Tan bon punt se separa de l’organisme matern, l’infant ha de començar a respirar, per tal d’obtenir l’oxigen imprescindible per a la vida i eliminar el diòxid de carboni derivat del seu metabolisme, l’acumulació del qual és tòxica. Durant l’embaràs, l’oxigen passa de la sang materna a la sang fetal a través de la placenta, i des d’allí arriba al fetus pel cordó umbilical; de la mateixa manera, però en sentit invers, se n’elimina el diòxid de carboni. En els primers moments que segueixen el naixement, el fetus encara resta unit a la mare pel cordó umbilical, on, si es palpa, encara pot percebre’s el batec produït per la sang que circula pel seu interior. Mentre persisteixi aquest batec, al nen, no li cal respirar, perquè continua rebent l’oxigen de la mare.
Quan comença a desprendre’s la placenta, la unió que hi ha hagut durant la gestació entre mare i fill s’interromp. En conseqüència, s’interromp també el subministrament d’oxigen i s’incrementa el nivell de diòxid de carboni en la sang del nadó. L’acumulació de diòxid de carboni produeix un estímul en el cervell que desencadena els primers moviments respiratoris. En aquest moment se succeeixen canvis importants en el sistema respiratori de l’infant. Durant l’embaràs, els seus pulmons havien estat ocupats per líquid, part del qual s’expulsa de les vies respiratòries en el procés del part, en ésser comprimida la caixa toràcica. La major part del líquid restant és absorbida i passa als vasos sanguinis i limfàtics. D’aquesta manera, els alvèols, els petits sacs localitzats a l’extrem bronquial i on s’ha de produir l’intercanvi gasós, queden únicament recoberts per una fina pel·lícula que conté l’anomenat agent tensioactiu, sintetitzat per les cèl·lules pulmonars durant les darreres setmanes de gestació. Aquesta substància és imprescindible per a una respiració eficaç, perquè és la responsable que els alvèols romanguin dilatats i que, per tant, es puguin omplir d’aire. Sense una quantitat adequada d’agent tensioactiu, els alvèols es col·lapsen i no es pot realitzar una funció respiratòria adequada. Això és el que passa amb la malaltia de la membrana hialina, que es presenta, sobretot, en infants prematurs, a causa d’una formació insuficient d’aquesta substància; les característiques d’aquesta alteració són descrites en la present obra, en el capítol corresponent a l’aparell respiratori del volum 4. Si la quantitat d’agent tensioactiu continguda en els pulmons en el moment del naixement és adequada, com és l’habitual, en realitzar-se els primers moviments respiratoris els pulmons s’omplen d’aire i s’inicia la funció respiratòria.
Si es pinça el cordó umbilical abans que la circulació umbilical s’interrompi espontàniament, l’oxigenació s’interromp bruscament i l’estímul desencadenant de la respiració es produeix de manera sobtada. Per això és freqüent que la respiració s’iniciï en forma de plor; això no significa, tanmateix, que el nadó sigui més o menys sa. Si el cordó umbilical no es pinça fins que deixa de bategar, la circulació umbilical es va reduint lentament i la respiració pot iniciar-se de manera progressiva, fins a instaurar-s’hi amb tota normalitat, sense que el nadó plori. En definitiva, si l’infant no pateix cap trastorn, la respiració sol iniciar-se, amb plors o sense, dins dels 30 segons després del naixement. En qualsevol cas, fins i tot si l’infant patia d’algun trastorn que li dificultés la respiració, no té cap utilitat provocar-li el plor copejant-li el cul.