És anomenada infart renal la mort o necrosi dels teixits d’una zona del ronyó deguda a un defecte d’irrigació sanguínia causat per una oclusió de les artèries corresponents.
L’oclusió arterial causant de l’infart pot ésser deguda a una embòlia, és a dir, l’obstrucció sobtada de l’artèria per un coàgul sanguini o un altre cos estrany procedent d’una altra part de l’organisme arriba als vasos sanguinis renals a través de la circulació general. La majoria d’embòlies són causades per coàguls formats a conseqüència de trastorns cardíacs com ara estenosi mitral, fibril·lació auricular, endocarditis o infart de miocardi. L’oclusió de les artèries renals també pot ésser deguda a una trombosi, és a dir, la formació de coàguls de sang en les mateixes artèries afectades. En general, la trombosi es produeix perquè les parets arterials es troben alterades per alguna malaltia com ara arteriosclerosi, aneurismes o arteritis. En qualsevol cas, l’oclusió d’una o diverses artèries del ronyó ocasiona la manca d’aportació d’oxigen i substàncies nutritives als teixits renals que irriga, i, en conseqüència, les cèl·lules d’aquests teixits moren. La zona del ronyó destruïda té generalment forma de falca amb el vèrtex al centre de l’òrgan i la base en la superfície del ronyó.
Els símptomes i les complicacions de l’infart renal varien molt segons l’extensió que presenten. Quan l’infart és petit sol passar desapercebut i no causa complicacions. Quan origina símptomes, es presenta generalment de manera sobtada, amb un dolor agut localitzat a la zona mitjana i lateral de l’abdomen o a la zona lumbar, i pot venir acompanyat de nàusees i vòmits. Posteriorment se sol manifestar febre i els dies següents s’incrementa la tensió arterial.
Hom en basa la diagnosi en la simptomatologia i en diversos estudis complementaris. En l’anàlisi d’orina hi ha diverses alteracions, com hematúria, proteïnúria i leucocitúria. En l’anàlisi de sang es troben elevacions de diverses substàncies procedents dels teixits destruïts, com transaminases, LDH i fosfatases alcalines. Per a confirmar-ne la diagnosi s’efectuen altres exàmens complementaris com ara urografia excretora, gammagrafia i arteriografia renal.
Si l’infart es diagnostica precoçment, poden resultar eficaces diverses mesures terapèutiques —com l’administració d’estreptocinasa o d’altres substàncies que poden dissoldre el trombe—, o bé la realització d’una intervenció quirúrgica per a restaurar la circulació sanguínia. A més, sol ésser útil l’administració d’anticoagulants per a evitar l’extensió de la trombosi. Amb aquestes mesures, poden resoldre’s els trastorns causats per l’infart. Tanmateix, però, en alguns casos es pot mantenir una hipertensió arterial resistent al tractament habitual, o es poden presentar complicacions, com la infecció dels teixits afectats per l’infart. En aquests casos, cal de vegades efectuar una intervenció quirúrgica per a extirpar una part o la totalitat del ronyó.