Definició
És anomenat uretritis un trastorn que es caracteritza per la inflamació de les parets de la uretra deguda a una infecció de gèrmens transmesos principalment a través de contacte sexual.
Causes i tipus
La uretritis s’esdevé a conseqüència de la invasió de les parets de la uretra per part de gèrmens infecciosos. Els microorganismes solen provenir de l’exterior de l’organisme, per bé que en alguns casos poc freqüents procedeixen de l’interior de l’organisme. Així, per exemple, poden causar uretritis gèrmens procedents de la pròstata en les persones que pateixen d’una infecció crònica prostàtica, que de vegades no origina símptomes.
Segons el tipus de gèrmens causants i l’origen que presenten hom diferencia diversos tipus d’uretritis. Les més freqüents són les uretritis de transmissió sexual, causades per microorganismes transmesos per contacte sexual. En aquest grup hom en diferencia, bàsicament, dues varietats: la uretritis gonocòccica, causada pel bacteri Neisseria gonorrhoeae, o gonococ, que anteriorment era el tipus d’uretritis més comú, i les uretritis no gonocòcciques, que actualment són les més freqüents i poden ésser causades per una gran diversitat de gèrmens, com ara Clamydia trachomatis, Trichomona vaginalis, Urea-plasma urealyticum, Candida albicans, o Herpes virus.
Són molt menys freqüents les uretritis no específiques, causades per gèrmens diferents dels que solen ésser transmesos per contacte sexual. En aquests casos, la infecció de la uretra se sol produir a conseqüència d’algun trastorn que afavoreix el desenvolupament de gèrmens en aquesta via urinària, com hipospàdies, estenosi uretral, estretor del meat, o a conseqüència de lesions en la uretra causades per un cateterisme vesical. Els gèrmens causants en aquests casos poden ésser diversos, com Escherichia coli, Staphylococcus, Streptococcus, o Pseudomona.
Freqüència, edat i sexe
La freqüència de les uretritis ha variat molt en les darreres dècades a causa dels canvis esdevinguts en els costums sexuals. Per bé que les uretritis, sobretot les gonocòcciques, sempre havien estat molt freqüents, llur incidència s’incrementà especialment a partir de la dècada dels anys seixanta, sobretot pel que fa a les uretritis no gonocòcciques, probablement per l’alliberament dels costums sexuals. Tanmateix, però, aquests darrers anys la incidència que presenta es va reduint progressivament de manera notable, segurament per l’extensió en la utilització del preservatiu com a mesura higiènica.
La incidència més important de la malaltia es produeix entre 20 i 30 anys, encara que de fet pot afectar persones de qualsevol edat.
La infecció deguda als gèrmens esmentats pot afectar persones d’ambdós sexes. Tanmateix, però, la uretritis pròpiament dita, és a dir, la infecció restringida a la uretra, solament es pot presentar en el sexe masculí. En les dones, les infeccions de transmissió sexual afecten especialment els òrgans genitals, i les que no són de transmissió sexual s’estenen a la bufeta, a causa de la curta longitud de la uretra femenina.
Símptomes i evolució
La primera manifestació de la uretritis sol consistir en una sensació de cremor en la uretra que es presenta especialment en orinar. En algun cas la inflamació de la mucosa redueix el diàmetre de la uretra i pot produir dificultat al pas de l’orina.
Sovint es manifesta una secreció pel meat de la uretra, de característiques variables segons el tipus d’uretritis. En les uretritis gonocòcciques, la secreció sol ésser abundant, espessa i d’un color groguenc o marronós. En les altres uretritis, la secreció sol ésser escassa i d’un color més clar, fins i tot translúcida.
És freqüent que la mucosa del meat urinari es trobi inflamada, envermellida, i que sigui prominent.
Si s’efectua precoçment un tractament adequat, els símptomes desapareixen i la uretritis guareix sense complicacions en tres o quatre dies. Sense tractament, però, la uretritis se sol mantenir durant molt de temps, la infecció es pot estendre a d’altres òrgans i són possibles les complicacions, que són especialment freqüents en la uretritis gonocòccica i poden consistir en prostatitis, abscessos periuretrals o epididimitis, que si és bilateral causa infertilitat.
Diagnosi i tractament
La diagnosi de la uretritis es basa en els símptomes referits. Per tal de confirmar-la i determinar el tipus de germen causant s’efectua una anàlisi i un cultiu de les secrecions.
Hom basa el tractament en l’administració d’antibiòtics, que varien segons el tipus de germen causal. Convé de practicar un antibiograma per a determinar l’antibiòtic més eficaç, i, si el tractament s’inicia abans del resultat, després s’avalua si es continua amb el mateix medicament o cal substituir-lo per un altre.