Cistitis

Definició

És anomenada cistitis la inflamació de les parets de la bufeta urinària, causada habitualment per una infecció bacteriana que sol originar l’aparició sobtada de diverses molèsties en orinar.

Causes

La cistitis és deguda habitualment a la invasió de la bufeta urinària per gèrmens infecciosos. La infecció pot ésser causada per diversos tipus de gèrmens, sobretot bacteris del tipus Escherichia coli, Proteus mirabilis, estafilococs i enterococs. En els infants es poden produir igualment infeccions originades per virus, circumstància que és molt estranya entre els adults.

En general, els microorganismes que infecten la bufeta urinària procedeixen del recte, la darrera porció de l’intestí gros on normalment hi ha una flora bacteriana abundant. Des del recte, els microorganismes s’estenen fàcilment als genitals externs, especialment en la dona. Això és degut al fet que els gèrmens es desenvolupen fàcilment als genitals externs femenins per les condicions d’humitat i escalfor que corresponen a aquesta zona, i poden penetrar per la uretra i arribar a través d’ella a la bufeta. En el cas de l’home no són tan evidents els mecanismes pels quals els bacteris s’estenen des del recte a la uretra, però els gèrmens també poden arribar a la bufeta per aquesta via. D’altra banda, la penetració de gèrmens a través de la uretra és afavorida per qualsevol circumstància en què es produeixin manipulacions o compressions dels genitals externs, com és ara el cas de les relacions sexuals, el part o algunes exploracions de l’aparell urinari, com el cateterisme vesical. En les dones es presenta sovint l’anomenada cistitis de la lluna de mel, que consisteix en una cistitis desenvolupada després d’un període en què es mantenen relacions sexuals freqüents.

Més estranyament, els microorganismes també poden arribar a la bufeta a través d’una fístula o comunicació anòmala de la bufeta amb una altra víscera, com la vagina o l’intestí.

L’aparició de la infecció també és afavorida per qualsevol trastorn que ocasioni un residu permanent d’orina en la bufeta, ja que l’orina estancada constitueix un medi adequat per al desenvolupament de gèrmens. Per aquesta raó, les cistitis són freqüents en les persones que pateixen de bufeta neurògena, obstrucció urinària en general o litiasi vesical.

Freqüència, edat i sexe

Les infeccions de les vies urinàries, en general, conformen el tipus d’infecció bacteriana més comuna a qualsevol edat. Tanmateix, però, el predomini de les infeccions urinàries, entre les quals s’inclou especialment la cistitis, varia amb l’edat. Així, mentre que durant la infància pateixen d’infeccions urinàries entre l’I % i el 3% dels infants, en les persones de més de seixanta-cinc anys les infeccions afecten més del 20% de la població.

Les cistitis afecten les dones amb una freqüència més elevada, gairebé a totes les edats, en un percentatge que depèn de l’edat. Així, entre els adults joves les dones pateixen d’infeccions urinàries 50 vegades més que els homes, i entre les persones d’edat, entre 2 i 10 vegades més. Aquesta freqüència més elevada en les dones és deguda al fet que la uretra femenina és més curta que la masculina, i la desembocadura es troba relativament propera a l’anus, de manera que pot ésser travessada fàcilment per bacteris procedents del recte.

Símptomes

La cistitis origina diverses manifestacions, degudes al fet que la inflamació de la mucosa de les parets vesi-cals provocada per la infecció irrita les terminacions nervioses de la bufeta.

El primer símptoma sol consistir en l’aparició de coïssor en orinar, és a dir, sensació de cremor en la uretra i el baix ventre en efectuar una micció pel fet que el flux de l’orina irrita les terminacions nervioses de la paret urinària inflamada. En algunes persones, la coïssor esdevé fins i tot un dolor intens. De vegades, el dolor pot arribar a dificultar l’evacuació d’orina i originar disúria o dificultat en la micció.

També és molt habitual la polaquiúria, és a dir, les miccions molt freqüents però amb escassa evacuació d’orina en cada ocasió. Aquest trastorn és degut al fet que les terminacions nervioses que detecten la repleció de la bufeta són més sensibles del que és habitual i desencadenen estímuls nerviosos quan la bufeta es comença a omplir. Aquest símptoma se sol mantenir durant tot el dia, i fins i tot de nit, de manera que també es pot presentar nictúria, és a dir miccions nocturnes freqüents.

En infants i persones d’edat, l’estímul nerviós exacerbat pot arribar a desencadenar la micció de manera reflexa. Per tant, hi ha casos en què es presenta incontinència urinària, és a dir, emissió involuntària d’orina. Durant el transcurs de la cistitis, és habitual que l’orina sigui tèrbola pel fet que conté restes de gèrmens i de cèl·lules immunitàries que actuen en la inflamació. En molts casos pot aparèixer igualment hematúria, és a dir emissió de sang amb l’orina, que confereix a l’orina un color vermellós. L’hematúria és deguda a l’esquinçament de petits vasos de la paret de la bufeta, pel fet que la dilatació provocada per la inflamació els fa especialment fràgils.

