És anomenat reflux vesicoureteral un trastorn congènit caracteritzat per una anomalia del mecanisme valvular que normalment impedeix el reflux d’orina en sentit ascendent, de la bufeta a l’urèter.
En general, l’urèter travessa de forma obliqua la paret de la bufeta urinària, i la contracció de la musculatura vesical tanca el pas per aquest trajecte submucós, alhora que impulsa l’orina en sentit descendent. El reflux vesicoureteral és degut generalment a una debilitat de la musculatura vesical, de causa congènita, que ocasiona una deficiència en aquest mecanisme d’oclusió de la desembocadura de l’urèter. També es pot presentar un reflux per altres causes, com ara una implantació anòmala de l’urèter, deguda a una alteració congènita; una obstrucció urinària infravesical que ocasioni un augment de la pressió de la bufeta urinària; o les infeccions urinàries repetides, que poden ocasionar una distorsió de l’orifici ureteral. No és ben conegut el mecanisme d’herència del reflux per causa congènita, però els familiars d’una persona que en pateix presenten una major predisposició a patir-ne que d’altres persones.
Segons la causa i el grau de reflux, els símptomes es poden presentar en diverses edats. El reflux de causa congènita se sol presentar en edats primerenques, durant els primers mesos de vida. En general es manifesta amb infeccions urinàries repetides a causa de la retenció d’orina ocasionada pel reflux. En els infants més petits, aquestes infeccions repetides originen diversos símptomes inespecífics, com ara febre, pèrdua de la gana, vòmits i retard en el desenvolupament. En els infants més grans o en adults es poden presentar altres símptomes, com ara dolor lumbar o abdominal, disúria, polaquiúria o enuresi. Si el reflux és important, i no s’hi aplica un tractament adequat, la pressió de l’orina en sentit ascendent i les infeccions repetides provoquen a la fi una pielonefritis crònica, que origina una insuficiència renal crònica progressiva.
Aquest trastorn és diagnosticat amb la cistouretrografia miccional, en què s’observa, en efectuar una micció, que el contrast introduït puja de la bufeta cap a l’urèter. Se sol efectuar igualment una pielografia per tal d’observar si el reflux ha ocasionat complicacions al ronyó. La cistoscòpia pot ésser útil per a observar directament la desembocadura de l’urèter a la bufeta.
El tractament que s’hi aplica varia segons el grau de reflux i les complicacions que es presenten. En els infants més petits, el reflux pot desaparèixer quan madura la musculatura vesical. En aquests casos, si el reflux no és molt important i si les infeccions no són gaire freqüents, s’efectuen controls periòdics de l’orina i es tracten amb antibiòtics les eventuals infeccions. Amb aquest tractament, desapareixen el 50% dels refluxos als dos anys de vida i el 80% als tres anys. Si el reflux és persistent i origina freqüents infeccions o complicacions ascendents, s’efectua una intervenció quirúrgica per tal de corregir-lo, que consisteix bàsicament en l’augment del recorregut de l’urèter per sota de la mucosa vesical.