D’entre els túrdids, la merla roquera (Monticola saxatilis, a dalt, a l’esquerra), a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent. Els mascles de la merla blava (M. solitarius, a sota, a l’esquerra), són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara. El tord comú (Turdus philomelos, a dalt a la dreta) es diferencia de la griva (T. viscivorus, a sota) per les dimensions (23 cm, contra els 28 de la griva) i pel color del dessota de les ales, ocraci en aquell i blanc en aquesta. La merla (Turdus merula, a baix a l’esquerra) és prou coneguda i fàcil de distingir pel color negre de tot el plomatge i el groc del bec (en els mascles); les femelles i els joves són d’un marró fosc amb el bec d’un to clar. La merla de pit blanc (T. torquatus, a la dreta) és aproximadament de la mateixa mida que la merla (24-25 cm) i el mascle, que s’il·lustra aquí, té una franja ampla blanca al pit i el plomatge de la resta del cos no tan fosc com la merla.
Marisa Bendala.
Principalment sedentària, la griva apareix com a reproductora en una bona part del Principat, Andorra i la Catalunya Nord, i als sectors muntanyosos de les comarques septentrionals i centrals del País Valencià. A les meridionals, tan sols hi ha alguna cita aïllada. Manca a les Balears, les planes de València i el Rosselló, el Baix Empordà, el S de l’Alt Empordà, el curs alt i el delta de l’Ebre, algunes taques costaneres del Principat i tota la franja litoral del País Valencià.
Durant la migració, o com hivernant, apareix en una bona part dels Països Catalans, especialment a la meitat nord. L’arribada de migradors extrapirinencs és molt influïda per la meteorologia i la quantitat de menjar que puguin trobar. La població de l’Europa occidental hiverna en una bona part a França, on majoritàriament s’alimenta de baies, especialment de vesc (Viscum album), saüc (Sambucus nigra), heura (Hedera helix), arç blanc (Crataegus monogyna) o ginebre (Juniperus communis) i de fruites conreuades. La manca d’aliment, o la neu i el fred, porta com a conseqüència que moltes grives travessin els Pirineus i arribin fins a casa nostra.
El seu sistema migratori en "salt de granota" fa que les poblacions de més al N, com per exemple les de Suècia, siguin les que tendeixen a anar més al S i, per tant, que siguin les que principalment arriben a casa nostra. Alguns ocells del SE de França i una part de l’Europa central també poden passar l’hivern entre nosaltres. La migració, sempre feta de nit, comença a notar-se l’octubre, però el fort d’aquest moviment té lloc el novembre, i es pot perllongar fins a la primera desena de desembre. El pas de primavera té lloc durant el febrer i el març, i apareixen alguns ocells a les Illes, fins i tot l’abril. La població indígena pot realitzar canvis altitudinals i una certa transhumància hivernal, regulada, com a Europa, per la meteorologia i l’aliment.
La griva es reprodueix principalment als boscos de muntanya, ja siguin pinedes, caducifolis o boscos de ribera, i també pot aprofitar camps de secà. Té una certa predilecció pels marges i les clarianes del bosc, on s’alimenta de fruits silvestres, mol·luscs, larves d’insectes o fruita. Comença a criar bastant aviat, depenent de la zona. El niu el construeix la femella a dalt d’un arbre a bastant altura, si bé també pot aprofitar construccions humanes. Els 4 o 5 polls que en surten deixen el niu als 14-16 dies, i a poc més dels 10 dies ja són independents.
A l’hivern és un ocell típic de conreus, rostollars, arbreres esclarissades, llindars de boscos, camps de fruiters i vinyes.