La necrosi cortical renal és una forma relativament estranya d’infart renal caracteritzada per la destrucció parcial o total de la part cortical del ronyó, sense que afecti la part medul·lar. En general és anomenat també necrosi cortical bilateral, ja que solen afectar-se conjuntament ambdós ronyons.
La malaltia, les causes íntimes de la qual es desconeixen, es presenta generalment en dones afectades per algun trastorn relacionat amb l’embaràs o el postpart, com ara toxèmia gravídica, hematoma retroplacentari, hemorràgia postpart, sèpsia puerperal o avortament sèptic. També es pot presentar després d’una infecció greu, un traumatisme important o deshidratació. Igualment, pot ésser deguda a l’acció de diverses substàncies tòxiques, com ara fòsfor, etilenglicol o verí de serp.
Independentment de l’origen que presenti es produeix la destrucció d’una part important de la zona cortical del ronyó. Com que a l’escorça hi ha els glomèruls renals, la necrosi cortical altera notablement la filtració glomerular que origina la formació de l’orina.
Els símptomes de la necrosi cortical poden variar segons l’extensió del trastorn, però en general ocasiona una insuficiència renal aguda. Així, es freqüent que es produeixi una oligúria o important reducció del volum d’orina eliminada, i sovint es presenta fins i tot una anúria o absència absoluta de diüresi. Igualment, se sol produir hematúria o enfosquiment del color de l’orina a causa de l’eliminació de sang.
Pel que fa a la diagnosi, en les anàlisis de sang i d’orina apareixen alteracions similars a les de l’infart renal i, a més, les corresponents a la insuficiència renal, com ara un augment dels nivells d’urea. En les radiografies simples i les urografies es poden observar algunes alteracions, però per a confirmar la diagnosi cal efectuar, en general, una biòpsia renal.
El tractament de la necrosi cortical és el mateix que correspon a la insuficiència renal, de manera que cal recórrer a la diàlisi per a suplir la funció del ronyó. En alguns casos es pot produir una recuperació de la funció renal al cap d’alguns mesos, per bé que no és estrany que aleshores s’instauri una hiper-tensió arterial. En els altres casos, persisteix de manera definitiva una insuficiència renal crònica, que fa imprescindible la diàlisi periòdica, o bé el transplantament renal.