguanta el cap i fica la llitera sota l’accidentat. Per tal de mantenir el cap estable durant el trasllat, es poden col·locar als dos costats alguns objectes que l’immobilitzin.

Traumatisme toràcic

Causes, tipus i conseqüències

Els traumatismes toràcics, és a dir, els que afecten la regió del tòrax, són molt freqüents en els accidents importants, i especialment en els accidents de trànsit. Generalment són lleus, però poden ésser greus, ja que el tòrax conté òrgans vitals, com ara el cor i els pulmons.

Les lesions que es produeixen amb més freqüència pels traumatismes toràcics són les fractures costals. Ocasionen dolor intens, localitzat en el punt de la fractura, que augmenta quan es tus i quan es respira profundament. Generalment, no ocasionen trastorns respiratoris aguts, però si l’impacte ha estat intens, els fragments trencats es poden enfonsar i poden lesionar els òrgans interns subjacents, i causar diverses complicacions.

Els símptomes de les fractures d’estern són similars als de les fractures costals, amb la diferència que el dolor es localitza en el centre del tòrax. En aquest cas, són relativament més freqüents les complicacions provocades per lesions internes.

Si el traumatisme ha causat diverses fractures, es pot esdevenir que les estructures òssies de la zona de la paret toràcica quedin separades de les de la resta del tòrax. S’estableix aleshores un tòrax inestable, que es caracteritza perquè la zona de tòrax afectada es desplaça en sentit invers al que li correspondria, de manera que es deprimeix durant les inspiracions i surt enfora durant les expiracions. Com a conseqüència d’això, es pot reduir greument la capacitat respiratòria, i la persona afectada pot presentar una important insuficiència respiratòria.

Una altra complicació freqüent dels traumatismes toràcics és el pneumotòrax, que consisteix en l’acumulació d’aire en l’espai que hi ha entre la superfície dels pulmons i la paret toràcica, estrictament en la cavitat pleural. L’entrada d’aire en aquest espai pot ésser deguda a la ruptura de la superfície pulmonar que posarà en contacte directe l’interior del pulmó amb la cavitat pleural. O bé a un traumatisme obert, és a dir, a la formació d’una obertura en la paret toràcica que posi en comunicació la cavitat pleural amb l’exterior. Els símptomes principals d’aquesta complicació són el dolor en el costat afectat, que augmenta en respirar, i la sensació de dificultat per a respirar. Generalment, per tal d’evitar el dolor, la persona afectada sol fer moviments respiratoris superficials, però més freqüents del que és normal.

Si l’orifici del pulmó o de la paret toràcica permet l’entrada però no la sortida d’aire, es pot produir un pneumotòrax a tensió. Aquesta complicació consisteix en l’acumulació de més i més aire en l’espai pleural, que comprimeix progressivament el pulmó i ocasiona una insuficiència respiratòria.

En els traumatismes oberts, si l’obertura de la paret toràcica és molt gran, i si hi pot passar un flux d’aire important en els dos sentits, es pot produir una complicació greu, que s’anomena respiració paradoxal. En aquest trastorn, bàsicament, l’aire que entra per l’obertura en inspirar, comprimeix els pulmons i n’impedeix l’expansió; en canvi, en expirar, s’expulsa aquest aire, es dilata el pulmó del costat afectat i s’absorbeix part de l’aire que surt de l’altre pulmó. Com a conseqüència d’això, es redueix la capacitat pulmonar i la renovació de l’aire en els pulmons, i es produeix una insuficiència respiratòria. A més, l’entrada i la sortida d’una gran quantitat d’aire pot provocar desplaçaments del cor i dels vasos sanguinis, que n’alteraran la funció, i es produirà una insuficiència cardíaca.

Per mecanismes similars als del pneumotòrax, es pot produir un hemotòrax, o embassament de sang en l’espai comprès entre la paret toràcica i els pulmons, estrictament en la cavitat pleural. Els símptomes i els trastorns que ocasiona són similars, però, a més, si la pèrdua de sang és abundant, es pot produir un xoc hemorràgic.

