El pit-roig (Erithacus rubecula) és un ocell confiat, que es deixa observar de ben a prop als parcs i jardins i també als boscos. És característic per la taca de color taronja del pit, i el gris del dors i la panxa. Té el bec prim i punxegut i l’ull completament negre, molt brillant, com s’observa a la fotografia, feta a Blanes (Selva). Ateny fins a 14 cm. Els joves, mancats de la taca rogenca, tenen un plomatge marronós tacat, poc destacat.
Jordi Vidal.
Fortament sedentari, el pit-roig ocupa tota la zona humida i si fa no fa muntana dels Països Catalans; al S del Principat i al País Valencià tan sols apareix a les diferents serralades de Prades, els Ports de Beseit, la serra d’Espadà, Villafranca del Cid, Penyagolosa, etc. A l’hivern, però, amb l’arribada de migradors extrapirinencs, esdevé un dels ocells més corrents de tot el territori. El pas de tardor té lloc el setembre i l’octubre i, rarament, l’agost. El de primavera comença a mitjan febrer, amb algun ocell ja vist el gener, i adquireix la major intensitat el març, i sobretot, l’abril; aquest pas pot perllongar-se fins al maig.
És un ocell forestal, i ocupa preferentment els estrats inferiors de boscos humits, tant de caducifolis com de coníferes, on és corrent veure’l a zones d’ombra remenant entre la fullaraca. Necessita d’abundant sotabosc i petites zones esclarissades on buscar el menjar. Apareix també a llindars de boscos, voreres de carreteres i camins forestals, carrascars montans, horts, parcs i jardins. Evita les planes baixes i seques típiques de l’ambient mediterrani (manca per sota de la isohieta de 500 mm), on ocupa els barrancs i fondals humits, i comunitats de ribera amb abundants bardisses.
Àrea de nidificació del pit-roig (Erithacus rubecula) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
Si bé les parelles comencen a formar-se el desembre i el gener, no es basteixen els primers nius fins a l’abril o el març, tret d’alguns pocs casos el febrer. Generalment té dues postes, i les activitats reproductores es poden perllongar fins a l’agost. En acabar la reproducció (juliol-agost), els pit-roigs comencen la muda. Durant aquest període estan molt callats i silenciosos, amagats entre els arbustos. Tan aviat com acaben la muda, tant els mascles com les femelles, comencen a defensar el territori. Amb l’arribada de l’hivern apareixen els migradors transpirinencs, que generalment estableixen llurs territoris en les àrees no ocupades pels nostres indígenes. Aquests territoris, igual que els de la població sedentària, són ocupats, pels mateixos individus any darrere any. Tot sovint els podrem veure, aleshores, en llindars de boscos i voreres de camins o masies, i en parcs i jardins de tot tipus. En aquest període hivernal és quan més manifesta el pit-roig el seu caràcter confiat.
Al final de desembre, les femelles deixen de defensar els seus territoris i es traslladen als dels mascles. Aquests, a poc a poc, eixamplen els seus i comencen a cantar amb força. Aquest cant ja no es deixarà de sentir fins a la muda, i s’utilitzarà en una bona part per a defensar el territori.