A més es poden presentar altres símptomes, com ara molèsties constants al baix ventre i a la part inferior de l’esquena. En alguns casos es manifesta febre, per bé que generalment la temperatura corporal es manté dins d’uns límits normals.

Evolució i complicacions

En la major part dels casos, la cistitis es resol completament sense seqüeles. Tanmateix, però, si no s’hi efectua un tractament adequat, hi pot haver algunes complicacions.

La complicació principal que pot aparèixer és l’extensió de la infecció a les vies urinàries superiors i els ronyons, la qual Gosa origina en alguns casos una pielonefritis o altres trastorns infecciosos. Aquesta complicació es presenta especialment en les persones que pateixen d’algun trastorn que afavoreixi l’ascens d’orina de la bufeta a Turèter, com ara reflux vesicoureteral congènit o qualsevol causa d’obstrucció urinària infravesical. També l’embaràs afavoreix aquesta complicació pel fet que l’úter engrossit comprimeix la bufeta i obstrueix els urèters.

Una altra possible complicació de la cistitis, per bé que estranya, és la septicèmia, és a dir l’extensió de la infecció a la sang, que origina una disseminació de gèrmens per tot l’organisme. Aquesta complicació és molt greu, però actualment és molt poc freqüent ja que només afecta persones que pateixen d’alguna alteració del sistema immunitari, deguda a una malaltia o a algun tractament que segueixen. Quan es produeix, el malalt presenta una gran prostració, febre elevada, acceleració del pols i la respiració, i altres trastorns. Si no es tracta immediatament, ocasiona alteracions greus com ara insuficiència renal i insuficiència cardíaca, i pot arribar a causar la mort.

Les complicacions agudes, de fet, són poc freqüents, i en la major part dels casos els símptomes es resolen abans d’una setmana, fins i tot sense tractament. Tanmateix, però, si no s’hi efectua un tractament adequat, encara que els símptomes remetin, poden quedar microorganismes localitzats a la bufeta. La permanència de gèrmens en la bufeta origina una cistitis crònica, caracteritzada pel manteniment de la inflamació i la repetició d’episodis aguts de cistitis, generalment més de tres vegades l’any. En els períodes que se situen entre els episodis aguts, la persona afectada pot romandre sense símptomes, per bé que sovint es presenten algunes molèsties com ara sensació de pes al baix ventre o una moderada polaquiúria. A més, la infecció crònica es pot estendre fàcilment a les vies urinàries superiors, o a òrgans veïns, com la pròstata o l’epidídim, i afavorir la formació de càlculs urinaris.

Diagnosi

La diagnosi de la cistitis es basa en els símptomes referits. Per a confirmar-la, cal efectuar una anàlisi d’orina on es pot detectar la presència de gèrmens i de cèl·lules immunitàries. També es pot efectuar un cultiu d’orina per a poder identificar el germen causant i un antibiograma per a determinar quins són els antibiòtics eficaços per a eliminar-lo. Tanmateix, però, en els episodis aïllats de cistitis sense complicacions, hom sol prescindir d’aquestes proves, si no és que els símptomes no remeten amb el tractament instaurat. Quan les cistitis es presenten reiteradament, cal efectuar les proves complementàries necessàries per a determinar si hi ha alguna alteració que afavoreixi les infeccions. El més habitual és efectuar un examen radiològic, que sol incloure una urografia i una cistografia.

Tractament

El tractament de la cistitis es basa en l’administració d’antibiòtics adequats. Se solen administrar antibiòtics que usualment són eficaços contra els gèrmens

més habituals. En els casos en què s’efectua antibiograma, el tractament és iniciat de seguida que s’ha recollit la mostra d’orina, abans de disposar dels resultats de l’anàlisi per tal d’eliminar els símptomes de seguida. Quan s’obtenen els resultats de l’antibiograma, de vegades cal canviar l’antibiòtic. En les cistitis no complicades n’hi pot haver prou amb un tractament curt, d’uns tres dies, però sovint cal mantenir el tractament si més no durant deu dies. En canvi, en el cas de cistitis crònica sempre cal seguir un tractament prolongat. Fins i tot si es presenten cistitis consecutives pot ésser útil l’administració regular d’antibiòtics, per tal de prevenir el desenvolupament de la infecció.

Mentre l’antibiòtic arriba a eliminar els gèrmens, hom pot emprar algunes mesures útils per atenuar els símptomes de la infecció, com ara banys de seient amb aigua calenta, o medicaments, com els anticolinèrgics o els analgèsics.

En el cas de la cistitis crònica és fonamental el tractament del trastorn que predisposi a les infeccions en cada cas.