Definició
És anomenat nefroangiosclerosi maligna un trastorn de les arterioles renals que es produeix en persones que presenten hipertensió arterial molt elevada i sostinguda, i que origina una insuficiència renal crònica.
Causes
La nefroangiosclerosi maligna és causada pel manteniment, durant un temps prolongat, d’una tensió arterial elevada. En general es presenta en persones que inicialment pateixen d’hipertensió arterial primària benigna, de causa desconeguda i que durant molt de temps no origina manifestacions. Per causes ignorades, en l’l% d’aquestes persones, al cap d’un període variable de temps, es desenvolupa una hipertensió arterial maligna, caracteritzada per xifres de tensió arterial molt elevades, que s’incrementen progressivament i que originen diverses complicacions, com ara la formació d’hemorràgies i vessaments en la retina ocular. També pot causar nefroangiosclerosi maligna la hipertensió arterial secundària, en què l’augment de la tensió arterial és deguda a algun trastorn, com ara glomerulonefritis crònica, poliquistosi renal, trastorns vasculars renals, feocromocitoma o síndrome de Cushing.
En qualsevol d’aquests casos, la tensió arterial molt elevada efectua una gran pressió sobre les parets dels vasos sanguinis, i arriba a lesionar-les. Sobre les parets lesionades es diposita fibrinogen, una substància del plasma que participa en el procés de coagulació. D’aquesta manera es desenvolupa un trastorn anomenat necrosi fibrinoide, caracteritzat per un engrossiment considerable de les parets vasculars, a causa del dipòsit de successives capes concèntriques de fibres. Aquest trastorn produeix una reducció del diàmetre dels vasos, que pot arribar a l’obstrucció total. El desenvolupament d’aquestes lesions en les arterioles renals redueix el flux de sang als glomèruls renals, i, per tant, es desenvoluparà una insuficiència renal.
Símptomes, evolució i complicacions
La nefroangiosclerosi maligna es presenta sobretot en homes, en general entre 40 anys d’edat i els 60.
Habitualment, aquesta alteració ocasiona símptomes d’origen neurològic, pel fet que la tensió arterial elevada pot provocar l’escapament de líquid de l’interior dels vasos sanguinis cerebrals, que s’acumula i comprimeix les cèl·lules cerebrals. Així, un dels primers símptomes de la hipertensió arterial maligna sol ésser el mal de cap, que especialment es presenta al matí. Més endavant, es manifesten igualment trastorns visuals, pèrdua d’agudesa intel·lectual i fins i tot convulsions. L’augment de la tensió arterial pot arribar a causar una hemorràgia cerebral, que de vegades origina un estat de coma.
A més, la hipertensió ocasiona una sobrecàrrega en la feina del cor, que origina cardiomiopatia hipertensiva, causant d’insuficiència cardíaca congestiva i, per tant, edema de pulmó.
L’afecció dels vasos renals se sol manifestar amb hematúria o eliminació de sang amb l’orina, que adopta una coloració fosca. En alguns casos es pot presentar una síndrome nefròtica que es caracteritza per la formació d’edemes importants. Progressivament, però amb rapidesa, es desenvolupa una insuficiència renal crònica que origina els símptomes propis d’aquest trastorn. Així, solen destacar l’increment del volum d’orina eliminada o poliúria; una sensació important de set o polidípsia, una pèrdua de pes important i anèmia.
Si no s’hi efectua un tractament adequat, la insuficiència renal ateny la fase terminal i provoca complicacions mortals. A causa d’aquesta insuficiència renal, de la insuficiència cardíaca i dels accidents vasculars cerebrals, el 50% de les persones no tractades moren abans dels sis mesos, i la resta abans de l’any.
Diagnosi
El principal signe orientatiu de nefroangiosclerosi maligna és la detecció de xifres de tensió arterial elevades de forma persistent, amb una tensió arterial diastòlica o mínima superior a 130 mm Hg.
En l’examen del fons de l’ull es poden observar lesions característiques de la hipertensió arterial maligna, com ara hemorràgies retinals.
També en constitueix un signe precoç la determinació d’una elevada eliminació de proteïnes amb l’orina, o proteïnúria. En el sediment d’orina es troben diverses alteracions, com ara hematies abundants, leucòcits i cilindres. El desenvolupament de la insuficiència renal es pot determinar a través de l’anàlisi de sang, on es troben diversos trastorns com ara xifres elevades d’urea i creatinina.
Tractament
Hom basa el tractament d’aquesta malaltia en l’aplicació de les mesures terapèutiques indicades per al control de la tensió arterial, com l’observació d’una dieta alimentària sense sal i l’administració de medicaments diürètics o vasodilatadors.
Si malgrat el tractament es desenvolupa la insuficiència renal, s’efectua el tractament propi d’aquest trastorn. Si s’arriba a establir una insuficiència renal terminal cal recórrer a la diàlisi o a la trasplantació renal.