Els traumatismes toràcics importants poden produir també lesions dels òrgans interns continguts en la cavitat toràcica, que poden ocasionar diversos trastorns. Així, es poden produir diversos tipus de lesions pulmonars, que poden donar lloc a l’expulsió de sang amb la tos, o hemoptisi, i si són extenses poden ocasionar una insuficiència respiratòria aguda. Els traumatismes toràcics també poden produir lesions miocàrdiques, és a dir, del múscul cardíac, que solen donar lloc a dolor opressiu en el centre del pit, i poden ocasionar diversos trastorns, com ara arítmies cardíaques, insuficiència cardíaca i fins i tot aturada cardíaca.

Finalment, també poden produir-se lesions en les estructures que formen la via aèria i en els grans vasos continguts en el tòrax, que si són greus poden resultar incompatibles amb la vida.

Conducta a seguir

La conducta que cal seguir per a prestar els primers auxilis a una persona que hagi sofert un traumatisme toràcic és inicialment la mateixa que s’indica per a qualsevol accident greu. Un cop hi hagi certesa que l’accidentat respira i té pols, cal efectuar un examen per tal d’esbrinar les lesions toràciques que pugui tenir, i, així, actuar en conseqüència. Per a això, s’ha de despullar l’accidentat de cintura en amunt, i posar-lo en una posició adient.

La posició més adequada per a una persona que ha sofert un traumatisme toràcic, si està conscient, és semiincorporat, amb l’esquena ben recolzada en una superfície dura i recta. D’aquesta manera, es faciliten els moviments respiratoris, i es redueixen els trastorns respiratoris que pugui tenir.

En cas que l’accidentat presenti dolor en un costat del tòrax, és bo que s’hi recolzi a sobre. Si el dolor és degut només a una fractura simple, aquesta posició reduirà el dolor, en limitar els moviments de les costelles lesionades. A més, si sofreix alguna complicació, aquesta posició serà útil per a controlar-la.

Qualsevol obertura en la paret toràcica s’hauria de cobrir. És preferible utilitzar per a això material estèril, com ara unes gases, que es podrien fixar per mitjà de tires d’esparadrap. És útil que l’accidentat s’ajegui sobre el costat lesionat, per tal de facilitar el taponament de l’obertura i de reduir el moviment del costat del tòrax afectat.

Si s’observa que una zona de la paret del tòrax es mou inversament a la resta, cal immobilitzar-la, per tal d’evitar les complicacions del tòrax inestable. Per a això pot ésser útil de fixar fermament unes tires d’esparadrap damunt de la zona afectada, i col·locar-hi a sobre algun objecte pesant. També és útil que l’accidentat s’ajegui sobre el costat lesionat, per tal d’immobilitzar-lo com més millor.

Mentre s’espera que l’accidentat sigui atès per l’equip d’urgències corresponent, cal vigilar si presenta símptomes o signes d’insuficiència respiratòria, d’insuficiència cardíaca o de xoc, que són les principals complicacions d’aquests traumatismes. Així, tant en el cas d’insuficiència respiratòria com d’insuficiència cardíaca, l’accidentat manifestaria sensació de dificultat per a respirar i podria presentar principalment coloració blavosa de la pell, o cianosi, acceleració de la freqüència respiratòria, i acceleració de la freqüència del pols. Si apareixen aquests signes, cal revisar si s’han adoptat correctament les mesures indicades, i activar més ràpidament, si és possible, l’assistència de l’accidentat i el seu trasllat a un centre sanitari. A més, en cas que presenti signes de xoc, com ara pols feble, sudoració, mareig o alteració de la consciència, és convenient aixecar-li les cames.

Traumatisme abdominal

En els accidents greus es poden produir diversos tipus de lesions dels òrgans continguts en la cavitat abdominal, és a dir, traumatismes abdominals. Els òrgans interns de l’abdomen poden resultar afectats tant per traumatismes oberts, els que ocasionen una obertura en la paret abdominal que posa en comunicació la cavitat abdominal amb l’exterior, com per traumatismes tancats, que no ocasionen cap obertura en la paret abdominal.

Les principals lesions que poden produir aquests traumatismes són les perforacions de vísceres buides, com ara l’estómac o l’intestí, i les ruptures d’òrgans massissos, com ara el fetge o la melsa.

En tot cas, el símptoma predominant de les lesions abdominals és el dolor, que sol ésser intens i es localitza en una zona de l’abdomen relacionada amb l’òrgan lesionat. Així, les lesions del fetge ocasionen dolor predominantment en la part superior dreta de l’abdomen.

Generalment, el dolor ocasiona una contracció de la paret abdominal, que en cas de perforació és intensa i pot fer que la paret abdominal estigui dura com una taula.

Si el traumatisme ha arribat a lesionar el ronyó, el dolor es localitza a la part baixa de l’esquena, junt a la columna vertebral, encara que se sol irradiar cap a la part anterior de l’abdomen.

La complicació més urgent que pot ocasionar el traumatisme abdominal és el xoc, sia per l’hemorràgia ocasionada per la ruptura d’un òrgan o pel dolor de la lesió.

Si l’accidentat presenta algun signe sospitós de lesió abdominal, cal que rebi assistència mèdica tan aviat com sigui possible. Mentre s’espera el seu trasllat a un centre sanitari, és convenient de mantenir-lo amb les cames doblegades sobre l’abdomen, per tal de reduir el dolor.

En cas de traumatisme obert, cal cobrir l’obertura, si és possible, amb gases estèrils. No s’ha d’intentar mai reintroduir les vísceres que hagin pogut exterioritzar-se, ni s’han d’extreure els cossos estranys que s’hi hagin pogut clavar.

En cas que es presentin signes de xoc, cal adoptar les mesures oportunes.

Encara que d’entrada no presenti aquests signes, és convenient que qualsevol persona que hagi sofert un traumatisme abdominal important rebi atenció mèdica. Cal tenir en compte que, de vegades, es pot produir una petita ruptura d’una víscera que no provoqui símptomes inicials molt evidents, però que doni lloc a una hemorràgia interna que trigui a manifestar-se.

Amputació traumàtica

Els traumatismes importants que afecten les extremitats poden arribar a produir una amputació traumàtica, és a dir, la separació d’una part del membre. En alguns casos, si la part amputada no ha sofert lesions irreversibles pel mateix traumatisme, és possible de reimplantar-la mitjançant tècniques especialitzades de microcirurgia. Per a poder efectuar aquestes tècniques és imprescindible, però, que la part amputada arribi al centre sanitari en condicions adequades.

Els primers auxilis que cal prestar en aquests casos varien lleugerament, segons que l’amputació sigui total o la part amputada hagi quedat unida a la resta del membre per algunes estructures, com ara la pell, vasos sanguinis i músculs.

Si es tracta d’una amputació total, és convenient de col·locar un torniquet més amunt de la lesió, per tal d’aturar les hemorràgies. Cal cobrir la zona lesionada, si és possible, amb gases estèrils, per tal d’evitar les infeccions. La part amputada s’ha d’embolicar completament amb gases estèrils o un drap net, i s’ha d’introduir en una bossa de plàstic ben tancada. Si no es pot arribar molt ràpidament al centre sanitari adequat, convé submergir la bossa dins d’un recipient o dins d’una altra bossa que contingui aigua i gel; d’aquesta manera, per mitjà del refredament, es redueix l’activitat del metabolisme cel·lular i es prolonga el temps de supervivència dels teixits.

Si es tracta d’una amputació parcial, s’ha de procurar preservar l’escassa circulació sanguínia que arriba a la part amputada a través de les estructures que la mantenen unida. Per això, cal evitar la col·locació del torniquet, excepte quan sigui imprescindible per a aturar una hemorràgia copiosa. Per tal de conservar la unió, és recomanable la immobilització del membre afectat, igual com es faria en cas d’una fractura. Cal cobrir les lesions, com qualsevol ferida, per tal d’evitar la infecció. La part amputada s’ha de cobrir amb una bossa de plàstic i a sobre s’hi pot posar una altra bossa amb gel i aigua.

En tot cas, s’ha de procurar traslladar immediatament l’accidentat a un centre sanitari que tingui els mitjans adients per a practicar la reimplantació, si això és possible.